De la xiruca al GPS: la Matagalls-Montserrat arriba al mig segle de vida

BarcelonaMitja tarda al passatge de Mulet, a la part alta de la Vila de Gràcia. Manel Arnau és a la porta del Club Excursionista de Gràcia, rebent les persones que van desfilant per buscar els dorsals de la Matagalls-Montserrat d'aquest cap de setmana. "Molta gent quan la finalitza diu que no la farà mai més. Però després repeteixen. I sempre apareixen cares noves", explica. Ell va ser present a les primeres edicions d'aquesta cursa que va néixer com una celebració puntual, per convertir-se en la degana de les marxes de resistència de Catalunya. "Els primers anys no es va poder fer cada any, així que aquesta serà la 43a edició. Tampoc es va poder fer l'any de la pandèmia. Allò va ser dur. El club va perdre socis, però els hem recuperat. I la gent ha tornat per fer la marxa de nou", afirma el Manel.

"Ha canviat molt, en aquest mig segle. El primer any la gent portava pantalons gruixuts, els coneguts rochetons, mitjons alts i botes. La gent feia la marxa caminant. Potser algú corria una mica de baixada, però res més. Ara molta gent la fa corrent, amb roba moderna d'esport. Així i tot, nosaltres sempre volem deixar clar que no hi ha premi al més ràpid. La idea és fer la marxa en menys de 24 hores. Llavors, si algú vol superar la seva marca personal... endavant, però no és la nostra idea fer una cursa amb podi", explica. La Matagalls-Montserrat ha esdevingut un símbol, una cita que molta gent vol fer un cop a la vida. De fet, es limita la participació a 3.000 persones –2.300 homes i 700 dones–, ja que cal adaptar-se a les noves normes dels parcs naturals limitant la xifra. "S'ha d'evitar el desgast de certes zones i camins, fer-hi passar 3.000 persones ja pot afectar. El recorregut ha canviat respecte a la primera edició per aquest motiu.

Al principi la sortida era des del cim del Matagalls, però per evitar l’erosió a la muntanya el 1998 es va decidir canviar el punt de sortida a Collformic. Actualment se surt des del nucli del Brull, una esplanada i zona d’aparcament adaptada a les noves necessitats. També el paisatge ha canviat en aquest mig segle. Ara es passa més per carrers asfaltats i urbanitzacions. Abans es podia passar per canals i paratges preciosos. L'últim tram també és diferent: inicialment es pujava per una zona de Montserrat on calia instal·lar alguna corda, ja que era exigent, seguint part del recorregut del funicular, que llavors no funcionava perquè hi havia hagut un accident –recorda el Manel, un dels 300 socis del club gracienc que participa en l'organització–. Els primers anys la gent portava el seu entrepà. No hi havia avituallament. Després alguns clubs posaven una paradeta, però només per la seva gent. En passar per Terrassa, els del club d'allà cuidaven els seus. Això ens va acabar portant a instal·lar avituallament per a tots". En total ara hi ha 8 controls de pas horari i 6 espais d’avituallament.

Les primeres edicions eren bianuals, però a causa de l’èxit i l’alta participació es va passar a fer anual des del 1989. Des d'aquell primer any, el 1972, hi han participat unes 90.000 persones. L'any passat, encara amb el covid-19 afectant el dia a dia, la xifra es va retallar a 1.500 persones. Enguany tornen les 3.000 en una marxa on avui dia la mitjana de temps utilitzat per la gent és de 18 hores. L’any 2021 el participant més ràpid va fer una marca de 7 hores i 58 minuts, la més ràpida de tots els temps. "Jo vaig fer 23 hores i 45 minuts –recorda rient el Manel–. Anava al meu ritme, calculant el que em quedava per arribar tranquil". A la Matagalls-Montserrat s'hi creuen mil històries. Gent de 80 anys amb experiència que porten xiruques amb joves que volen calçats amb sabatilles d'última generació, tots enfrontar-se a un recorregut de més de 80 quilòmetres. Aquella marxa amb motxilles pesades i camises gruixudes ara també la fan joves amb GPS i equipació moderna.

L'origen de la marxa és de molt més enrere que el 1972. Concretament, de l'any 1904, quan mossèn Jaume Oliveras, un dels pares de les marxes de muntanya a Catalunya, va fer el recorregut del Matagalls a Montserrat en 23 hores i mitja. Oliveras, que va fugir de Barcelona durant la Guerra Civil per tornar-hi amb les tropes nacionals, va passar una temporada a la Guaiana Francesa fent de missioner i va treballar tota la seva vida en una parròquia de Gràcia, on va morir el 1957. Va ser un dels pioners de l'excursionisme català, amb un famós ascens portant espardenyes a l'Aneto el 1906. Sempre que podia, tornava als cims pirinencs enduent-se joves de Gràcia a qui transmetia la seva passió. Als anys 60, Carles Albesa, un soci del Club Excursionista de Gràcia, va descobrir un vell exemplar del butlletí del Grup Excursionista Joventut Catalana del 1929 on Oliveras recordava la seva caminada del 1904: "Anar a Montserrat a peu no és pas res de l’altre món, però anar-hi des del Montseny i en només un dia ja és un rècord que no sé si el jovent d’avui dia seria prou fort per batre".

Aquestes paraules van estimular un grup de socis a fer aquella mateixa marxa. "Als anys 60 uns quants van intentar fer-la de manera individual. Sortien el dissabte després de treballar, en tren o taxi. I com que el camí no estava assenyalat i eren altres temps, es perdien o no podien acabar". Finalment, Carles Albesa i Jordi Ribot van finalitzar el recorregut el 1962. Anys més tard, tots dos van proposar organitzar una marxa seguint el mateix camí de mossèn Oliveras per celebrar els 50 anys del Club Excursionista, el 1972. "Es pensaven que hi anirien quatre gats i van apuntar-s'hi 159 persones. I en menys de 24 hores van arribar-hi 48 persones, entre les quals dues dones", explica el Manel. Va ser un èxit, tot i que la idea era no celebrar-la més. Però molts dels participants en la primera edició van preguntar el 1973 si es tornaria a fer, i això va portar el club a pensar en la idea de convertir-la en una tradició. L'edició d'aquest any serà especial, doncs. És la de la tornada a la normalitat després de la pandèmia i la que servirà per celebrar els 100 anys del Club Excursionista de Gràcia. I el mig segle de la primera vegada que més de 100 persones van creuar bona part de Catalunya, passant per paratges de gran bellesa amb un final que "sempre emociona". "Arribar a peu a Montserrat s'ha de fer un cop a la vida", defensa el Manel, mentre un munt de persones segueix arribant per recollir el seu dorsal.