Antonio Miró, el rei de la pista

BarcelonaAmericanes entallades, pantalons rectes, samarretes transparents i jaquetes de topos per a ells. Vestits voluminosos i minifaldilles de vertigen per a elles. Tops i camises pintats amb esprai per l’artista urbà Txemy per a tots. I color. Molt de color. Una explosió de color. Amb aquesta descripció és fàcil pensar en la col·lecció d’algun dissenyador emergent, però no. Aquesta és la màgia del 080, que encara té capacitat de sorprendre. I si algú creia que la tornada d’Antonio Miró a les passarel·les seria un déjà-vu, anava equivocat. Molt equivocat. La seva desfilada d’ahir a l’INEFC demostra que les marques -per molt veteranes que siguin- no han de tenir por d’evolucionar. Els temps canvien. I nous clients esperen nous estímuls. Aquí, de fet, hi ha el quid de la qüestió. “Volíem que la marca anés més enllà, modernitzar-la i acostar-nos a un públic més jove”, explicava Albert Villagrasa, director creatiu d’Antonio Miró des del 2011. “Aquesta col·lecció és un punt d’inflexió: els colors són més vius, els teixits més lleugers i els talls més slim. No ha sigut un canvi d’un dia a l’altre, ja fa temps que hi treballem”. Però en algun moment havien de mostrar-ho i la quarta jornada del 080 es va presentar com l’escenari ideal.

Que ningú pensi que Villagrasa és un nouvingut. Abans d’ocupar aquest càrrec va ser durant cinc anys la mà dreta del mateix Miró. Coneix perfectament els codis estètics de la casa, sap els gustos de la clientela de sempre, però també és conscient que “sense perdre l’essència” cal mirar endavant. “Jo disfruto quan em treuen de la meva zona de confort”, va confessar. I la col·lecció de primavera-estiu 2017 Arquitectura del color va ser tota una declaració d’intencions. La inspiració la va trobar en un viatge a Cinque Terre, uns pintorescos poblets de la costa italiana. “Em vaig enamorar de la seva arquitectura simple i de les cases pintades”, rememorava el director creatiu. I aquesta fiblada cromàtica va amarar -sense distinció de gènere- vestits i faldilles, camises i bermudes. Una proposta tan contundent que fa pensar que Antonio Miró enceta una etapa en què l’elegància clàssica caminarà cap a una altra de més desimbolta i vibrant.

Irreverència contrastada

L’expectativa que va crear la desfilada d’Antonio Miró només és comparable a la passió que aixeca Brain&Beast, els encarregats de posar punt final a la jornada. El trio capitanejat per Ángel Vilda no té clients, té fans (com passa amb Manuel Bolaño, absent en aquesta edició). Amb Interlude II. Transitional phenomena, el dissenyador madrileny va fer un viatge introspectiu. Aquest any ha fet 40 anys i volia explorar-los a través d’objectes que l’han marcat, començant per l’ós de peluix. El resultat, però, no podia ser més extravertit: peces oversize, diferents i plenes de detalls, aquelles que fan que la moda sigui un veritable vehicle d’expressió individual. I entre totes, picades d’ullet tan genials com un top i una faldilla fets amb diapositives de quan estudiava moda. Irreverents, divertits i desacomplexats. Així són Brain&Beast.

Esperit ‘indie’

Al 080, però, encara li quedava corda. I ben diversa. D’una banda, la de les marques comercials com Naulover, Torras i la debutant García Madrid, coneguda pels esmòquings que els actors llueixen a les catifes vermelles. De l’altra, la de les marques independents, les que prenen riscos conceptuals a l’hora de plantejar les seves col·leccions. Un cas molt il·lustratiu és el de Pau Esteve, que va fer del missatge no verbal que transmet una persona que està suant la raó de ser de la seva potent proposta urbana (fins al punt que la paraula sweat, suor, apareixia brodada en samarretes i dessuadores). Esteve sempre dibuixa siluetes oversize perquè vol que els cossos -els d’ells i els d’elles- tinguin llibertat de moviment (per ballar o per fer sexe, diu que tot és igual d’important). I va aconseguir-ho amb vestits i bermudes amb obertures laterals, tops crop i granotes amples. També va jugar amb un estampat de l’artista Itxaso Razquin, que va aplicar en dessuadores, tops i vestits camisers, mesclant vermells i crus sobre una sòlida base de negre, el seu color de referència. Freestyle en majúscules.

El discurs del cos

El discurs del cos també fascina Xavi Grados, per això sempre treballa el punt amb desagullats, per buscar efectes transparents, com es va poder copsar en delicats tops i vestits que queien com una segona pell. Rall és una col·lecció d’inspiració marinera, pels colors tranquils i també pels estampats de l’artista Nuriatoll, que Grados va utilitzar en afavoridors conjunts d’americana i bermudes unisex. El toc d’autor el vam trobar en les originals peces de tricot negre pintades a mà en blanc que recordaven la fusta decapada de les barques de pescar.

A diferència de Grados, la dona que té al cap Oscarleon sempre és molt masculina i fosca, però amb Je l’aime à mourir li va donar un aire més femení -i dramàtic- gràcies a les faldilles rectes i els vestits camisers. Tot això sense renunciar a l’ADN de la marca: pantalons de cintura baixa, samarretes customitzades per ell mateix i molts jocs gràfics. En aquest cas, extractes d’unes cartes d’amor que va estampar en tops i camises. I que algunes models fins i tot portaven escrites a la cara.