Aplicacions per lligar: com més anys, menys probabilitats d'èxit

BarcelonaNomés necessites deu minuts per trobar l’amor. O això fa creure l’aplicació de cites Tinder. Però, i si resulta que l’arc de Cupido no és tan aleatori com creiem? A més, anar de pressa no significa encertar-la. Tot i això, hi ha usuaris com la Sandra, de 55 anys (que prefereix fer servir aquest nom fictici), que quan fan match, de seguida miren si la cosa rutlla per quedar: “Els de la meva generació anem de pressa, perquè esten tan ocupats i tenim tantes històries entre els fills, la feina…que és millor veure'ns i, si no interessa, no passa res”, diu. Aquest també és el cas de la Mercè S., de 64 anys, que va tenir una cita a través de l'aplicació catalana 2son2: “Ell em deia que si li passava el meu número m’enviaria una foto seva, però vaig pensar que millor quedàvem i ens coneixíem”, explica.

Aquests casos són representatius de com la generació boomer utilitza les aplicacions de cites. Però la rapidesa per quedar no vol dir cremar relacions amb una nit i prou, al contrari, més aviat és un intent d'assegurar-se que la persona val la pena. Les dades reforcen aquesta idea: només el 13% dels usuaris espanyols de les aplicacions de cites busquen una trobada espontània, tal com apunta l’informe Year in Swipe 2023 elaborat per Tinder.

Ara bé, aquells que de seguida queden per veure's, ja sigui per fer un beure, anar al cinema o fer un passeig no saben que passar poc temps a l'aplicació els juga en contra i que això no només afecta els boomers sinó també els millennials. El recent estudi de la UOC Edatisme digital a les apps de cites ha abordat aquesta qüestió i ha tret les següents conclusions: els algoritmes de Tinder afavoreixen l’edatisme, és a dir, la discriminació per edat, i ho fan de dues maneres. Per una banda, els majors de trenta anys apareixen menys perquè no tenen tanta activitat com els perfils més joves i se’ls cobra més si volen una subscripció, que inclou avantatges com ocultar l’edat o fer més "M'agrada" durant el dia. Aquesta investigació neix del grup de recerca Communication Networks and Social Change (CNSC), de l'IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya. Andrea Rosales n’és membre, juntament amb Juan Linares-Lanzman, i explica que, tot i que fa temps que s’ha estès la idea de la discriminació racista i sexista de la intel·ligència artificial, “es parla poc de l’impacte dels biaixos d’edat de la IA en la societat”.

Una discriminació invisible

Però com perceben l’edatisme els usuaris de les aplicacions de cites? “Jo em sento jove perquè veig gent de la meva edat que està com jo”, diu la Sandra. La Neus S. també ho veu així: “Quan veig tants perfils penso: "Ostres, si que hi ha gent com jo!”.

No obstant això, Rosales assenyala que cal diferenciar entre els biaixos explícits i implícits. “Publicar l’edat i escollir el rang amb qui vols fer match, ja és un biaix edatista explícit que reforça pràctiques arrelades a la cultura perquè estàs jutjant la persona per com creus que hauria de ser segons l’edat”. Per la seva banda, la sociòloga Gisela Solés, apunta el següent: “El que no sabem és quina prioritat dona a l’hora de mostrar el nostre perfil, cosa que afecta les possibilitats de fer match”. Així, la recollida de dades de la UOC apunta que Tinder afavoreix els menors de trenta anys perquè inverteixen més temps i, a més, si són atractius reben més "M'agrada" i, per tant, tenen més visibilitat a l'aplicació. És a dir, els beneficien aspectes més superficials, no tant el fet de compartir gustos o objectius vitals, com formar una relació a llarg termini. Solés creu que els barems haurien de dependre de l’usuari, com “tenir el perfil complet, entrar-hi regularment i actualitzar-lo”.

