19 anys i una volta al món en 155 dies: la increïble història de Zara Rutherford

Nova YorkPodria haver començat a estudiar a la universitat, però, en comptes d'això, s'ha passat cinc mesos fent més de 51.000 quilòmetres volant per cinc continents. "Em dic Zara Rutherford i soc una adolescent": així es presenta per internet. "Intentaré volar sola arreu del món", va proposar-se quan va sortir de Bèlgica a l'agost, amb l'objectiu de ser la primera dona del món a aconseguir-ho. Així, Rutherford, de 19 anys, ha esquivat núvols enormes a Colòmbia i llampecs a Mèxic. A Alaska, el seu petit avió va haver de quedar-se a terra durant unes quantes setmanes per culpa del mal temps i d'un retard en els tràmits del visat. Abans de tot això, l'aviadora belgobritànica ja havia travessat una zona congelada i desolada de Sibèria, la Xina li havia denegat el permís d'entrada al seu espai aeri i el boirum li havia fet modificar l'itinerari que volia seguir per l'Índia.

En total, per culpa de tots els inconvenients, Rutherford va retardar-se més de dos mesos, però res no la va aturar. El dijous 20 de gener, quan va aterrar a la ciutat belga de Kortrijk, es va convertir en la dona més jove a fer la volta al món en solitari. Un grup de seguidors es van congregar a la pista per mostrar-li el seu suport i donar-li la benvinguda. "Se'm farà molt estrany no haver de volar o intentar volar cada dia", va admetre en una conferència de premsa poc després. "Tanmateix, també em ve de gust estar-me en el mateix lloc durant uns mesos", va afegir.

Rutherford va superar el rècord que va aconseguir el 2017 Shaesta Waiz, una pilot afganesa i estatunidenca que, aleshores, tenia 30 anys. Abans que Rutherford aterrés, Waiz va dir que no s'esperava que una jove de només 19 anys batés el seu rècord: "Això demostra que tant se val el gènere o l'edat que tinguis; el més important és la determinació". La persona més jove a fer una volta al món en solitari és Travis Ludlow, un aviador del Regne Unit de 18 anys que ho va fer el juliol passat.

D'oceà a oceà

A l'agost, mentre Rutherford volava per l'oceà Atlàntic, els núvols la van obligar a baixar fins a 1.500 peus d'altura. No podia travessar-los perquè el seu avió, un petit biplaça de set metres de llarg, no té el certificat per volar amb només els aparells de guiatge i sense visió. Quan va aterrar a Groenlàndia, després de perdre el contacte per ràdio durant diverses hores, va enviar als seus pares –la seva mare és pilot amateur i el seu pare és pilot professional– un missatge de dues paraules: "Estic viva".

Després d'això, es pensava que a l'Amèrica del Nord les coses serien més fàcils, però no va ser així. A Florida va haver de maniobrar per tempestes elèctriques en plena temporada d'huracans i, de camí a Seattle, al setembre, quan passava per Carolina del Nord, els fums dels incendis forestals es van filtrar per la cabina. No veia res i va haver de girar cua. També va haver de superar reptes a terra ferma. A Carolina del Nord va fer un aterratge d'imprevist en un camp de vol perquè s'estava fent fosc. La pista era tan petita que, quan va arribar, no hi havia ningú. Una empresa de taxis de la ciutat més pròxima no va voler anar a buscar-la i no va tenir més remei que fer dit. A Nome (Alaska) va haver d'esperar diversos dies perquè li renovessin el visat rus. El mal temps la va retenir allà unes setmanes més.

Rutherford, que vol estudiar enginyeria elèctrica o informàtica a la universitat i vol ser astronauta, també ha rebut suport moral per part d'altres aviadores destacades. En una parada a Florida, Waiz li va donar alguns consells sobre com entomar les diferents adversitats que es podia trobar. A Goose Bay, Terranova i Labrador, Erin Pratt, una pilot de cerca i rescat i capitana de les forces armades del Canadà, li va regalar la insígnia de les ales amb què havia volat durant deu anys com a símbol de solidaritat.

En una entrevista, Pratt (34 anys) va remarcar que fer qualsevol distància amb un avió monomotor ja és un repte per a qualsevol pilot i que fer-ho per tot el món a baixa altura és excepcionalment valent. "Quan veig això penso: «Noia, ets una bèstia» –assegura Pratt, que es va fer pilot als 16 anys i es va enrolar a l'exèrcit canadenc als 18 anys–. És increïble".

De la tundra als tròpics

A l'agost, Rutherford va dir que estava sota pressió per arribar al nord-est de Rússia a finals de setembre i, d'aquesta manera, evitar el mal temps. Al final va haver de travessar Sibèria a principis de novembre en un moment en què les temperatures a terra eren molt baixes, sovint uns 35 graus sota zero. En un vol sobre una zona remota, Rutherford explica que va veure pistes en què, en teoria, podria haver aterrat d'emergència però que estaven cobertes de neu.

Des de Rússia, on el mal temps la va obligar a descansar durant dues setmanes, la pilot s'havia planejat travessar la Xina continental. Així que, quan l'estat xinès li va prohibir l'entrada al seu espai aeri a causa dels protocols pel covid, va haver de volar més de sis hores sobre l'oceà en direcció a Corea del Sud. En un moment donat, uns núvols que feien feredat van estar a punt de fer-la canviar una altra vegada de trajectòria. "¿Torno a Rússia? –diu que es va preguntar–. ¿Entro a l'espai aeri de Corea del Nord i m'arrisco a tenir problemes amb els militars?" Finalment, tot va acabar bé i va poder aterrar a Corea del Sud. "Va ser una experiència bastant estressant", va recordar en una conferència de premsa a Bèlgica.

Un sistema de baixes pressions relacionat amb un tifó a les Filipines va tornar a alterar el seu itinerari. Va travessar l'illa, però va haver de fer un aterratge no programat en un aeròdrom nacional a l'extrem sud del país per evitar sobrevolar el mar de Java –conegut per ser una zona perillosa per als avions– amb males condicions climàtiques. El tinent coronel John Sham, un pilot retirat d'avions de combat de Malàisia que la va assessorar sobre aquest tram, va afirmar per telèfon que va quedar impressionat per la determinació, la humilitat i els instints de Rutherford a l'hora d'abordar situacions complicades. "Aquesta noia és fascinant i brillant", va dir.

Recta final

A finals de desembre, a Singapur, un neumàtic desinflat que va fer retardar Rutherford uns dies es va convertir en un problema secundari: el boirum havia reduït tant la qualitat de l'aire d'algunes parts del sud de l'Àsia que li va ser impossible volar la regió arran de les costes de Bangladesh i l'Índia, tal com s'havia proposat. Això, esclar, va provocar un altre desviament: un vol de gairebé 1.600 quilòmetres sobre un tram remot de l'oceà Índic.

Després d'un vol llarg pel mar Aràbic des de Bombai (Índia), no va poder aterrar a Dubai pels forts vents i tampoc va poder passar ràpidament per Europa per culpa, com sempre, del mal temps. Malgrat tot, Rutherford assegura que va gaudir molt del viatge i que conèixer dones joves d'arreu del món que són referents per a ella la va reconfortar molt. Quan li van preguntar què n'havia fet, de les ales que li va donar la militar Pratt, va respondre que les havia dut a la solapa durant tot aquell temps. "Han funcionat, m'han donat bona sort".