Xavi Hernández, espectador de luxe de la lliçó magistral de Míchel

BarcelonaFa poc, a molts aficionats del Barça els feia gràcia veure el Girona a Primera. Ara potser ja no tant. El Girona no només va derrotar per primer cop el Barça, sinó que ho va fer amb personalitat, sortint de l'Olímpic com a líder en solitari. El premi a la feina ben feta. I el naixement d'una nova rivalitat, ja que ara els dos equips lluiten pel mateix objectiu: ser entre els quatre primers i intentar guanyar la Lliga. La diferència és que el Girona és pura consistència i alegria. I el Barça, ara que semblava que s'enlairava, redescobreix els dubtes. Míchel va tornar a enviar Xavi al racó de pensar amb el guió perfecte. Bon joc, una mica de patiment i el gol final de Stuani.

Girona, la capital. Joan Roca, un dels germans que han fet d'El Celler de Can Roca el millor restaurant del món, deia amb una piulada una gran veritat: molts gironins van entrar a l'Olímpic com a aficionats visitants, però van sentir per megafonia un dels himnes de la seva vida, el del Barça. La major part d'aficionats del Girona han crescut cantant gols del Barça de Cruyff i Guardiola. Fins ara es podia ser dels dos equips amb certa normalitat, però això està canviant. A molts barcelonistes ja no els fa gràcia el Girona ara que planta cara. I neix una nova generació d'aficionats gironins que obertament segueix un sol equip. És el naixement d'una rivalitat, amb l'afició gironina cantant olés a l'Olímpic i confirmant que ja no els cal seguir el Barça. Una autèntica revolució.

Míchel, el professor. El tècnic madrileny, després d'anys de passar-ho malament i conèixer els dubtes en el món del futbol, s'ha convertit en el tècnic de moda. Quin gran encert va tenir Quique Cárcel quan va apostar per ell, en primer lloc, i el va defensar quan la pilota no entrava. Tot i que el partit va tenir fases de joc igualat, Míchel li va guanyar la partida a Xavi, i va saber trobar els espais per atacar amb verticalitat i amb encert. És l'home del moment. El Girona és un projecte rodó, de dalt a baix. Prou fort per recordar les esquerdes del Barça. Tot i patir a l'inici de la segona part, el Girona hauria pogut marcar més gols.

Raphinha, tenim un problema. El brasiler, tot cor, ho intenta un cop i un altre. Però no se'n surt. Primer topava amb els pals, però contra el Girona se'l va veure massa nerviós, prenent decisions equivocades. En alguns moments el fantasma de Dembélé va sobrevolar l'estadi Olímpic. Aquell control equivocat, aquella acció difícil d'entendre. Raphinha està perdent el duel contra ell mateix, i mira que Xavi, tal com va fer amb Démbélé, li ha donat prou oportunitats. Passa el mateix amb Lewandowski. Amb una mica més d'encert seu el Girona potser no hauria guanyat.

La Masia, desapareguda. Entre la baixa de Gavi i que Xavi confia més en altres jugadors abans que en Balde i Lamine Yamal, el Barça va sortir a jugar amb un sol futbolista de La Masia, Iñaki Peña. N'hi ha que consideren Araujo com un futbolista de La Masia; un servidor no. No pots considerar com un jugador de la casa un home que t'arriba amb 19 anys i que fa dos anys que juga a la Primera Divisió del seu país, per molt que passi uns mesos al teu filial. Quan calia, La Masia va donar la cara amb jugadors com Marc Guiu, Fermín i Yamal. Ara té poc protagonisme. Sap greu, quan el tècnic sempre diu que La Masia és un tresor. Un tresor aparcat.