Guardianes de l'artesania

Gisela Chortó Safont. Llatadora

Rasquera (Ribera d'Ebre)

Gisela Chortó Safont és la llatadora més jove de Catalunya, amb molta diferència. "Al meu poble, Rasquera, queden quatre llatadores, totes de més de 80 anys. Elles m'han ensenyat a llatar però sense explicar-m'ho, perquè ho fan instintivament. Al principi em deien: «La llata et parla», però jo no entenia ni fava!", confessa rient per telèfon.

La llata és un ofici "molt dur i molt brut" que es fa a partir del margalló o palma, una planta típica d'indrets del Mediterrani de fins a 800 metres d'altitud. Entre juliol i agost s'ha d'anar a buscar "amb un permís, perquè està protegida, i cal treure-la d'una manera determinada perquè torni a créixer. Imagina'm a ple estiu, amb la calorada que fa, amb quatre iaies recorrent-ho tot per arrencar pauma. Per veure'ns!", diu, i riu de recordar-ho.

"Fins que no tens la peça acabada fas molts processos –explica Chortó Safont–: Agafes les fulles verdes i s'esblanqueeixen al sol, s'assequen durant un mes i les escaldes en uns calderons perquè s'estovin. L'endemà comences a tallar i esbrinar per poder trenar-la", explica. Ella, que llata amb les agulles de la seva revesàvia, reivindica el "poder femení" d'aquesta artesania en què, tradicionalment, els homes només han col·laborat en la recol·lecta.

Per fer un cabàs es pot trigar un dia i mig, i Chortó Safont n'ha fet molts perquè és el producte típic. "Però m'avorria, vinga fer cabassos… I, com que sóc molt presumida, vaig començar a experimentar per fer arracades, bosses de mà, làmpares…" I tot el que se li acudirà, encara, perquè, decidida com està a no deixar morir aquest patrimoni riberenc i modernitzar-lo, la passió se li ha ficat tan endins que confessa: "O llato o em trobo malament".

Lina Ratia. Filadora i teixidora

Baix Pallars (Pallars Sobirà)

Com a bona terrassenca, Lina Ratia treballava a la indústria tèxtil. De bobinadora en una empresa de tints. Però va fer un cop de cap i se'n va anar a viure a Baix Pallars, un municipi del Pirineu lleidatà, on va endegar Akarona, el seu projecte d'artesania tèxtil. "Treballo amb un teler manual de baix llis per fer mantes i xals, amb una tricotosa per fer bufs i mitenes per a Obrador Xisqueta i també filo llana amb el fus", explica aquesta recuperadora d'eines que estaven en desús.

"De tricotoses als anys 70 n'hi havia a gairebé totes les cases per fer peces per a la gent de casa, però després es van deixar de fer servir", explica. La que fa servir ara és de segona mà, igual que el teler, que el va anar a buscar a Torroella de Montgrí (Baix Empordà) en una petita empresa que, amb la crisi del 2008, va haver de plegar i vendre's les eines.

Ratia fa més d'una dècada que es dedica a filar i teixir de manera artesanal i autodidacta, perquè, malgrat que l'Obrador Xisqueta li ha proporcionat molts contactes, és una investigadora nata de curiositat inabastable que ara està molt ficada en l'estampació botànica sobre tela: "M'interessa el que m'envolta i ara estic tenyint amb vegetació de la zona, com el noguer, l'arç i l'auró, i amb alguna planta forana per reflectir que també n'hi ha d'invasores", explica.

Les peces que tenyeix, igual com les que fila, procura que siguin naturals i de proximitat. A més de la llana de l'Obrador Xisqueta en fa servir de l'Emma Martínez, una subministradora de fibres naturals de Terrassa, de Retrosaria Pomar de Lisboa i d'un projecte extremeny de recuperació de llana merina pròpia de la zona.

Jordina Bravo. Dissenyadora de barrets i tocats

Xerta (Baix Ebre)

Mentre els burins s'escalfen dins el fornet de sobretaula, Jordina Bravo ens atén per telèfon: "Serveixen per donar forma a les flors amb què faig els tocats. Les teles de les flors han de ser naturals; res de materials sintètics, perquè es cremen i no agafen forma", aclareix l'artesana barretera. Els pètals, de seda o cotó, es modelen amb aquests burins que han de tenir la temperatura adequada: "Si no, se socarra la tela. I ha passat, i tant que ha passat!", diu Bravo, riallera.

