Prendre les aigües per recuperar la pau i la salut

Ho sabien els romans i ho sabien els nostres rebesavis: res com anar a prendre les aigües per recuperar la pau i la salut en un món convuls. El turisme termal, i, més àmpliament, el relacionat amb el wellness, ha estat l’opció de molts dels que aquest estiu volien reposar o recuperar-se de l’estrès d’un any duríssim. A més, fent-ho sense haver de trepitjar aeroports.

Encara no hi ha dades definitives, perquè la campanya no ha acabat, però Jordi Anglí, president de l’Associació Balneària, diu que enguany “el client és més jove i de proximitat”. Segons Anglí, si abans de la pandèmia hi havia una part important dels visitants de la tercera edat, que sovint procedien dels programes de l’Imserso, aquesta situació ha tingut el doble efecte de tancar l’aixeta de la gent gran i dels estrangers, al mateix temps que feia que moltes persones més joves, que no s’hi havien interessat mai, s’hi acostessin ara per primer cop. “Els balnearis tenim un vessant més terapèutic, a banda del lúdic, i podem ajudar a la rehabilitació i la recuperació de malalties respiratòries o de mobilitat. Per això, moltes persones ens han triat després de passar el covid, i estem treballant en això”, comenta. Però no cal arribar a extrems tan dràstics per anar-se’n a un balneari o a un spa. Aquest terme, tot i que significa balneari en anglès, seria la versió sense aigües termals (és a dir, aquelles que són mineromedicinals i han sigut declarades d’utilitat pública). En els spas s’ofereixen banys i tractaments d’estètica o massatge, però l’aigua és de l’aixeta i les seves instal·lacions no estan regulades específicament, tot i que alguns compten amb un gran nivell de confort. A tots ells se sumen altres centres, com els de talassoteràpia, en els quals els tractaments es fan amb aigua de mar.

El vessant cultural

I si ara estiuegem, és en bona part gràcies als balnearis, perquè és allà on s’inicia el turisme modern, tot i que els centres sempre han tingut aquest doble vessant terapèutic i d’esbarjo. De fet, fins a final d’octubre podeu visitar al Museu d’Arenys de Mar l’exposició Estiueig de proximitat 1850-1950, que recrea com eren aquelles primeres estades estivals per prendre les aigües. L’època que retrata l’exposició, i de la qual podeu veure també vestigis in situ al mateix Arenys –el Balneari Can Titus, a mig camí entre aquesta població i Caldes d’Estrac, és un dels més antics de Catalunya, perquè té el seu origen en uns banys que estan documentats des del 1794–, va arribar a Catalunya una mica més tard que a la resta d’Europa, però també va durar una mica més, quan l’esplendor dels grans balnearis centreeuropeus ja s’havia apagat per culpa de les dues guerres mundials. Tot i que cap ciutat espanyola no ha entrat a la llista de les viles termals que aquest mes de juliol la Unesco ha designat com a patrimoni de la humanitat, aquí també es va produir, tot i que més modestament, un auge de l’arquitectura de les cases d’estiueig properes als establiments de banys. Si per exemple visiteu Caldes de Malavella, podreu trobar nombroses casetes modernistes –un estil que també trobareu en els dos balnearis de la vila, el Vichy Catalán i el Prats– i que conformen carrers que fa un segle i mig eren als afores del poble. Una situació similar trobem en altres localitats, on aquests eixamples conviuen sovint amb les restes d’antigues termes romanes, llegat d’una civilització que entenia tan bé el valor del termalisme que va posar banys públics fins i tot als racons més allunyats on es va estendre. Aquest llegat continua viu, i ha estat immortalitzat en llibres i pel·lícules que us poden fer companyia mentre feu el dropo a la piscina del balneari: per exemple, en cinema, El balneari de Battle Creek, d’Alan Parker, que recrea els peculiars inicis del termalisme als Estats Units, o El gran Hotel Budapest, de Wes Anderson, inspirada en els grans establiments centreeuropeus del període d’entreguerres. I en novel·la, amb la premiada El fill de l’italià, de Rafel Nadal, que s’inspira en la peripècia d’un grup de soldats italians al final de la Segona Guerra Mundial que van estar confinats, abans de ser repatriats, als balnearis de Caldes de Malavella. I a més dels balnearis que són oberts i a ple rendiment, tampoc no s’ha de descartar la possibilitat de descobrir les restes de l’esplendor d’alguns que es van tancar o reconvertir, com l’esplèndid conjunt del Balneari de Cardó, a Benifallet, o l’antic Balneari de Can Rius, a Caldes de Montbui, ara un espai municipal que es pot visitar, o les d’antigues termes romanes. La història de molts d’aquests establiments la podeu consultar al blog Terra, aigua i racons (estimadaterra.wordpress.com), o en museus com l’Espai Aquae, a Caldes de Malavella, que, per si mateix, és un dels atractius del turisme termal.

Cuidem-nos!

Però la mens sana ha d’anar acompanyada d’un corpore sano, i l’atractiu d’anar a gaudir d’un balneari rau també i sobretot en la pacificació del cos. Podem trobar estades d’una nit a partir d’uns seixanta euros, en temporada baixa, tot i que no tota l’oferta és igual, i és recomanable verificar quin tipus d’esmorzar s’hi inclou, i quines prestacions té el balneari, així com si estan o no incloses en el paquet que contractem. També, abans de triar, és recomanable esbrinar si es tracta d’un centre gros o d’un de més familiar, perquè si bé els primers solen tenir molts més serveis i prestacions, els segons solen compensar-ho amb un ambient més relaxat i tranquil, format sovint per clients fidels que repeteixen d’un any a l’altre.

La immensa majoria de centres tenen una piscina exterior, però no tots tenen un circuit termal, o cal pagar-lo per separat. Alguns, a més, tenen espais termolúdics o de relaxació molt més amplis que es poden reservar de manera semiprivada, com passa a l’Espai Cel de Termes Victòria, a Caldes de Montbui, a l’Aquatònic, de Termes Montbrió, a Montbrió del Camp, o al Magma, de les Termes Orión a Santa Coloma de Farners. Per fer servir aquests circuits generalment no cal estar-se a l’hotel del balneari, i n’hi ha que ofereixen packs de dia complet amb dinar inclòs.

Sigui com sigui, arreu on aneu trobareu de ben segur la possibilitat de fer-vos diferents tipus de massatges, tractaments d’estètica, aplicacions d’embolcalls i fangs (que us relaxaran i netejaran la pell d’impureses) i nebulitzacions o vapors d’aigües termals, així com tractaments específics per tractar el reumatisme, perdre pes o ajudar en un postoperatori. Als balnearis de costa, com el de Coma-ruga, si hi ofereixen talassoteràpia, també hi trobareu embolcalls amb algues i altres productes extrets de les aigües marines.

Capítol a part mereixen els spas, que, com ja hem dit, no s’alimenten d’aigües termals i no poden oferir tractaments mèdics. La denominació és una mica calaix de sastre, i engloba des de gimnasos amb una banyera d’hidromassatge fins a grans complexos que recreen el luxe dels banys àrabs, com per exemple el d’Aire de Vallromanes, i que compta entre els seus atractius amb la possibilitat de fer un bany de vi. I no, tal com passa amb les aigües termals, no és recomanable beure’n directament. Millor deixar-nos surar a les piscines tot relaxant cos i ànima, que els romans ja sabien ben bé què es feien!