L’amor no és turisme
Les parelles internacionals que han quedat separades per la pandèmia durant mesos es troben amb moltes dificultats per veure’s i, en molts casos, han de viatjar a un tercer país
“Fa gairebé sis mesos que no veig la meva parella. És dels Estats Units i des del març no pot viatjar a l’estat espanyol ni jo puc anar allà”, diu la catalana Gemma Barberà, de 23 anys. D’ençà que la Unió Europea i diversos països del món van decidir tancar les fronteres per a tots els estrangers que no fossin “essencials” a causa del covid-19, van quedar separades, i sense possibilitat de veure’s, moltes famílies i parelles internacionals que no havien formalitzat la seva relació. “Al principi teníem l’esperança que durés poc temps, però la situació es va anar allargant. Pensàvem que al juliol ens podríem veure, però Europa només va obrir les fronteres per a alguns països i en va deixar molts altres fora, entre els quals els Estats Units. És molt angoixant el fet de no saber quan podrem tornar a estar junts”, exposa Barberà.
A principis de juliol, milers de persones afectades van engegar una campanya a les xarxes socials sota el lema “L’amor és essencial” per exigir a les autoritats que permetessin l’entrada a les parelles internacionals no casades, amb etiquetes com #LoveIs-Essential, #LoveIsNotTourism o #LiftTheTravelBan.
La resposta de la Comissió Europea ha sigut esperançadora, ja que des de l’inici ha avalat el moviment i ha reclamat als governs que permetin l’entrada a les parelles de fora. Per la seva banda, l’eurocomissària de l’Interior, Ylva Johansson, també ha demanat als estats que apliquin una definició més àmplia del concepte parelles perquè es puguin retrobar després de gairebé mig any. “La parella d’un ciutadà o resident legal de la UE que tingui una relació duradora i acreditada hauria d’estar exempta de les restriccions de viatge”. Dinamarca va ser pionera en permetre que les parelles no casades poguessin entrar al país, després l’han seguit Noruega, Holanda, Finlàndia, Àustria, Suïssa, la República Txeca, Alemanya i, finalment, França. Però encara hi ha països de l’espai Schengen on les restriccions continuen, entre els quals l’estat espanyol.
Mesos de desgast i incertesa
Alex Loijos (36), de Califòrnia, tenia previst instal·lar-se a Barcelona al març amb la seva parella catalana, Laura Callao (28), però el tancament de fronteres no ho va permetre. “Ens feia molta il·lusió aquest moment, després de mantenir una relació a distància durant força temps i veient-nos cada tres mesos -explica Callao-. Al principi ens pensàvem que seria cosa de dues setmanes, però a mesura que va anar avançant es va començar a fer molt difícil. Hem sentit molta frustració i ansietat, ja que no sabíem què passaria ni quan ens podríem tornar a veure. Les fonts oficials han donat molt poca informació al respecte, jo he estat fent recerca constantment, preguntant a ambaixades, escrivint al govern i contactant amb la IATA (Associació Internacional de Transport Aeri) per saber quines restriccions hi havia a cada país. Ha sigut molt esgotador emocionalment i mentalment”. Segons Callao, una de les coses que l’han animat és trobar el grup de Facebook Couples separated by travel bans, on parelles de tot el món comparteixen les seves experiències i informació actualitzada. “Veus que no estàs sol, que hi ha molta gent en la mateixa situació i que s’estan mobilitzant. Les experiències de les altres parelles m’han ajudat molt, sobretot per la sensació de comunitat”, exposa.
Un cas similar és el de Rafel Rodon (26), de Barcelona, i Madina Amirbekova (22), de Sant Petersburg, que aquesta primavera tenien previst reunir-se a Catalunya i casar-se. “A l’abril ens negàvem a pensar que això duraria tants mesos. Sempre ens dèiem: «Va, això no durarà més de dues setmanes més». Vam comprar bitllets per al maig perquè ella pogués venir, però no va poder ser”, exposa Rodon. “Psicològicament és molt dur no saber quan ens podrem tornar a veure. Tant pot ser d’aquí unes setmanes com d’aquí mig any. Aquesta incertesa et desgasta per dins i et fa sentir molta impotència. Estem tota l’estona pendents de les notícies però no sembla que hagin d’obrir fronteres en les pròximes setmanes”, assegura. Rodon explica que tot i els esforços per estar bé, la situació és molt difícil d’aguantar tant de temps. “Ens animem l’un a l’altre i ens aferrem a qualsevol notícia una mica esperançadora. Però fa mig any que estem així i seguim amb la incertesa. Estem molt esgotats mentalment”.
