L'art de compartir pis

BARCELONAAnar-se’n a viure sol en una ciutat com Barcelona, on la mitjana del lloguer mensual d’un pis és de 900 euros, s’ha convertit en un luxe que molt pocs poden permetre’s. Per això cada cop més s’opta per compartir pis. A l’hora de fer aquest pas, però, sigui amb amics o amb desconeguts, sempre hi ha el risc de no entendre’s en la convivència.

“Vaig anar a viure en un pis al Born amb cinc persones més, de les quals només en coneixia una. Algunes eren estudiants i tenien un ritme de vida molt diferent del meu, anaven a dormir tard i feien soroll. Jo m’havia de llevar aviat per treballar i no podia descansar bé”, explica la Carla Rabell, de 28 anys, sobre la seva primera experiència compartint pis a Barcelona. “Teníem uns horaris de neteja però no els complien, i de vegades m’agafaven menjar sense permís...” Ara fa un any, va decidir anar a viure amb un amic seu, el Jose Lopera, de 38 anys, amb qui sent que la convivència és molt més agradable. “Ens ha anat molt bé acordar des del principi algunes normes bàsiques, com ara quan netejaríem o quines despeses compartiríem”. Lopera hi està d’acord, i opina que “la comunicació és clau a l’hora de conviure”.

Tot i que anar a viure amb desconeguts té molts riscos, segons el psicòleg i terapeuta familiar del centre Tapís, Òscar Caballero, l’amistat tampoc garanteix una bona convivència. “Compartir interessos amb una persona o tenir-hi un vincle emocional no vol dir que a l’hora de conviure hi hagi una entesa –exposa–. Cadascú té integrats els costums de la seva família o del seu propi tarannà i en el dia a dia és quan surten a la llum i poden sorgir els conflictes”. Per la seva banda, la 'coach' Sophia Blasco també opina que per ser amics es necessiten coses diferents que per ser companys de pis. “Sovint quan anem a viure amb amics, igual que quan anem a viure en parella, pensem que estarem d’acord en tot. Partim de la idea que l’altra persona pensa el mateix que nosaltres i, quan no és així, considerem que ho fa per provocar-nos –argumenta–. Per això, encara que siguem amics cal parlar i acordar com més coses millor, i després respectar i complir el que hem decidit”.

Què cal acordar?

Una de les primeres coses que cal pactar és l’ús que farem dels espais comuns, segons opina Blasco. “Quan compartim pis compartim territori, i això és sagrat perquè està vinculat a la nostra part més animal. És necessari definir el terreny individual i el col·lectiu, i establir unes normes d’ús per no sentir-nos envaïts –explica la 'coach'–. També cal pactar com ens gestionarem en les tasques del pis. La majoria de conflictes sorgeixen perquè no hem definit bé els territoris o per falta d’organització”. Per la seva banda, Caballero opina que en la convivència els conflictes són inevitables, però que cal trobar solucions i no esperar que es resolguin sols. “Hem de poder parlar amb claredat dels malestars i de les coses que no estan funcionant. Al llarg de la convivència la situació pot canviar i està bé tenir espais de comunicació per poder arribar a nous acords”. El psicòleg considera que sentir-nos a gust a casa és clau per estar bé en els altres àmbits de la nostra vida. “El lloc on vivim és el nostre refugi, el lloc on descansem i ens regenerem. Si això no és possible ens podem sentir més irritables o angoixats, i això pot afectar les nostres relacions familiars, de parella o laborals”.

Tenir una bona predisposició també és clau a l’hora de conviure. “Si tenim una actitud oberta i positiva, amb ganes de compartir i col·laborar, la convivència pot ser una experiència molt enriquidora –opina Caballero–. Podem conèixer gent interessant, que ens aporti coneixement i que ens faci créixer com a persona”. És el cas de la Virginia Bonanno, de 34 anys, que fa tres anys que comparteix pis al barri de Gràcia i sent que els seus companys són com la seva família. “Estava buscant pis des de Buenos Aires per venir a viure aquí, i de seguida em va cridar l’atenció un anunci redactat amb molt bon rotllo: els llogaters explicaven que formaven part d’una cooperativa on compraven verdura ecològica i que tenien un gat. Soc vegetariana i m’encanten els gats, o sigui que no veia un lloc millor per estar –explica Bonanno–. Després vam fer un Skype per coneixe'ns i ens vam entendre de seguida. Fins i tot em van venir a buscar a l’aeroport quan vaig arribar!” Per a ella, l’experiència de compartir pis està sent molt positiva: “Els nostres valors són similars i sabem què pot molestar a l’altre. Ens respectem i ens cuidem”. Segons Blasco, els conflictes apareixen moltes vegades pel tipus de relació que establim amb els companys. “Sovint tenim relacions tòxiques, de poder i d’abús, però també podem tenir relacions basades en el respecte”.

¿Per gust o per necessitat?

Quan ens veiem obligats a compartir pis per raons econòmiques en molts casos la predisposició no és tan bona, i això pot dificultar la convivència. “No és el mateix compartir pis amb 20 anys que amb 30 o 40. Com més grans, més dificultats tenim per adaptar-nos. Amb 40 anys normalment es tenen altres expectatives, i això pot generar emocions com frustració, tristesa o ràbia”, diu Caballero, que opina que actualment hi ha una dissonància molt gran entre el model de vida desitjat i la realitat. “Se suposa que a aquesta edat ja hem de tenir una casa i fills, però això és cada cop més difícil”, exposa el psicòleg, i afegeix: “Estem acostumats a un model de convivència molt individual, de família, però ara això està canviant”. En aquesta línia, Lopera explica que a ell no li preocupa el fet d’estar compartint pis amb 38 anys. “Penso que no és una situació personal, sinó de la societat en general. Els experts recomanen gastar-se en el lloguer un terç del salari. Això vol dir que has de guanyar molts diners per poder viure sol a Barcelona. Amb un sou normal no t’ho pots permetre –argumenta–. Crec que és millor acceptar la realitat, intentar treure’n la part positiva i entre tots buscar solucions”. Segons Lopera, si tens una bona convivència compartir pis pot ser molt agradable. “I també té avantatges: comparteixes despeses i responsabilitats i no et sents tan sol, sempre tens algú amb qui poder parlar quan tornes a casa”.