100 anys de moda, art i glamur

BarcelonaEls talons d’agulla vermells repicant contra el terra de marbre d’un edifici ubicat a la Cinquena Avinguda de Nova York caracteritzen l’entrada triomfal de Miranda Priestly a la pel·lícula El diable es vesteix de Prada. Interpretada per Meryl Streep, Priestly és l’editora en cap d’una de les revistes de moda més importants del món, una feina per la qual “milers de dones matarien”. Batejada amb el nom de Runway —titular-la Vogue hauria sigut massa evident—, la revista que Miranda Priestly dirigeix és considerada la Bíblia de la indústria de la moda: sentencia les tendències de cada temporada, cobreix els esdeveniments més importants del sector i defineix l’estil hegemònic, posteriorment imitat per tota la competència. El retrat carismàtic que el film ofereix sobre la vida d’una becària (Anne Hathaway) en una redacció de moda posa de manifest tots els estereotips pejoratius que sempre s’han associat a aquesta indústria. Magazins com Vogue o Harper’s Bazaar han estat intrínsecament lligats a la superficialitat i trivialitat característiques de la moda, una associació esbiaixada causada pel prisma masculí que s’utilitza a l’hora de designar què és important i què no ho és: “Les revistes han sigut un espai molt important d’alliberació i informació per a les dones i no se les valora prou perquè, des d’un punt de vista heteropatriarcal, se les considera massa superficials i frívoles”, detalla Estel Vilaseca, subdirectora de Vein Magazine i directora del departament de moda de l’escola LCI Barcelona.

Entre les publicacions amb més renom i influència destaca Vogue, no només per la seva repercussió en el sector de la moda, sinó també pel seu impacte econòmic, social i cultural. Amb edicions arreu del globus (Itàlia, el Brasil, Turquia, els Estats Units, Espanya, l'Índia, Rússia…), una de les pioneres va ser la de París el 1920, fundada sota el topònim de la capital francesa en lloc de batejar-se amb el nom del país. “París es va convertir ràpidament en un punt neuràlgic de cultura, art i moda; només Vogue va saber vincular-s’hi i definir la seva marca a partir de l’estil de vida i identitat parisienne“, explica Pilar Pasamontes, historiadora de la moda i directora científica del departament de moda de l’IED Barcelona. Amb un any de retard, la publicació celebra el seu centenari amb una exposició que s’inaugura al Palais Galliera de París, titulada Vogue Paris: 1920-2020, que estarà oberta fins a finals de gener del 2022.

Un retrat fidel de la societat parisenca

El pas de la il·lustració a la fotografia i la transformació cultural viscuda a la capital francesa al llarg del segle XX protagonitzen la narració de l’exhibició. L'exposició mostra l'habilitat de crear, adaptar-se i anticipar-se que ha tingut Vogue Paris al llarg d’aquest segle de vida resseguint les etapes històriques més importants i els seus editors: des de Michel de Brunhoff o Carine Roitfeld fins a l’actual Emmanuelle Alt. També figuren en el recorregut de l’exposició models emblemàtiques com Kate Moss i Catherine Deneuve; dissenyadors afins a la publicació com ara Karl Lagerfeld o Yves Saint Laurent, i retrats dels fotògrafs més reconeguts, com ara David Bailey o Guy Bourdin. Amb l’alliberació de la ciutat, Vogue es va convertir en un element clau en la reconstrucció artística de París. La guerra va suposar un abans i un després en la identitat de la revista, que a partir del 1945, i sota la direcció de Michel de Brunhoff, va obrir el prisma per enfocar-se cap a altres disciplines que no fossin exclusivament la moda. Les arts visuals i plàstiques, la música i la literatura van començar a ocupar més pàgines, cosa que va transformar la imatge de la revista i va ampliar-ne el públic. Aquesta interacció entre diverses disciplines va introduir la moda a l’opinió pública, va desvincular-la de l’elit i la va democratitzar per a tota la resta. “L’èxit de Vogue Paris està en la seva capacitat per construir-se com a marca única, amb una línia editorial molt clara i amb un equip protagonitzat per fotògrafs, estilistes i directors d’art”, afegeix Estel Vilaseca.

Ni trivials ni superficials

La banalització de les revistes de moda ha acompanyat aquest gènere des dels seus inicis. Enfocades principalment a les dones, les revistes han conduït l’evolució de l’ideari femení i del mite de la bellesa i s’han influenciat mútuament: igual que la moda, les fashion magazines també han tingut un paper clau a l’hora de modelar i definir el rol de la dona en la societat contemporània. Naomi Wolf explica al seu assaig El mite de la bellesa com les dones quedaven afectades pel que llegien a les revistes de moda, ja que era l’única finestra que les connectava a la resta del col·lectiu. “A diferència dels mitjans convencionals, les revistes eren l’únic producte de cultura popular que abordava i tractava els problemes i les preocupacions que vivien les dones amb la seriositat que es mereixien”. Carregada d’arguments, Wolf defensa el rol que al llarg de la història han tingut magazins com Vogue, Elle o Harper’s Bazaar, i sentencia que “moltes d'aquestes revistes han popularitzat idees feministes amb més repercussió i poder que qualsevol altre mitjà de comunicació”, precisament perquè era una informació que arribava a totes les capes socials, des de l’elit fins a la classe treballadora.

Els missatges contradictoris que sovint han ocupat les portades i pàgines de les revistes de moda és el que les ha convertit en un element tan controvertit: tant s’introdueix la diversitat i es reivindica la neutralitat corporal com s’expliquen els passos a seguir per perdre 10 quilos en un mes. Vilaseca relaciona aquest fenomen amb el poder i la influència dels publicistes, ja que “són ells els que determinen quins són els cànons de bellesa predominants que s’han de seguir”. A aquestes consideracions s’hi suma Naomi Wolf, que reconeix que sovint és difícil discernir entre la línia editorial d’una revista i les exigències publicitaries i del mercat. “Al mateix temps que els editors fan un pas endavant en defensa de la revista i de les lectores, han de retrocedir pel camí del mite de la bellesa en benefici dels seus patrocinadors”, explica. Segons l’autora, les contradiccions que marquen les revistes de moda són un mer reflex de les contradiccions internes que viuen les dones que les llegeixen, ja que tant elles com el contingut que consumeixen està controlat i dictat per un sistema patriarcal. “El problema no és de la moda com a disciplina ni de les revistes que la comuniquen; el problema és que es trivialitzi amb tanta facilitat tot el que es relaciona amb un públic femení i s’utilitzi com a arma en contra nostra”, reivindica Pilar Pasamontes. Al cap i a la fi, probablement Miranda Prestley no era la dolenta de la pel·lícula…