Animal perillós a la vista!

BARCELONAPel·lícules com l’arxicomentada 'Jaws', que Steven Spielberg va estrenar el 1975, i moltes de les que l’han succeït –'Open water' (2003), 'The reef' (2010), 'The shallows' (2016)– han contribuït a refermar la imatge del tauró com un assassí malvat i amb una predilecció gairebé viciosa per la sang humana. És evident, doncs, que la gran pantalla ha sabut explotar amb molta eficàcia i pocs miraments la ignorància generalitzada sobre aquests peixots fabulosos. Quan hi ha coneixement pel mig, però, la realitat és ben diferent. Un exemple: en un vaixell de busseig, quan algú pregona que ha vist taurons a l’aigua comencen les corredisses, sí, però no per fugir immediatament, sinó per equipar-se com més aviat millor i saltar a l’aigua per gaudir de la meravella que representa observar aquests animals en el seu hàbitat natural.

És cert que moltes espècies de taurons són depredadors eficients que en situacions concretes poden ser impredictibles, però també ho és que la fama que arrosseguen se situa a anys llum de la seva perillositat real. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, els gossos provoquen milers de vegades més morts a l’any que els taurons –25.000 en front de 10–, per no parlar de les serps, que en provoquen 50.000, i els mosquits, que en són causa de 750.000. El Mediterrani, a més a més, és un mar amb pocs taurons. Més enllà dels petits taurons de fons, hi ha tres espècies potencialment perilloses: la tintorera, el tauró blanc i el solraig. Tots tres són peixos d’aigües obertes que s’acosten molt esporàdicament a la costa, i en la dieta de cap dels tres no figuren els humans. Amb aquests condicionants és molt poc probable que es produeixi un atac. Segons l’International Shark Attack File, gestionat pel Museu d’Història Natural de Florida, des del 1847 a Espanya hi ha hagut sis mossegades de tauró –tres de les quals al Mediterrani– que en cap cas han sigut mortals.

Aranyes i escórpores

Tal com passa amb els taurons, les mossegades d’altres peixos a les costes catalanes també són poc habituals. Se n’han produït algunes de tallahams, un depredador ràpid i potent que pot arribar a fer un metre de llarg i que a casa nostra té una predilecció especial per aigües pròximes a les desembocadures de rius. Les mossegades d’aquest peix no són mortals, però les seves dents especialment esmolades poden fer que siguin aparatoses. Acostumen a produir-se en defensa pròpia o perquè l’animal està confós. A part dels tallahams, un dels peixos d’aspecte més ferotge del Mediterrani és la morena. Malgrat això, no són agressives i no constitueixen cap perill si no se les acorrala. El mateix passa amb els congres, un altre peix serpentejant, que només quan se senten atacats poden reaccionar amb violència.

Sí que cal anar més amb compte amb peixos com les escórpores o les aranyes, que poden inocular verí a través de les espines de les aletes. L’aspecte de les escórpores, robust, pigallat i amb el cap gros, els facilita confondre’s amb les roques sobre les quals es posen a esperar que alguna presa hi passi a prop per engolir-la en un tres i no res. Per tant, cal vigilar de no trepitjar-ne ni tocar-ne cap amb les mans quan es camina o es busseja prop de zones rocoses. El cas de l’aranya és diferent. Aquest peix allargat i de cap petit viu en fons sorrencs, sovint prop de la costa, on s’enterra per passar pràcticament desapercebut i caçar a l’aguait. Durant l’època reproductiva que va del maig al juliol, les aranyes mostren un comportament territorial i agressiu que fins i tot les pot induir a atacar qualsevol que s’hi acosti, de manera que a més del risc de trepitjar-ne alguna en una platja hi ha la possibilitat de rebre una punxada sense poder fer res per evitar-la. Els verins d’aquests dos peixos provoquen un dolor intens i, en casos especials o quan afecten zones sensibles del cos, poden donar lloc a marejos, vòmits i símptomes més greus.

Meduses i caravel·les

L’animal més molest de les nostres costes és sens dubte la medusa. Els últims anys n’hi ha hagut una proliferació notable, principalment com a conseqüència de la sobrepesca, que ha reduït els peixos que se n’alimenten. La més habitual a Catalunya és l’anomenada 'medusa luminiscent', que no acostuma a superar els 10 centímetres de diàmetre i té una coloració entre violàcia i rosada. Com la resta de meduses, aquesta espècie té unes cèl·lules urticants que es concentren als tentacles i que rebenten amb canvis de pressió i temperatura com els que provoca el contacte físic. Com que la pressió a l’interior d’aquestes cèl·lules pot arribar fins a 200 vegades la pressió atmosfèrica, quan esclaten surten disparats una mena de dards en miniatura que es claven i injecten el verí. L’efecte de les picades és un dolor intens, irritació a la pell i, en casos en què se n’hagin produït moltes o hi hagi una sensibilitat especial, poden aparèixer vòmits i altres símptomes més greus.

Els últims anys ha augmentat al Mediterrani la presència d’un animal semblant a les meduses, la caravel·la portuguesa, una mena de bossa blavosa coronada per una cresta rosada que sura i actua com a vela, sota la qual pengen els tentacles. En realitat, la caravel·la portuguesa no és un organisme únic com les meduses, sinó una colònia d’animals. La seva picada és més dolorosa que la de la medusa luminiscent i, per tant, cal parar-hi una atenció especial.

Anemones i garotes

Les anemones o ortigues de mar són parentes de les meduses que últimament s’han fet famoses a les cartes de molts restaurants. També són urticants, però les seves cèl·lules no esclaten amb tanta potència com les de les meduses. Als dits, per exemple, no acostumen a provocar cap efecte. Si, en canvi, després de tocar-les amb les mans es toca la boca, el nas o els ulls, aquestes zones més sensibles sí que poden notar els efectes del verí. La recomanació principal és, doncs, no tocar-les. No cal dir que un cop fregides perden els efectes urticants i en guanyen de gustosos.

A les roques de la costa hi ha un altre requisit gastronòmic que provoca molts incidents durant l’estiu: les garotes o eriçons de mar. Les punxades, que es poden evitar tenint cura d’on es posen els peus i les mans, són força doloroses. A més a més, les pues acostumen a trencar-se i en queden parts a l’interior de la pell. Si això passa prop d’alguna articulació o zona sensible pot provocar infeccions o quists.

Al Mediterrani, doncs, no cal preocupar-se per l’atac de taurons sanguinaris –perquè no ho són–, sinó que per gaudir del mar amb seguretat cal parar una atenció especial a les meduses, les aranyes i les garotes.