Aprendre a viure sabent que el temps és limitat

BarcelonaUna noia surt a passejar cada dia durant una bona estona. En una d’aquestes sortides es troba a un amic, que li pregunta què fa. Ella li explica que està fent una volta, cosa que sorprèn molt l’interlocutor: “Això és que deus tenir molt temps lliure!”, li contesta estranyat. Aquesta conversa és real i ha tingut lloc als Estats Units, un país on “perdre el temps”, que és el que, segons l’amic, devia estar fent aquesta noia, no està ben vist.

Tot això m’ho explica Jenny Odell, escriptora i docent de la Universitat de Stanford que acaba de publicar el llibre ¡Reconquista tu tiempo! (Ariel, 2024). Coneguda pel seu llibre Cómo no hacer nada (Ariel, 2021), en què denunciava l’economia de l’atenció, ara ens presenta una crítica al fet que vivim el temps amb un rellotge equivocat i dirigit pel capitalisme. “Als Estats Units s’espera que tothom estigui sempre ocupat, i això té una arrel en l’ètica protestant del treball, en què es veu el valor de les persones en funció de la seva capacitat per ser productiva”, reflexiona.

Una situació que veu diferent a Europa, on Odell ha pogut observar com hi ha una cultura més oberta a l’art de gaudir de les coses i de la importància de tenir temps lliure. Tot i això, és inevitable que, sovint, emmirallant-nos en la cultura nord-americana, hàgim caigut en alguns dels seus paranys. Qui no ha dit, en algun moment, que no té temps per a res?

Vendre temps

“Hem interioritzat molts missatges sobre com valorem el temps”, explica Odell. Per començar, admet que la majoria de la gent experimenta la realitat d’haver de vendre el seu temps sense poder-ho escollir. Un exemple serien les hores que passem a la feina. “Al final, si compres i vens el teu temps, el començaràs a veure com si fossin diners”, diu l’autora, que en el llibre fa aquesta reflexió: “Per als treballadors, el temps és una quantitat concreta de diners: el salari. Però el comprador del temps, l’empresa, contracta el treballador per produir plusvàlua; aquest excés és el que defineix la productivitat en el capitalisme”.

I encara més: “Per a qui el compra, el temps de treball és incorpori i uniforme, perquè sempre té la possibilitat de comprar-ne més; però per a la persona que treballa no és així, perquè només disposa d’una vida i d’un cos”.

En tot aquest procés, són moltes les persones que viuen creient que el seu temps en el món és il·limitat. Pensar el contrari seria massa aterridor. Per això el temps es converteix en una “cursa per acumular coses i experiències, sovint sense qüestionar-nos per què fem aquestes coses”, continua Odell. És urgent contemplar la nostra vida, doncs, com una cosa finita per canviar la nostra perspectiva del temps, una situació que es va viure molt durant la pandèmia de la Covid. “Molta gent va reconsiderar les seves prioritats i el significat de les coses que havia fet fins aleshores”, diu l’autora.

Comprar tranquil·litat

El temps de pandèmia, però, ha quedat enrere i molta gent ha tornat a tenir la sensació de viure “sense tenir temps per a res”. Davant d’això no han tardat a sortir empreses que venen un producte sucós: l’slow living. “S’estan venent moltes coses que sempre hem sabut fer per nosaltres mateixos”, ironitza Odell. Es refereix a tots els negocis que han nascut amb l’objectiu d’oferir experiències de reconnexió amb la natura i amb un mateix. Negocis i influencers que t’asseguren que tornaràs a experimentar una vida lenta i autèntica.

“Al final, treballes per comprar una experiència temporal de llibertat i les empreses aconsegueixen que el descans i l’oci s’apliquin com una forma de manteniment de tot aquest sistema”, reflexiona Odell, que assegura que, si es vol tenir una experiència autèntica, cal apartar-se d’aquesta economia de l’experiència. “Les coses autèntiques són les que ha cultivat un mateix, que són genuïnes. És saber gaudir de les coses quotidianes, saber abaixar el ritme, gaudir de la lentitud de certes coses quotidianes i fer trobades significatives amb els altres”, considera.

Finalment, l’autora parla del concepte de “partir el temps per la meitat”. “És molt fàcil veure la història d’una forma lineal i que aquesta sigui la teva visió del futur. Al final, cal reconèixer el present com una cosa que està relacionada amb el passat i el futur, però que, en última instància, no és predictible. El present és el moment en què poden entrar coses noves, i això canvia la teva visió del futur, com un espai en què les teves decisions sí que importen. Si un és conscient d’això, actuarà molt diferent”, conclou.