Els plans conjunts també s’han estroncat per al valencià Víctor Gil (31) i l’argentí Matías Notarfrancesco (27). “He passat els últims mesos aïllat de la meva família per por a contagiar-la, ja que soc metge d’urgències en un hospital de València i, a més, amb la parella a més de 10.000 km”, explica Gil, que assegura que han sigut setmanes de molta impotència i desesperació. “Després de dos anys agafant un vol de dotze hores cada mes per veure’ns, ell havia de venir a València per instal·lar-se aquí el mes d’abril, ja tenia el bitllet. Estàvem en ple procés de reforma d’una casa, en la qual ja estàvem empadronats. Tot això ha suposat un estrès afegit a la situació que, ja de per si, com a sanitari, no ha sigut gens fàcil -relata Gil-. Durant l’estat d’alarma ho podíem comprendre, tots estàvem igual, però un cop ja han obert al turisme, no entenem per què ens ho posen tan difícil. Em sembla inadmissible que, en ple segle XXI, únicament es consideri parella la que té la seva relació plasmada en un paper. Hi ha una gran diversitat de famílies i parelles. Hauríem de poder estimar i formar les nostres famílies com ens vingués de gust”.
Trobar-se en un tercer país
Aquesta situació ha portat moltes parelles a trobar-se en un tercer país, com Alex Loijos i Laura Callao, que finalment han decidit reunir-se a Sèrbia, on tots dos podien viatjar. “Estàvem entre Londres i Belgrad, i finalment vam escollir aquesta segona ciutat perquè no havíem de fer quarantena i és més econòmica. Hem tingut la sort de poder-ho fer perquè tots dos estem treballant en remot”, explica Callao. “La veritat és que ens ha costat una mica fer-nos a la idea que estàvem junts i en un país que no havia estat mai dins els nostres plans. Sèrbia ens ha sorprès molt positivament, però és inevitable pensar que ens agradaria tornar a Barcelona aviat, ja que és on realment volem ser. A més, viure en un país estranger suposa una gran despesa extra”. Segons Callao, ara mateix no tenen cap pla concret per al futur pròxim. “De moment estem gaudint de la presència de l’altre, sense presses. En algun moment seria ideal poder entrar a Barcelona. Però de moment no ens ho posen gens fàcil”.
Aina Cuesta (27), de Badalona, i Anthony Holiday (26), de Nova Jersey, que es van conèixer fa cinc anys a l’Atlantic Acting School de Nova York, també han decidit trobar-se en un tercer país, en el seu cas al Regne Unit. “Després de passar mesos d’angoixa sense saber quan ens podríem tornar a veure, vam comprar un vol per a ell a Barcelona per a mitjans de juliol, que és quan se suposava que obríem fronteres. Després vam veure que no podria entrar. Més tard una amiga anglesa em va comentar l’opció d’anar a Londres i passar uns dies a casa seva. Vam assegurar-nos que tots dos podríem entrar-hi i vam decidir trobar-nos allà”, explica Cuesta. “Malgrat que hem de fer quarantena, almenys podem estar junts unes setmanes”, confessa. Cuesta explica que el fet d’estar en el grup de Facebook i veure altres parelles que es reunien en un tercer país, els va ajudar a prendre la decisió. “Molta gent s’està trobant al Regne Unit, a Sèrbia, a Mèxic, a Aruba... però també hi ha moltes parelles que no tenen aquesta opció -exposa-. La trobada està sent molt agradable i tranquil·la, no hem vingut a fer turisme, sinó a estar plegats. Però els dubtes segueixen de cara el futur: quan podrem tornar a estar junts i on?”
Turisme sí, amor no
Malgrat els esforços de les persones afectades per canviar la situació, el govern de l’estat espanyol encara no s’ha pronunciat respecte a aquest tema. “Si no estàs casat, has de demostrar que has conviscut amb la teva parella un any sencer i heu compartit despeses, cosa força difícil en el cas de les parelles internacionals que han estat en la distància la major part del temps -exposa Barberà-. Nosaltres fa tres anys que estem junts però no hem conviscut mai un any sencer”. Barberà va crear una campanya a través de Change.org, que ja té més de 2.000 firmes, per demanar als líders espanyols que habilitessin l’entrada a les parelles binacionals. “Hi ha polítics que ens donen suport però la ministra d’Exteriors, Arancha González, encara no s’ha pronunciat. No demanem que obrin les fronteres, sinó que facin excepcions per a les parelles que no estan casades. Diuen que és per motius sanitaris, però hi ha maneres de fer-ho sense posar en risc la salut pública, com ara fent quarantena o fent-nos el test PCR”. Per la seva banda, Cuesta opina que les parelles haurien de poder viatjar com els que van a estudiar o treballar en un altre país. “No volem anar de vacances, només poder veure i abraçar la persona que estimem”. Segons Rodon, aquesta situació està trencant relacions i afectant moltes persones psicològicament. “És desesperant veure com el govern fa cada dia campanya perquè vinguin turistes sense fer-se tests ni quarantenes i a nosaltres ens ignora”.