"Aquestes obres acabaven guardades als calaixos": una exposició recupera les peces de 13 artistes d'art tèxtil

Cornellà“Totes nosaltres ens hem conegut teixint”, diu la Magda, una de les tretze artistes del col·lectiu Tramadoras que formen part de l’exposició Entre fils, habitant el teixit. Van coincidir al Taller Escola Tèxtil Teranyina i les seves obres estan exposades al castell de Cornellà fins al 27 d’abril. “Estem entre els fils, quan teixim habitem”, explica. Esther Vigara, comissària de l’exposició, diu que sovint es relaciona l'acte de teixir amb un passatemps, una activitat per entretenir-se, però mai com una forma d’art. “Moltes persones veuen el tèxtil com una manualitat o un treball casolà, no com una expressió artística de plenitud creativa”, afirma. 

Al principi, les artistes no tenien interès a exposar les seves obres. El que les motivava era, sobretot, el plaer personal i la necessitat de trobar una forma interior d’expressar-se. “Fèiem les nostres peces per a nosaltres mateixes, sense la pressió d’exhibir-les. Però ens vam adonar que moltes d’aquestes obres acabaven guardades als calaixos, i que allò que fèiem ens tocava profundament”, explica l’Esther. “Teixir et fa reflexionar sobre el valor del temps. Cada passada, cada fil, requereix una dedicació que és gairebé una meditació, una introspecció”. La Magda, mirant la sala imponent del castell de Cornellà, afegeix: “Estem teixint quelcom visible, que es veu representat en aquestes obres, però també estem teixint quelcom invisible dins nostre. Quan teixim, no només creem una peça física, sinó també una història personal, una emoció que ens acompanya”.

L’exposició està dividida en tres grans blocs que qüestionen profundament la relació del teixit amb la pròpia existència. Els títols de les seccions són El misteri de l’existència, Teixir-se i Oda tèxtil a la natura. Cadascuna planteja una reflexió sobre la vida, el dolor, el pas del temps i la connexió amb la natura.

Tres blocs temàtics

En el primer bloc, El misteri de l’existència, es poden trobar obres com Tejido arenoso, una creació que evoca el record d’un viatge a Cadis. Mitjançant tècniques tèxtils, la peça intenta capturar la imatge de com el vent modela la sorra, creant onades que semblen efímeres però a la vegada infinites. Aquesta obra es va treballar durant mesos, amb l’artista observant de manera minuciosa les textures que la natura dibuixa espontàniament sobre el paisatge, com si el fil fos una manera d’imitar el moviment del vent, el temps i la memòria. A través del teixit, la creadora transforma l’observació en una representació visual de l’impossible: la captació del temps en el seu pas continu i ininterromput.

Teixir-se, la segona sala, és més recollida i íntima. Aquesta secció es presenta amb un text inicial: “En la intimitat d’aquesta sala es remou un silenci. Ens sents? Un nus s’ha trencat o està a punt de fer-ho. Un adeu, un dol, una ferida. Toca teixir-se de nou”. És un espai profund, carregat de sentiments que, d’alguna manera, toquen el visitant a un nivell més personal. “Aquí reflexionem sobre la ferida interior, els acomiadaments, les pèrdues i allò que fa mal”, explica Vigara. Els tapissos trencats, les ànimes com jardins abandonats i els nusos que es desfan són algunes de les representacions que s’hi poden veure. L’obra Lacrimosa, per exemple, és una peça dedicada a la mare de la Pilar, que va morir de covid i no va tenir l’oportunitat d’acomiadar-se de la manera que hauria volgut. “La Pilar va teixir la partitura de la Lacrimosa durant dos anys, com una manera d’expressar aquell adeu que no va poder pronunciar en vida”, explica l’Esther. “El dia que va acabar la peça, vam organitzar un acte a l’escola on un pianista va interpretar la cançó. La Pilar plorava emocionada i alleujada, sentint que, per fi, la seva mare descansava en pau”.

L’acte de teixir no només esdevé un procés artístic sinó també un mecanisme de curació personal i col·lectiva. Moltes de les artistes exposen peces que han estat un vehicle per canalitzar emocions profundes, ja sigui a través de fils que es creuen i s’entrellacen o d’estructures que, com la vida, es van construint i reconstruint. Cada trama és una petjada, un record, un vincle que es manté amb el passat i es projecta cap al futur. El procés de creació, que es desenvolupa a través de l’acte de teixir, es converteix així en una manera de sanar i de connectar-se amb una mateixa, amb els altres i amb el món que ens envolta.

Oda tèxtil a la natura és el tercer bloc de l’exposició i explora el llegat, la naturalesa, els records i la terra. En aquesta secció, es poden veure obres com Cosecha IV, una peça de la colombiana Claudia Falquez, que a través del tèxtil rememora el blat de moro del seu país natal. També destaca la peça Presència, on l’artista Isabel Rios utilitza mocadors reutilitzats de la seva mare per crear una obra que li serveixi com a record. “Quan teixia la recordava, cada nus era com una conversa, com si pogués tornar a parlar amb ella”, explica l’Esther. A través d’aquestes obres, les artistes connecten amb les seves arrels i amb el poder transformador que té la natura. Les textures, els colors i els motius que emergeixen dels fils parlen d’una relació amb la terra que és tan antiga com la humanitat mateixa.

Aquest últim bloc de l’exposició ofereix un diàleg entre la dona i la natura, un recordatori que, malgrat la industrialització i la modernitat, els lligams amb els nostres orígens continuen presents. El tèxtil, com a llenguatge artístic, permet expressar aquesta connexió i la necessitat de preservar la memòria a través de les mans que teixeixen històries i records. De fet, molts dels fils utilitzats en les obres de l’exposició han estat seleccionats pel seu simbolisme o pel seu origen. A través d’aquests materials, les artistes transmeten un missatge clar: la natura, els records i les relacions humanes són les veritables fonts d’inspiració.

Reivindicar l'artesania

Amb una combinació de tècniques tradicionals i innovadores, les artistes de l'exposició aconsegueixen donar una nova vida al tèxtil, trencant amb els estereotips que sovint el releguen a una simple activitat domèstica. L'obra de cadascuna d'elles és una declaració de principis: el teixit pot ser art, pot ser veu, pot ser emocions encapsulades en fils que es trenquen i es transformen en missatges visuals. Aquestes peces no només parlen del passat, sinó que també són un crit al present, una manera de reivindicar la importància de la lentitud, del temps dedicat, de la mà de l’artista.

Aquesta exposició, a més de ser una reflexió sobre el tèxtil com a eina artística, també obre un diàleg sobre la importància de les tradicions i els sabers ancestrals en la nostra societat moderna. En un moment en què les tècniques manuals i artesanals sovint passen desapercebudes davant les tecnologies digitals, el teixit com a forma d'art es presenta com una resistència a la velocitat i a la superficialitat de l'era contemporània. Cada trama reflecteix no només una tècnica, sinó una visió del món, un record que perdura, una manera de connectar amb les nostres arrels i amb les generacions que ens han precedit. És una manera de tornar a la natura, a l’essència del que som. A través de l’acte de teixir, en què el temps sembla alentir-se i les preocupacions del dia a dia queden en segon pla, aquestes tretze artistes fan un homenatge a aquelles mans que, amb paciència i dedicació, transformen simples fils en històries plenes de significat. Teixir és habitar. La vida, el dolor, la natura i l’amor.