Un biaix econòmic

Tinder és propietat de Match Group, la companyia estatunidenca que també controla les aplis OkCupid i Meetic, i com a empresa que ofereix un servei gratuït ha trobat una estratègia. “Com que els joves són consumidors fidels, ofereix una quota més alta als adults que volen pagar per millorar l’experiència”, diu la sociòloga. Per confirmar-ho tot plegat, aquest diari ha creat perfils de Tinder de diferents edats i gèneres (esborrats immediatament) i ha observat que quan s’inicia la compra d’una tarifa, no s’informa si el preu varia en funció de l’edat. Al web tampoc hi ha cap referència. Actualment, la franja d’edat en què la tarifa mínima, l’anomenada Tinder+, és més cara és entre els 28 i els 30 anys, que val 10,99 €. Però a tot estirar, hi ha tres euros de diferència entre la quota mínima i la màxima, però ni el biaix d’edat ni el de gènere compleixen amb l’informe que resolia aquest mes de març la Comissió Europea, que declarava que Tinder havia d’informar per avançat als consumidors quan utilitzessin descomptes personalitzats. Tot ve arran d’una investigació on es va esbrinar que l’apli cobrava el doble als majors de 29 anys. 

Hem traslladat aquestes observacions a Tinder i un portaveu de l’empresa diu: “El sistema automàtic que té l'apli per a les diferents ofertes i el preu de les subscripcions es basa en l'activitat prèvia dels comptes, incloent quant de temps l'han tingut actiu, les compres que han realitzat amb anterioritat i la seva participació a diferents ofertes” i afegeix que “aquestes decisions automàtiques no es basen en informació sensible ni demogràfica, com l'edat, el sexe o l'orientació sexual”.

L’usuària de Tinder entrevistada no sabia que les subscripcions poden variar en funció del temps d’ús. Com apunta l’informe europeu, la personalització de preus està permesa, però només si l'empresa és clara respecte als clients perquè decideixin amb “coneixement de causa”.

Per què paguem per trobar l’amor?

A part de Tinder, hi ha aplis per a tots els gustos i cada cop més específiques. Fins i tot existeix Bristlr, per aquells que els agraden les barbes. Però l’auge d'aquestes aplicacions ha dut a la normalització de pagar per trobar l’amor: “Vaig comprar una quota trimestral per trenta euros, tot i que no m’agradava el concepte de pagar. Pensava que així eliminava els xafarders, ja que, si pagues, de vegades manifestes un interès més concret”, valora la Mercè S.

La sociòloga consultada explica que aquesta idea és una percepció de valor: “És com amb les mútues, que es creu que allà el servei serà més ràpid. Per molt que paguis a les aplis, acceptes el rastrejament de la teva informació per fer estadístiques. Pagar només significa marcar un nivell econòmic”, destaca.

Tot i els entrebancs, les dades del 2023 confirmen que l’ús de les aplicacions de cites és ben comú: 4 milions de persones a Espanya accedeixen a webs i aplicacions de cites cada mes, segons l'última anàlisi de GfK DAM, mesurador oficial de les audiències digitals espanyoles.

Quina és, doncs, la clau de l’èxit i, especialment, entre els majors de trenta anys? Els usuaris consultats diuen que a mesura que et fas gran, les opcions de socialització es redueixen, especialment entre les dones, com explica la Mercè S. “Es diu que les dones grans són invisibles, i és cert, perquè de jove ni m'ho plantejava, però un cop separada i ja jubilada em semblava impossible conèixer algú”. Altres usuaris destaquen la comoditat que suposen aquestes plataformes: “D'agències matrimonials n’hi ha hagut sempre, però ara és molt més fàcil si pots buscar algú sense sortir de casa”, diu en Lluís.

En definitiva, les aplicacions de cites són un reflex d’una discriminació que encara és present en la societat: “Quan tens seixanta anys i estàs buscant feina, ja vius una discriminació per edat i això també ho podem traslladar a les aplis”, explica Solés. L’experta en sociologia afegeix que no només cal conèixer aquestes discriminacions, sinó “afavorir reunions socials per conèixer gent físicament, ja que el gran problema de fons és la immediatesa d’aquest món hiperconnectat en què si t’avorreixes i tens deu minuts, se suposa que pots lligar”, conclou.