“Quan vaig fer divuit anys, la meva mare em va regalar 'Los Soprano' en DVD i una depilació làser. [...] Avui ja he vist 'Los Soprano', però potser voldria deixar-me pèls. Una llarga cabellera sota els braços. Frondosa, bonica, natural. I no puc. I com que no puc, he fet això”. Aquest és el text que encapçala el fanzín ‘Sobacas’ que Maria Codina va distribuir el dia de Sant Jordi passat. Un plec de fotografies que mostren aixelles femenines peludes «i orgulloses» i que pretén obrir el debat sobre la depilació del cos de la dona. Tenir-lo a les mans a molts els enfada, a molts els fa somriure; però a tothom li dispara la pregunta: depilar-se o no depilar-se? Codina creu que cadascú ha de poder decidir-ho de manera “lliure”. El problema és que durant l’adolescència, un dels moments vitals en què els missatges sobre l’ideal de bellesa occidental són més ferotges, “pots pensar que ho ets, però en el fons no tens tota la maduresa i informació per triar”. I aquesta és la història d’aquesta directora de fotografia. La d’una dona a qui, com a tantes d’altres, la seva mare li va regalar sessions de depilació làser per eliminar els pèls del seu cos -”Va ser com un regal de dona a dona”-, però que ara reconeix que “d’alguna manera” sent “enveja” de les companyes que han pogut decidir mostrar-se com són, peludes. El motiu d’aquest canvi de 180 graus? Que si fins ara els pèls femenins eren sinònim de “brutor” i “deixadesa” en l’imaginari occidental, cada vegada són més les que pensen que també significa “reivindicació”, “respecte pel propi cos”, “llibertat”. Codina continua buscant paraules. El cambrer fa una estona que s’ha mirat amb estranyesa l’exemplar del fanzín que hi ha a la taula. “No m’agradaria que ’Sobacas’ es trobés només en casals feministes”. La segona edició està en camí.
"Aquest estiu no em depilo"
Per a algunes dones el pèl femení és un tabú que el segle XXI està disposat a enderrocar
BarcelonaFa uns mesos que s’estan filtrant als nostres mòbils imatges que fan història. Fotografies que hauria sigut inconcebible que haguessin existit fa tan sols uns anys i que pocs s’imaginaven que es farien virals. Tres exemples: la de la cantant Amaia posant al 'photocall' d’una gala de premis televisius amb pèls a les cames; la d’una Irene Montero combativa que en un acte polític fa el gest d’alçar el puny amb les aixelles sense depilar -i que precisament aquesta setmana ha rebut un tuit masclista del regidor del PP Jesús López, en què li demanava que es depilés-, o la de la model negra -el nom de la qual no ha transcendit- a qui els pèls dels engonals se li colen per la costura del banyador i que ha rebut milers de 'likes' al compte d’Instagram d'una famosa marca de depilació. Alguna cosa està canviant. A la xarxa, cada cop tenen més èxit les publicacions on elles mostren els seus pèls sense pudor. I al carrer, lluny de les càmeres, també avança el nombre de dones que estan abandonant pràctiques com la de rasurar-se la pell cada quinze dies, arrencar-se els pèls amb cera o cremar-se amb làser les arrels piloses. Què les porta a deixar de depilar-se? Els va costar fer el pas? I, sobretot, reben crítiques? Aquest estiu, l’ARA ha parlat amb cinc dones que s’estimen els seus pèls. El pèl femení, com la menstruació, és un tabú que el segle XXI està disposat a enderrocar.
La història d’odi-amor d’Àngela Balcells Gol amb els seus pèls té una data clau: la tardor del 2014. Va ser llavors quan un dia, després d’haver-se tret la roba per intimar amb una parella, de sobte va començar a plorar. “Vaig sentir una vergonya tan profunda i era perquè no m’havia depilat...”, recorda ara. En aquell moment va pensar que la seva reacció havia sigut un rampell “irracional” que li va passar en pocs minuts. Però després va descobrir que aquelles llàgrimes amagaven un missatge més profund: “Si em vaig sentir així va ser perquè el sistema en què vivim jutja constantment el cos de les dones i, particularment, a les dones amb pèl les tracta de brutes i deixades”, denuncia.
Després de l’escena amb la parella van venir cerques ràpides a Google, es va acostar a experiències d’altres dones a través de grups de Facebook, va llegir escrits teòrics d’autores feministes... 'Inputs' que la van empènyer a qüestionar-se per què ens depilem i, després, a abandonar aquesta pràctica que ara considera "violenta". “És un procés interessant i sinistre, adonar-te que hi ha superfícies del teu cos on els pèls estan acceptats, com el cap; i d’altres que estan reservades per al gènere masculí, com la barbeta i el bigoti”.
