Xavi, Alves i el femení

Un simi al volant. Si no, no s’entén. La indústria del futbol que tants focus mediàtics té i tants diners mou sembla massa vegades regida per una colla d’incompetents. Dos exemples recents.

És lamentable la imatge de les futbolistes del Barça recollint les medalles de campiones de la Supercopa elles soles, sense ningú que les hi donés o les hi pengés. Sobretot perquè, si ho comparem amb la grandiloqüència i pompa amb què la Federació fa aquests actes al masculí, ens agafa mal de panxa. Incompetència? Deixadesa? O simplement masclisme? Apostaríem per una barreja de tot plegat, però queda clar que encara perduren els tics d’una manera d’entendre l’esport –i el món en general– totalment cavernària i retrògrada.

L’altre exemple, a Can Barça. Si fa una setmana apuntàvem a les patinades de Xavi pel que fa a la comunicació, aquest cap de setmana es va lluir encara més. Les seves primeres declaracions sobre el cas Dani Alves, obviant la víctima, van avergonyir molts culers. L’entrenador va rectificar diumenge, assumint l’error i refent el relat, un fet que l’honora, però la seva incapacitat per empatitzar amb la noia que denuncia Alves és imperdonable. Primer per ell, que sembla que té una assignatura pendent amb la manera d'abordar els temes espinosos que s’escapen del futbol, però també per al Barça com a institució. ¿No hi ha ningú dins d’un club amb centenars de treballadors, on l’estratègia comunicativa és vital, per marcar-li a Xavi com respondre a una qüestió que tots sabíem que sortiria en roda de premsa? Qui construeix el relat? Qui preveu els possibles escenaris per evitar l’enèsima crisi?

Evidentment, no hi ha un manual de com abordar aquestes qüestions i més quan l’acusat és un amic, però no deu ser tan difícil aplicar el sentit comú i partir d’una premissa bàsica que ha de regir qualsevol resposta sobre aquesta matèria: el respecte per a les víctimes, l’empatia cap a elles. Ja hem tingut prou discursos darrerament posant en dubte les supervivents d’agressions i abusos sexuals –no només quan és una víctima, a vegades fins i tot quan són una quinzena de testimonis– com perquè el Barça i Xavi, referents per a milions de persones, molts d’ells nens i nenes en edat de formar la seva personalitat, patinin en això. I el problema és que no és el primer cop que el club s’equivoca davant d’una situació d’aquest tipus. Quan va explotar el cas d’Albert Benaiges tampoc es va encertar en la primera declaració i no va ser fins a l’endemà que Joan Laporta va enviar el missatge que tocava. Esperem que a la tercera vagi la vençuda.