L'ambivalència de viure

BARCELONAL’ambivalència de viure entre el que pensem i el que, simplement, és. ¿Cal escapar-se d’aquesta ambivalència, és possible fer-ho o és millor que l’acceptem tal com és, una part indissociable de nosaltres? Ambivalència és moure’ns entre pols oposats, és copsar el neguit i també l’alegria d’aquests contrastos, sense descartar res. No és fàcil. Fins i tot els mestres espirituals viuen aquesta ambivalència, sense negar-la. Un dels casos més recents i paradigmàtics és el del jove tibetà Ogyen Trinley Dorje, considerat el 17è Karmapa, líder i guia d’una de les quatre escoles del budisme tibetà (equivalent del Dalai-lama però en un altre llinatge). Nascut el 1985 en una família de pastors nòmades del Tibet oriental, i exiliat a l’Índia des de finals del 2000, no té cap problema a exposar aquesta ambivalència des de la seva experiència personal, que es pot extrapolar al conjunt de la societat. Lluny d’aparèixer com una figura immaculada, sense contradiccions internes, el Karmapa es mostra dòcil. Això l’acosta a una sensibilitat contemporània, en què no es busca la perfecció ni l’emmirallament en figures estereotipades, sinó més aviat un testimoniatge present, real. De fet, la seva elecció com a Karmapa ja va estar envoltada de polèmica, i dins mateix d’aquesta tradició budista hi ha sectors que no consideren que sigui el seu líder. Un destí ambivalent des de l’inici. En una de les seves últimes compareixences públiques en vídeo –disponible a YouTube– expressa les seves lluites internes per conciliar el treball espiritual amb la responsabilitat política i es lamenta dels conflictes interns dins del budisme tibetà. Aquestes declaracions l’han portat a ser vist com una figura fràgil per alguns sectors, mentre que d’altres exalten, precisament, aquesta sinceritat.

Rol complicat

“Molta gent utilitza el títol de Sa Santedat per referir-se a mi, però de vegades, en broma, dic que Sa Soledat seria més encertat”, confessa. Se'l considera la reencarnació d’una figura històrica de 900 anys d’antiguitat, i aquest paper no sempre s’ajusta a la persona que és. “La gent que em veu d’aquesta manera espera de mi que els llegeixi la ment, que faci miracles i que sigui perfecte en tots els sentits... A un personatge tan sant i enaltit li costa trobar amics! Qui vol ser amic d’algú que no acaba de ser considerat totalment humà?", es pregunta. I afegeix: “Sé que la meva situació és inusual, per dir-ho d’alguna manera, però tots ens veiem obligats a lluitar contra les expectatives irreals que els altres projecten sobre nosaltres. Aquestes projeccions poden fer que ens sentim aïllats i impedir que ens vegin tal com som de veritat”.

I d’aquí el seu ensenyament, que parteix d’aquesta ambivalència de viure que no amaga, edulcora ni enganya: saber-se immers en la contradicció per anar-la diluint en un entorn més habitable, tens però negociable. “La contradicció –escriu aquest mestre– la trobem a l’escletxa entre les nostres suposicions sobre com existim com a individus i les de com existim realment, és a dir, com a individus interdependents. L’única contradicció que hi ha és entre la realitat i la nostra visió de la realitat”.

Per a ell, admetre aquesta ambivalència passa per reconèixer-ne el potencial, és una ambivalència que neix del fet de ser individus i alhora interdependents. Al seu llibre 'Interconectados' (Kairós), el 17è Karmapa exposa una lúcida reflexió sobre aquesta necessitat de saber-nos interdependents i viure profundament la consciència de formar part d’un món radicalment connectat. “Vivim un moment paradoxal –afirma–. Tècnicament, estem més connectats que en cap altre moment de la història, però la nostra connectivitat tecnològica sovint ens fa sentir emocionalment desconnectats o aïllats. Continua havent-hi una gran distància entre el que sabem del món i la nostra implicació emocional en aquest coneixement. Estem descobrint que estem molt més interconnectats del que pensàvem, però la nostra manera de sentir i viure en el món no està a l’altura de la nostra nova comprensió”.

La gratitud

Com explica, cada vegada és més habitual que professionals de diversos camps descobreixin que la interdependència conforma una estructura important per explicar el que observen: “La consciència intel·lectual que estem obtenint sobre la interdependència és un primer pas important. El pas següent –i crucial– és assolir una consciència emocional de la interdependència. Necessitem sentir la nostra profunda interconnexió, i no només saber-ne dades. En el nostre interior tenim nombroses qualitats que ajuden a mantenir una implicació emocional d’aquest tipus amb la interdependència. Si comprenem millor la interdependència del nostre món interior esdevenim més capaços de cultivar aquestes qualitats”.

Segons ell, quan assolim aquesta consciència emocional podem reorientar profundament les nostres relacions amb els altres i la nostra manera d’estar en el món: “Quan la nostra comprensió de la interdependència es trasllada del cap al cor i després es posa en pràctica, les nostres vides es tornen totalment efectives i fructíferes”. Una acció oberta als altres, en què a poc a poc deixen de ser "els altres", perquè tampoc hi ha un "jo" sòlid. “¿On és aquest «jo» que és exclusivament «jo»? Sembla que ens quedem amb les mans buides quan intentem assenyalar alguna cosa que sigui exclusivament nostra. I, no obstant això, continuem dient «jo» quan hauria de ser evident que el 99% del que anomenem «jo» no és realment «jo»: és el que considerem «altres». I si només l’1% és la teva consciència, és molt difícil argumentar que estigui desconnectada de la resta”, explica el Karmapa.

Ambivalència en estat pur, batec incessant, que es torna equilibri quan hi trobem el sentit: “La gratitud –conclou el tibetà– és un valor de la interdependència, és una orientació interna que ens ajusta emocionalment amb la realitat externa de les nostres vides. Quan sincronitzem ment i cor, la gratitud és un estat afectiu que pot generar-se a través d’una consciència de la interdependència”.