Fa uns 15 anys que va començar la seva pròpia marca de barrets i tocats a la seva Xerta natal, després d'haver estudiat disseny de moda i estampació a l'Escola Llotja i d'haver fet un curs de barrets a l'Escola Massana i d'altres de molt específics a l'Escola Bonnemaison: "Allà fan cursos d'oficis perduts, com el tapís i les puntes de coixí. Jo en vaig fer un de planxa i restauració de roba antiga, que és tota una tècnica, i un altre de confecció de flors de seda, perquè antigament tots els barrets i tocats portaven flors de seda", comenta.

El primer motllo per fer barrets se'l va comprar a Paris. "Aquí no en trobaves. Les eines també eren dificilíssimes de trobar: de vegades per internet, o de botigues que m'assabentava que tancaven i anava corrents a buscar-les… Ara a Sevilla en trobes moltes, de botigues que venen estris per a barreters", explica, malgrat que ella és l'única a les Terres de l'Ebre que s'hi dedica i potser els barreters que té més a prop són a Barcelona.

"És molt difícil guanyar-se la vida fent tocats, perquè aquí no hi estem acostumades i fa una mica de cosa. A més, treballar com jo és caríssim: faig un producte de luxe de manera artesanal, i els materials són costosos i el temps de confecció és llarg", explica. Per això ho complementa amb un projecte de decoració floral amb flors vives, per a tota mena de convits. "Ho faig de manera artesanal, amb flors que cultivo al meu tros i d'altres que compro, perquè vull fer-ho de la manera més pròxima i ecològica possible", diu Bravo.

Ikram Maymouni. Macramé

Barcelona (Barcelonès)

Les mans ballen soles, ja ho han fet molts cops, i els dits es mouen àgils per nuar les cordes allà on mana el patró. O gairebé: "Abraço la imperfecció perquè no soc una màquina. El macramé és una meditació. Les mans no paren i van soles, tinc memòria muscular, però cal estar concentrada per anar seguint el patró. Diria que és gairebé terapèutic", revela Ikram Maymouni.

Ella és donostiarra, fa molts anys que viu a Barcelona i va especialitzar-se en aquest art ancestral gairebé per casualitat: "El vaig aprendre de petita, però després d'haver estat força temps a Indonèsia em vaig sentir connectada amb el macramé i em va sorgir la possibilitat de fer-ne tallers a Barcelona", explica. Ja n'ha fet més de 70, i aquesta bona resposta del públic és el que va impulsar-la a fer el seu propi projecte, Abha, ara fa més de tres anys, i a treure un llibre amb l'editorial Gustavo Gili de cara a l'any que ve.

"El macramé ha estat estigmatitzat, la gent deia que era d'àvies i, en tot cas, per a mi això no seria pas dolent. El boom ha arribat pels moments que vivim", en què es valora més l'artesania. Amb corda de fibra natural que compra en una cordilleria familiar de Palau de Plegamans (Vallès Occidental), tisores i un patró, ja té tot el que necessita: "La tècnica és senzilla, només són nusos, però n'hi ha de moltíssimes menes. El que costa és pensar tot el que pots arribar a fer". De moment aquesta autodidacta ha fet des d'una armilla per a una núvia fins a una hamaca a partir d'una catifa inacabada.

Mònica Guilera. Cistellera

Vilanova i la Geltrú (El Garraf)

Fa 20 anys que és cistellera perquè volia fer "una feina que no perjudiqués res ni ningú. Jo era secretària en una multinacional nord-americana. Amb la crisi dels 30 vaig voler ser més lliure, fer més la meva i explorar una vida més creativa. Deia que volia ser cistellera i la gent es petava de riure", recorda Mònica Guilera, que a partir de les tècniques tradicionals catalanes fa peces contemporànies, com bosses de mà i motxilles.

Va aprendre l'ofici de teixir vímet fent cursos, a Catalunya i a fora. "A Catalunya tenim molta sort perquè la tradicional és una cistelleria molt rica: per cada necessitat es feia una peça diferent, hi ha una gran varietat de models, mentre que a d'altres indrets el mateix cistell es fa servir per a tot. A més, és una cistelleria molt sòlida perquè amb els mateixos vímets amb què es fa la base, es fan les parets", detalla l'artesana.

Existeix l'Associació Catalana de Cistellers i Cistelleres –però no hi ha escola– i a nivell europeu hi ha "molta xarxa de gent cistellera que ens trobem sovint a les fires", diu mentre fa els últims preparatius per anar-se'n al cap de dos dies precisament a una fira a Alemanya. Hi ha moviment, però no com abans: "A mesura que els cistellers van anar desapareixent per culpa del plàstic, els cultius de vímet també es van canviar per d'altres. Ara és la revenja!", diu, convençuda que el plàstic té els dies comptats i el vímet torna a obrir-se pas. Els que fa servir ara ella venen de Conca, perquè més a la vora no en troba, i defensa el producte de proximitat.