“Aprendre a brodar em va salvar la vida”

BarcelonaDurant uns anys, Loly Ghirardi vivia envoltada d’agulles. Unes eren incòmodes, doloroses. La punxaven per injectar-li hormones, per fer-la més fèrtil. Aquelles li deixaven empremtes a la pell, hematomes que no eren sinó un dibuix del seu desig frustrat de ser mare.

I després hi havia les altres agulles. Les que no li feien mal. Eren les agulles de brodar. Un refugi fet de fils i teles on podia plasmar tot el seu univers intern. Amb aquestes agulles, la Loly aprenia que cada peça és única i diferent, i que els errors són, en realitat, els seus grans mestres. No cal buscar la perfecció, no cal exigir-se tant. La vida és anar fent puntades, com les que es fan sobre un teixit delicat.

“A mi, el brodat em va salvar”, assegura Ghirardi a l’inici de Diario de una bordadora (Lumen, 2023). En aquest llibre, que firma com a Srta. Lylo, la dissenyadora gràfica i especialista en brodat ens explica el seu llarg viatge, des de la baixada als inferns dels tractaments de fertilitat fins a passar per un procés d’aprenentatge vital on acaba trobant el seu port de salvament en el brodat. Amb aquest descobriment, que fa de la manera més casual passant un dia per davant d’un taller de brodat, Ghirardi reflexiona sobre la capacitat de l’art per sanar les ferides, trobar la veu pròpia i connectar amb altres persones que també teixeixen la seva història amb cada puntada. Són històries de resiliència, d’identitat i de comunitat. I, sobretot, són històries de dones.

Història femenina

“Conèixer la història del brodat és conèixer la història de la dona”, deia la historiadora de l’art Rozsika Parker. Durant segles, el brodat era una de les poques tasques permeses a les dones. El que passa és que aleshores brodar no tenia res a veure amb fer un acte creatiu, sinó que era considerada una feina més de la llar. “L’agulla es va tornar un medi d’opressió, però també de comunitat i resistència”, explica la Srta. Lylo. En aquells temps moltes dones no sabien escriure, però sí brodar, i moltes vegades expressaven la seva visió del món i la seva personalitat a través dels brodats.

L’escriptora Jane Austen era coneguda per la seva afició a la costura. El seu nebot va arribar a dir que el seu maneig de l'agulla era tan excel·lent que gairebé podia avergonyir una màquina de cosir. “Per a ella, l'agulla era una eina al servei del seu estil. Embellia vestits antics i creava accessoris per als seus barrets”, explica la Srta. Lylo.

Altres dones també van descobrir el poder terapèutic que ofereix el brodat. És el cas de Louisa Pesel, una brodadora i viatgera anglesa que, en plena Primera Guerra Mundial, es va dedicar a ensenyar a brodar als soldats que tornaven del front i que patien estrès posttraumàtic. “Curiosament, moltes d’aquestes dones no es van casar ni tenir fills. Em pregunto si jo m’hi hagués pogut dedicar tant si hagués aconseguit ser mare”, reflexiona Ghirardi, que en els últims anys ha fet molts projectes i exposicions amb el seu art tèxtil.

Aturar el temps

Per a ella, el brodat és una contraposició a la immediatesa que vivim en el dia a dia i a tot el frenesí tecnològic. El brodat ens retorna a la terra, a l’estar present. Un art manual que, pel damunt de tot, ensenya a ser pacient. “Abans era molt més ansiosa, però el brodat m’obliga a parar i respirar per anar al compàs d’una cosa que avança molt lentament”, explica Ghirardi.

Amb el so de l’agulla travessant la tela, el temps s’atura i tot passa a càmera lenta. I pel camí, aprèn a ensenyar aquest art als altres. Tota una sèrie d’aprenentatges que, si no hagués estat per l’etapa fosca dels seus tractaments de fertilitat, avui no seria possible. “A la vida anem filant davant de les adversitats, i tot i el dolor i la frustració, sempre hi ha una llumeta que t’indica quan alguna cosa et va bé”, expressa.

Brodant, Ghirardi també aprèn que, si una cosa no surt com ella vol, no cal desfer-la ni tornar-la a començar: tot es pot apedaçar. “Reparo, construeixo sobre el que ha sortit malament, i continuo endavant”, matisa. Ella no va poder ser mare, però durant el camí va descobrir una passió. “El brodat em va apedaçar, em va ajudar a unir les parts que tenia trencades i a incorporar-les a la meva vida, a deixar que les cicatrius també siguin una part de la meva trama”, reflexiona.

El fil sempre continua, canvia de mans i es reprèn. Un llinatge que mai mor. “M’agradaria que algun dia algú trobi els meus brodats remenant als Encants de Barcelona. Seria un final feliç. Un fil que canvia de mans. La continuïtat de la meva existència”, somriu.