Es pot dir sense por d'equivocar-se que el Pol Farré, el fill del Carles i acompanyant seu en la marató número 100, ha viscut aquesta cursa des de ben petit. "Era un tema familiar, tots els viatges que fèiem de petits anaven amb la mateixa excusa. Ara al·lucino pensant que quan li deia de fer coses després de cada cursa mai va tenir un no per resposta, encara que hagués corregut 42 quilòmetres", recorda el Pol, que no va continuar l'afició per aquesta prova atlètica que té el seu pare però sempre li ha guardat "un cert carinyo", d'aquí que no dubtés a apuntar-se al centenari. "Quan va passar el confinament vaig veure el meu pare una mica decaigut en una marató i poc després vaig pensar que havia arribat el moment de córrer-ne una amb ell". Quan falten un parell de dies perquè arribi la gran cita a la marató de Barcelona, el Pol està tranquil: "No tinc por sinó respecte. Sé que poden sortir algunes coses malament, però ho visc amb calma perquè he fet els deures i tinc més il·lusió per acompanyar el meu pare que no pas nervis. Tinc la certesa que li encanta que estiguem amb ell i serà un moment que recordarem tota la vida."
64 anys i 100 maratons: la increïble història de l'home a qui no li agradava córrer
Carles Farré correrà la seva marató numero 100 aquest diumenge a Barcelona acompanyat del seu fill
BARCELONA"Em diuen Botxí perquè sempre que tinc algú al davant haig d'avançar-lo, haig de ser el seu botxí". La història de Carles Farré no és la d'un corredor normal, sinó la d'una persona marcada per la passió per una distància concreta, els 42.195 metres que suma la marató. Una fixació que supera fílies i modes comunes i que va molt més enllà d'una tendència. Aquest diumenge el Botxí serà centenari, no d'edat, ja que té 64 anys, sinó de maratons suportades per les seves entrenades cames al llarg de 38 temporades de plena dedicació. Aconseguirà arribar a la seva participació número 100, i no hi arribarà de qualsevol manera: la fita tindrà lloc a casa seva, a Barcelona, amb el dorsal número 100 i acompanyat del seu fill Pol, que s'estrenarà en aquest tipus de curses per estar al costat del seu pare.
¿Però quina història s'amaga darrere de Farré? Doncs per estrany que sembli, no és la d'algú a qui sempre li va agradar córrer. "Quan era petit tothom jugava a futbol i és el que vaig fer fins al juvenil. Vaig començar a córrer amb 22 anys, al tornar de la mili, en una època en què es feien moltes curses populars: la de la Mercè, la cursa de Nou Barris, el cros de Sants...", explica un dels catalans no professionals amb més maratons a la llibreta. Aquest és un corredor enamorat d'aquesta prova des de sempre, molts anys abans que es convertís en una tendència que ha desembocat en el fet que a la marató de Barcelona hi participin més de 20.000 persones, que enguany han esgotat els dorsals disponibles en un tres i no res.
Farré no podia ni imaginar una situació similar a la d'ara el març del 1984. Va aprofitar que era diumenge per baixar a la Rambla de Barcelona i veure el final de la marató. Aquell fet li canviaria la vida: "Aquella gent eren com Superman. Jo mai havia corregut més de 15 quilòmetres, però vaig saber que volia córrer-la tant sí com no". I dit i fet, un any després es va plantar a la línia sortida de la marató de Barcelona amb una cigarreta que va escurar just abans del tret de sortida. Per als nervis, esclar. Però després tot va anar més que bé: "No vaig fer cap entrenament específic i sempre em quedava llunyíssim de la distància. Però en acabar vaig aconseguir un bon temps de 3.53 h i vaig viure unes sensacions indescriptibles", recorda Farré. Seria la primera de les noranta-nou maratons que ha fet fins avui.
Corrent per tot el món
Començava una llarga llista que l'ha portat a visitar un bon nombre de països arreu del planeta i a adoptar una rutina de competicions delirant per a un aficionat. Durant cinc anys consecutius va córrer 25 maratons, i sempre amb marques per sota de les 2.50 h. "Feia cinc dies d'entrenament a la setmana –recorda–, però no feia tirades llargues, perquè estava fent una marató completa cada dos mesos; per tant, només em mantenia".
En tots aquests anys ha viscut moments molt especials, com la primera vegada que va baixar de les 3 hores, l'any 1986; la celebració de la seva marató número 50, a Atenes, l'any 2001, o la de Roma del 2002, quan per un error de calendari va acabar fent dues curses en una setmana i millorant la seva marca en la segona. El Botxí de les curses és una màquina d'anècdotes que et fan fer una volta al món mentre s'explica. "Per a mi era molt atractiu el binomi de viatge familiar de cap de setmana i marató; ens hem passat molt temps fent-ho amb la meva dona i el meu fill", recorda Farré. I en tots aquests anys, quines diríeu que han estat les maratons més sorprenents? "Sens dubte la que vaig córrer a Reykjavík, va ser meravellosa perquè el circuit era increïble, i després la de la Gran Muralla Xinesa, que és espectacular perquè corres força estona per uns esglaons de mides irregulars. M'han passat coses molt curioses", explica el Botxí, que ha viscut de primera mà com aquell esport que tant li agrada i que practicaven "quatre superherois" ha passat a ser una moda que suma cada dia més seguidors: "La primera vegada que vaig estar a Nova York vaig al·lucinar amb la moltíssima gent que corria, especialment dones, que aquí eren molt poc freqüents. Ara ens hem posat més al seu nivell, però anem anys tard i no ho hem fet de la millor manera, ja que hi ha gent que no respecta res. En qualsevol cas, està clar que com més persones corrin, millor".
Encara que sembli mentida, durant molts anys el nostre protagonista no va portar cap registre del nombre de maratons que tenia acumulades. Durant el confinament, amb tant de temps sense poder sortir a córrer, s'hi va poder dedicar. Va treure els records de cada cursa i els dorsals i es va posar a comptar. Així doncs, aquest cap de setmana arribarà a la número 100, un evident motiu de celebració. "No tenia pensat fer res especial, però un amic del club atlètic Running, el meu, em va demanar que aquest cop anés a un ritme més fluix perquè em poguessin acompanyar diversos amics i companys amb els quals fa molts anys que entrenem junts... i fins que es va animar el meu fill Pol amb la seva primera marató". Així va lligar tot: el club li va aconseguir el dorsal número 100 de la marató de Barcelona i es va proposar fer el mateix temps que a la primera, del 1985, però acompanyat del seu fill. Finalment, serà un dia que no mirarà el cronòmetre, sinó que se centrarà a arribar amb el Pol a meta.
Serà una anècdota més a la llibreta del Carles Farré, el Botxí, que per moltes que en corri –no té pensat aturar-se en la centena– sempre es mirarà les maratons de la mateixa manera: "Sobretot és un repte personal, especialment per als que no ens hi dediquem professionalment. A partir d'aquí és anar contra el rellotge i pensar que com més aviat arribis, més aviat s'acaba el patiment".
