Per què ens agrada tant queixar-nos?

Diu un proverbi oriental que, si un mal té remei, no serveix de res queixar-se. De la mateixa manera, si el mal no té remei, tampoc serveix de res. És a dir, la queixa és inútil i només fa que omplir l’ambient i l’esperit de negativitat. I tot i això, som moltes les persones que vivim els dies entre queixes i laments. Si fa calor, perquè fa calor. Si fa fred, que arribi ja l’estiu. Si plou, perquè et mulles; si no plou, quin desastre la sequera. Mai acabem d’estar contents ni satisfets amb les coses tal com són, per molt que si analitzéssim la nostra vida a fons, veuríem que ho tenim tot bé, que no ens falta de res.

¿Com pot ser que la queixa estigui tan estesa? Per a Mireia Cabero, psicòloga, professora de la UOC i directora de Cultura Emocional Pública, hi ha sis condicionats que faciliten que, col·lectivament, sigui tan fàcil queixar-se. Per començar, admet que la vida és complexa, amb moments bons i moments dolents. Per tant, hi ha motius reals per queixar-nos quan les coses no van com nosaltres voldríem. “Tots aquests fets són analitzats per una ment que té la capacitat d’impactar-se emocionalment quan les coses no surten com volem. Això fa que ens enfadem, ens frustrem o ens decebem”, explica Cabero. I és amb el filtre d’aquestes emocions que acabem mirant la vida.

“Culturalment tenim la tendència a un estil cognitiu que és la recerca de problemes, de mirar allò que no va bé en comptes de buscar tot allò que va bé i que és positiu”, diu. “No ens han educat per tenir una mirada justa de la vida, sinó molt crítica. Hauríem d’aprendre a tenir una mirada més apreciativa i, al mateix temps que una cosa no ens va bé, mirar el que sí que va bé”, continua la psicòloga, que assegura que acostumem a fer lectures molt tendencioses i selectives.

Victimització

D’altra banda, Cabero recorda que, en general, acostumem a tenir una baixa tolerància a la frustració. A més, adverteix que la queixa ens aporta una sèrie de beneficis: “Dipositem la responsabilitat i la culpabilitat cap enfora, per tant, ja no ens en fem responsables i tenim un benefici de la victimització de la queixa”. Frases com “mira què m’ha passat” fan que un es deixi de sentir responsable o culpable, i propicien que, des de fora, se senti llàstima per la nostra situació. “Això fa que sentim un caliu i un acompanyament que ens reforça el fet de quedar-nos com a víctimes i com a persones queixoses”, subratlla.

Tot plegat incentiva que, al final, sigui molt difícil no caure en la temptació de queixar-nos. “És més fàcil això que buscar-nos la vida”, admet. A més, assegura que les emocions negatives i els discursos negatius contagien més que els positius. “És més senzill contagiar-se d’una cosa còmoda que d’una de difícil, encara que no siguem capaços de veure que tot això al final tindrà un cost”, diu Cabero.

El cas és que, segons la psicòloga, el fet de queixar-nos només ens aporta beneficis durant els primers cinc minuts: “Quan tenim un disgust emocional ens fa bé expressar-ho cap enfora, perquè traiem aquesta petita bomba de rellotgeria en forma d’enuig, de crits, de plor. Passats aquests cinc o deu minuts, la reivindicació ja no ens resol res. El que sí que serveix és dedicar-nos a analitzar què ha passat, com ho podem resoldre i quines són les alternatives que tenim”, diu Cabero.

És en aquest punt en què es veu la diferència entre les persones que se centren a voler resoldre les coses i les que només volen explotar emocionalment perquè les cuidin i els donin una solució. “Normalment, solen ser persones amb mentalitat més pessimista”, continua la psicòloga.

Desprogramar l’hàbit

Són aquelles persones amb mentalitat de creixement cap a la vida les que dediquen menys temps a queixar-se i més temps a buscar solucions, segons explica Cabero. Tot i això, assegura que tothom pot “desprogramar” l’hàbit de queixar-se, si hi posa una mica de voluntat: “Cal conèixer les regles del joc de la vida i saber que les coses no sempre seran com un vol que siguis. Hem de normalitzar aquest fet i, a partir d’aquí, veure que no té sentit queixar-nos d’aquesta normalitat”, apunta.

“Hi ha molta gent que exigeix a la vida que tot sigui com ella vol. I aquí no estem jugant a l’oca, sinó al parxís. Per tant, aquestes són les regles del joc de viure. La vida fa el que pot i el que vol, i passa el que passa”, continua. Així doncs, la primera “desprogramació” de la queixa és assumir les regles del joc.

D’altra banda, la psicòloga ens recomana aplicar un hàbit, la regla del 5/60: per cada cinc minuts de queixa, dedicar una hora a buscar solucions. “Així ens anem programant i educant en el fet que, on hem de dedicar més temps, és en buscar una solució”, explica. Per descomptat, aquest hàbit sempre és més fàcil si ens envoltem de persones que també pensin i actuïn de manera semblant.

Finalment, Cabero aconsella que entrenem el múscul de la tolerància a la frustració. “Cal que entenguem que una cosa ens frustra perquè les nostres expectatives no s’han produït, i el que ens toca és generar circumstàncies perquè ens passi tot allò que volem”, conclou.