Entre la primera Àngela, que s’anava a depilar a un centre d’estètica amb regularitat, i l’Àngela actual, que no es depila, van passar més de sis anys. Entremig hi va haver un procés de presa de consciència, “que encara dura i durarà per sempre”, en què aquesta treballadora de l’àmbit de l’audiovisual va passar d’odiar els pèls –“Quantes vegades vaig deixar d’anar a la platja quan era adolescent!”– a acceptar-los. Uns anys en què, reconeix, també s’ha sentit “molt sola” perquè no podia compartir els seus pensaments amb el seu entorn més proper. Però de mica en mica va trobar la manera de fer-ho; fins ara, que hi té una relació més “natural” i se’ls estima: "Són pèls i ja està! –exclama– El que procuro, encara que és cert que varia depenent de com tinc l’autoestima, és treure-li el pes simbòlic que s'ha donat als pèls del cos de les dones", apunta.
Contra l’ideal de bellesa
Però quina és aquesta càrrega simbòlica contra la qual lluiten l’Àngela i cada cop més dones? La coordinadora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya explica: “En la nostra societat, els pèls són sinònim de masculinitat i treure-se’ls de feminitat”. Així, depilar-se, igual que ser prima o allisar-se els cabells, és un dels pilars sobre els quals es construeix l’ideal occidental de bellesa femenina. Per això les dones es depilen des que són adolescents i als homes cap norma els obliga a fer-ho. “En el fons, ens traiem els pèls per adaptar-nos a un sistema en què tenir-ne significa ser menys dona i tenim pànic a no ser femenines!”, exclama Maria Olivella. Un pànic que, creu l’antropòloga, està justificat perquè implica enfrontar-se a la norma i això sempre comporta la crítica social: “Quan no et depiles ets un error del sistema, el teu cos esdevé política perquè està trencant el binarisme home-dona, i això als altres els molesta perquè de cop deixen de veure l’harmonia que ens han inculcat des que naixem”.
Aquest engranatge, que promou “fer veure que no es tenen pèls quan íntimament totes sabem que en tenim”, és molt difícil de contrarestar. Així ho reconeixen totes les testimonis i també les expertes que l’ARA ha consultat per fer aquest article. “La feina passa per desfer aquestes lògiques que ens fan creure que només hi ha dues maneres de ser excloents: homes masculins i dones femenines”, conclou Olivella.
Des del seu pis a l’Eixample, Lua Moreno fa temps que intenta treballar la relació que té amb els pèls del seu cos. Abans els odiava perquè eren un dels aspectes del seu cos que més inseguretats li generaven. És morena de pell, té els pèls forts i cap mètode de depilació li ha deixat mai la pell llisa. “La situació em generava moltíssima ansietat: si no anava depilada em sentia horrible i, si hi anava, m’obsessionava perquè algú s’hi fixés”, confessa ara. Alguna vegada, de fet, reconeix que s’havia arribat a cremar el llavi intentant-se depilar el bigoti a tota velocitat perquè li havia sortit una cita d’última hora.
Amb el temps, diu que la primera relació seriosa que va tenir la va ajudar a sentir-se còmoda amb el seu cos sense depilar. Amb el temps es va relaxar més i ara, encara que no de manera general, Moreno surt molts dies al carrer amb pèls a les cames. “Ja he anat alguns dies a la platja així!”, exclama contenta. El camí que ha recorregut fins ara, això sí, no ha sigut fàcil. “Quan prens la decisió de deixar de depilar-te saps que t’exposes a les mirades de la gent desconeguda i a alguns comentaris, però a mi res m’ha fet tant de mal com la meva mare”, admet. El motiu? Mentre ella feia esforços per prendre-s’ho amb més naturalitat, la mare repetia i repetia el missatge de la norma: “Depilada estaries més guapa”. Fer anys, amb tot, assegura que és fonamental en aquest procés “llarg i amb recaigudes”, perquè permet “valorar-te més enllà del físic”. Però trencar els lligams invisibles dels estereotips de bellesa és una guerra diària: “La meva assignatura pendent és ara aconseguir dissociar la depilació del desig sexual: encara em sembla molt complicat imaginar-me de quedar amb un noi de manera esporàdica sense anar depilada, o almenys una mica!”, se sincera. I és que el de les relacions sexoafectives esporàdiques és, segons les expertes consultades, un dels àmbits en què més costa trencar la norma preestablerta.
Hàbits més relaxats
La majoria de dones que es qüestionen la depilació estan en un punt semblant al de Lua Moreno: no han abandonat del tot la depilació però han relaxat els hàbits en aquest sentit. Però es triï l’opció que es triï, Nagore García, que és psicòloga social, assegura que totes les opcions són “legítimes”. “No es tracta de mesurar fins a quin grau estic revertint la norma, la cosa important és qüestionar-s’ho i parlar-ne amb l’entorn per traslladar aquest debat”, insisteix. A més, adverteix que no tothom es mou en entorns que acceptin (i fins i tot premiïn) actituds com deixar-se de depilar.
En tot cas, el procés de presa de consciència mai s’acaba i sempre s’és a temps d’incorporar-s’hi. “Simplement hi ha un dia en què el tema comença a desaparèixer i deixa d’ocupar l’espai mental que t’omplia abans, els diners que et gastaves i el temps que hi dedicaves”, comenta la psicòloga, que també reconeix que de vegades es fan passos enrere. “De vegades tornes a sentir inseguretats o vergonya, però la cosa interessant és començar a veure aquestes emocions negatives com un mecanisme de control del mateix sistema”, conclou.