Xavi, orgull i vergonya
La victòria a la Supercopa contra el Madrid no només té importància pel fet de suposar el primer títol en gairebé dos anys del Barça, el primer de Xavi i el primer post-Messi, i a més fer-ho contra el màxim rival. La importància també radica en la manera com es va guanyar. Al Barça, malgrat que alguns s’entestin a minimitzar-ho, el com segueix sent imprescindible. El camí per arribar fins als objectius compta. Diumenge el conjunt de Xavi va ser reconeixible, l’aficionat hi podia identificar una manera de jugar pròpia (que pot evolucionar) i, a més, la identificació tenia una doble dimensió: també hi havia orgull en el fet que fossin uns joves amb uns valors molt determinats els que lideressin l’equip sobre la gespa.
Però, al Barça, si ens creiem la dimensió cada cop més discutida del més que un club, element diferencial respecte a altres competidors, el com no només ha de tenir rellevància al camp. També fora del terreny de joc és important tenir un relat propi, una idiosincràsia indiscutible, uns principis irrenunciables. I aquí, en l’àmbit institucional, Xavi encara patina. He sigut un dels grans defensors de l’egarenc, vaig apostar per la seva arribada perquè coneix la institució des de petit i hi intuïa una manera de jugar innegociable, però les declaracions del tècnic a Riad són equivocades.
Defensar l’Aràbia Saudita com fa normalment Xavi amb Qatar no lliga amb el compromís ètic del club amb determinats valors. Està clar que l’única resposta vàlida al que pretén l’Aràbia Saudita amb aquesta Supercopa seria no jugar la competició. Com que aquest no és precisament un escenari viable ni per a l’entitat ni per als mateixos futbolistes, almenys hem d’exigir que en les seves declaracions els protagonistes no blanquegin encara més el règim saudita. Per moltes imperfeccions que alguns veiem a l’estat de dret espanyol, Xavi no pot sortir a la roda de premsa i dir que "l’Aràbia Saudita té coses per millorar" però també com "nosaltres a Espanya".
I després, en un intent no sé si de quedar bé amb tothom, el tècnic s’equivoca assumint que la culpa del que va passar en els duels entre el Barça i el Madrid de l’era Mourinho va ser compartida: "No vam donar bona imatge cap dels dos". Segur que al bàndol català hi va haver errors en aquesta dialèctica permanent que va tensar com mai el futbol espanyol, però posar al mateix nivell uns i altres està fora de lloc. Aplaudeixo que Xavi parli de tot i no es limiti a opinar només de futbol, però no estaria de més que pensés molt bé les seves paraules per evitar que alguns culers no sentin vergonya a l'escoltar-lo.
