Mascotes 2.0: per què ens agraden tant?

BarcelonaSón adorables, apareixen constantment a les xarxes socials i molta gent no es cansaria mai de veure els seus vídeos. Parlem dels pet influencers, les mascotes que des de fa un temps han conquerit els dominis d’internet. Normalment es tracta de gossos i gats que surten disfressats o fent alguna monada, encara que també s’hi poden trobar tota mena de rosegadors i porquets. El seu èxit és tan evident que fins i tot la revista Forbes ja ha fet la llista de les deu mascotes més influents a la xarxa del 2017.

Entre aquestes celebrities s’hi troba el Grumpy Cat, un gat que, tal com ens indica el seu nom en anglès, té la característica d’estar sempre amb cara de malhumorat. També hi ha la Marnie, una gosseta shihtzu d’ulls expressius i a qui sempre li penja la llengua, o el Boo, un encantador gos pomerània de pèl suau perfectament tallat i arrodonit. Si ajuntéssim els fans de totes les mascotes de la llista, donarien gairebé vint-i-tres milions de seguidors a Instagram, més de dos milions i mig de followers a Twitter, més de quaranta-dos milions de “M’agrada” a Facebook i prop de sis-cents mil subscriptors a YouTube.

Davant d’aquest fenomen, un no pot evitar preguntar-se com pot ser que ens agradin tant aquestes mascotes. “Ens toquen un punt molt emocional”, explica David Bueno, professor i investigador de genètica de la Universitat de Barcelona. Segons l’expert, les imatges sempre acostumen a ser de gossos, gats o rosegadors, perquè són animals socials que tenen comportaments que poden semblar igual que els dels humans. “En aquests vídeos les mascotes fan coses que simplifiquen molt alguns aspectes de la conducta humana”, explica el divulgador científic, que creu que el que ens fa més gràcia és veure com moltes de les reaccions dels animals podrien ser iguals que les nostres. Però, de la mateixa manera, Bueno creu que tota aquesta voràgine per humanitzar les mascotes i fer-les participar d’aquest “teatre” també denota una necessitat afectiva, sigui del propietari, que fa del seu animal tot un modus vivendi, com de l’espectador que s’enganxa als vídeos. Així doncs, un dels secrets de l’èxit dels pet influencers és l’empatia i la sensació d’afectivitat que ens generen.

Un negoci emergent

Si a tot això hi sumem el fenomen de la viralitat, l’èxit està servit. Així ho va viure la novaiorquesa Loni Edwards el dia que se li va acudir penjar fotos de la seva petita buldog francesa a la xarxa. En pocs dies, els seguidors del seu compte d’Instagram van pujar com l’escuma. L’èxit era tal que Edwards va deixar la seva feina i es va convertir en la mànager personal de la seva gosseta, que va arribar a la fama sota el personatge de Chloe The Mini Frenchie i que va morir a l’octubre. Després de veure que cada vegada rebia més ofertes de marques i que molta gent li demanava assessorament per aconseguir la fama de les seves mascotes, va decidir inaugurar The Dog Agency. Aquesta agència, pionera en el sector, vindria a ser una espècie de caçatalents canina que amb només dos anys ja compta amb més de cent clients, la majoria dels quals són a la llista Forbes. També és la responsable de comptes que segueixen amb devoció milions de seguidors, com Dogs of Instagram i Cats of Instagram, o la revista digital PetInsider, en què es parla de les últimes tendències i de les celebrities de quatre potes del moment.

Si hi ha una cosa que va aprendre Edwards a l’hora de crear el seu imperi és que les marques adoren les mascotes. “Aconsegueixen generar fidelitat de marca, transmeten un missatge positiu, són virals a les xarxes i arriben a totes les franges d’edat”, resumeix Edwards. I no només això, sinó que són actors més econòmics i porten menys problemes a l’hora de signar contractes. Tot i això, els amos d’aquests animals es poden endur entre 10.000 i 15.000 dòlars per un anunci.

Un altre exemple d’èxit és el cas de Doug The Pug, un gos carlí a qui li queden especialment bé les ulleres de sol. La seva popularitat a la xarxa és tan elevada que fins i tot se li ha creat una marca de joguines per a mascotes, una línia de targetes de felicitació i un llibre que es va convertir en bestseller.

Tot plegat, un negoci massa sucós per no despertar l’interès dels propietaris, que poden arribar a obsessionar-se per l’èxit de les seves mascotes, fins al punt de recordar aquells pares encegats perquè els fills guanyin concursos de bellesa. El resultat són centenars d’amos de mascotes que intenten fer-les arribar a la fama des de casa o anant a una agència. I al preu que sigui.

Però la realitat és que no és una tasca fàcil i requereix moltes hores de dedicació. Fa pocs mesos l’agència londinenca Petlandia va sorprendre a la xarxa amb un curiós anunci: buscaven un social petworking coach. Aquest càrrec, inèdit fins ara, vindria a ser una barreja de community manager, representant i entrenador personal de mascotes. I és que darrere d’imatges i vídeos graciosos i d’aparença espontània, s’hi amaguen moltes hores de dedicació, plantejament de marca i entrenament.

Maltractament animal?

Com es podia esperar, no han faltat veus d’associacions animalistes denunciant l’abús dels animals per a finalitats publicitàries. “Una cosa és fer fotos espontànies de la teva mascota mentre dorm o fa la seva rutina habitual; una altra de molt diferent és forçar-la a disfressar-se i a recrear escenes que no li són naturals”, explica Cristina Ortega, etòloga i experta en comportament de gats i gossos. Tot i això, considera que si un gos ha sigut entrenat de manera professional per participar en un anunci, no necessàriament ha de causar-li cap mal. Malauradament, no sempre és així i les mascotes poden arribar a patir alts nivells d’estrès, amb símptomes que no solen ser percebuts pels humans. “Si un gos comença a badallar, es llepa els llavis o gira els ulls cap a un costat és que està estressat”, explica Ortega. Els gats, en general menys expressius, sempre intentaran fugir del lloc on pateixen l’estrès. Fins ara les associacions en defensa dels animals han fet campanyes centrant-se, sobretot, en la utilització d’animals salvatges en anuncis publicitaris. Sense anar més lluny, al mes d’agost es va crear molta polèmica arran de l’anunci d’Orange en què sortia una balena en captivitat que semblava viure molt feliç. Un malaurat missatge publicitari que va rebre una denúncia de l’Associació de Veterinaris Abolicionistes de la Tauromàquia i el Maltractament Animal (AVATMA). D’altra banda, des de fa uns anys la Fundació FAADA té engegada la campanya Adnimalsfree, en què denuncien els abusos que pateixen aquests “actors” en anuncis i pel·lícules. “Els humans tendeixen a antropomorfitzar els animals, però el que no saben és que un registre com el somriure d’un ximpanzé en realitat és una mostra de pànic”, denuncien des de l’organització. Un altre cas que, segons Cristina Ortega, hauria de ser denunciat és el de tots aquells vídeos d’animals que fan moviments repetitius i que són suposadament graciosos. “Si un gos no para de mossegar-se la cua, no se li ha de fer un vídeo, se l’ha de dur al veterinari perquè clarament té un problema”, lamenta.

La utilització dels animals per a finalitats lucratives no és cap novetat, però encara queda per veure fins on estaran disposats a arribar marques i propietaris per aconseguir portar a la fama les seves mascotes.