“En una amistat a vegades et toca parlar i a vegades et toca escoltar, ho he après del jazz”

El que ha unit un menjador d’escola, amb aquelles truites que semblaven esponges i aquell arròs a punt per bastir fonaments, que no ho separi ningú. L’Andrea Motis i la seva amiga Judith Doral van compartir classe des dels tres anys i, ja a l’institut, eren de les poques que es quedaven a dinar al menjador. “Ella era encara més lenta que jo, i ens quedàvem sempre les últimes, quan les cuineres ja començaven a recollir”, recorda la trompetista.

Eren com un pack, a tot arreu anaven juntes. A les festes, als viatges de final de curs… Fins i tot tenien el seu propi idioma de signes per parlar durant la classe sense que ningú les entengués. “Eren símbols amb les mans, encara me’n recordo”, diu Motis.

A mesura que passaven els anys, les dues amigues van prendre camins molt diferents, però tampoc tant. Amb 14 anys, l’Andrea Motis va publicar el seu primer disc, i la Judith va començar a competir -i a guanyar- en campionats de natació sincronitzada. Aleshores l’Andrea anava a veure la Judith com ballava a la piscina, i la Judith anava a veure l’Andrea com cantava als escenaris. “La Judith no ha estudiat mai música, però té molt bona oïda i sap afinar. Quan anàvem a l’institut, a l’autobús els companys sempre ens demanaven que cantéssim, sobretot Boig per tu”, recorda Motis.

Més endavant, la Judith va començar a estudiar enginyeria, i Motis va començar a fer gires arreu del món. “Ara tenim menys temps per veure’ns, així que quan soc a Barcelona anem a esmorzar o a sopar”. Gairebé sempre, a Sant Andreu, el barri que les va veure créixer. L’esmorzar al Several, esclar, i el sopar a la pizzeria Fidenza. “Per WhatsApp no parlem gaire, perquè som d’explicar-nos moltes coses, i no acabaríem mai”, diu rient la cantant.

En una amistat, diu Motis, de vegades toca parlar i de vegades escoltar. Això ho ha après del jazz: “Quan fas música aprens a cooperar i a fer la teva part en el total. De vegades es tracta de ressaltar i fer el teu discurs, i d’altres d’estar en un segon pla, i llegir el que algú altre ha escrit”.

De vegades toca escoltar, i d’altres cantar. Al seu últim disc, Emotional dance, l’Andrea Motis li dedica una cançó a la Judith. És La gavina, i l’havien cantat sovint juntes. La lletra diu així: “Oh, gavina voladora, que volteges prop del mar / i al pas del vent, mar enfora, vas voltant fins a arribar / a la platja assolellada, platja de dolços records, / on dia i nit hi fa estada la nina dels meus amors. / Quan la vegis sola prop de la quieta onada / dona-li la besada que li envio més fervent / digues-li que sento dolça melangia / i que en ella penso en tot moment”.