Wout van Aert es guanya un lloc en l'eternitat al Mont Ventoux

El 1970 Eddy Merckx va coronar el Mont Ventoux en solitari després d'un dels seus famosos atacs. Aquells en què deixava tan lluny els seus rivals que per moments semblava que l'únic rival del belga eren els cims. Però tot just creuar l'arribada, el cinc cops campió del Tour va necessitar que li donessin oxigen, després de portar el cos al límit. "Qui repeteixi al Mont Ventoux estarà boig", va dir, com si després de conquerir les seves rampes ja no el volgués veure mai més. La relació d'amor-odi dels ciclistes amb alguns cims és així. Els odien tant, un cop els han coronat, que no volen tornar-hi. Fins que s'adonen que no poden viure sense cims tan llegendaris com aquest.

Si el 1970 va ser Merckx qui el va coronar, el 2021 ha sigut Wout van Aert (Jumbo-Visma). Bèlgica necessita ciclistes com Van Aert, que és d'aquells corredors que emocionen. A diferència de Merckx, Van Aert segurament mai guanyarà una classificació general, però el seu coratge l'ha convertit en un dels ciclistes més estimats del gran grup. Una icona alternativa, un heroi de masses, un romàntic en una època en què sembla que tot sigui controlat pel big data. Als seus 26 anys, Van Aert ha afegit el triomf al Mont Ventoux a un palmarès magnífic, després d'un atac imparable en la segona de les dues ascensions al mur occità. Especialista en clàssiques d'un dia i en etapes amb regust d'altres èpoques, el belga ha afegit el seu nom a un palmarès on destaquen noms com Fausto Coppi, Chris Froome o Marco Pantani. I, de passada, ja ha guanyat quatre etapes del Tour en tot just tres edicions. Dues d'elles les va guanyar esprintant. Ara, escalant. Van Aert és d'aquells ciclistes difícils de classificar.

Per al Jumbo-Visma, després de veure com abandonava el seu líder d'equip Primož Roglič, l'onzena etapa ha estat la de la redempció. L'etapa, de més de 200 quilòmetres amb una doble ascensió a un cim de 21 km amb un 7,6% de desnivell, semblava destinada a l'èpica. El mateix nom del cim, el Mont on sempre bufa el vent, ja imposa respecte. Un paisatge que sembla d'un altre planeta, amb la neu acompanyant els corredors a mesura que perden la roda dels més valents. I així ha estat, amb un Van Aert imperial que ha rodat en solitari durant més de 50 km, amb un ritme en l'ascens a l'abast de pocs ciclistes. El belga ja formava part d'un grup d'escapats que ha fet forat en el primer dels dos ascensos al Ventoux. I, amb paciència, ha esperat el seu moment per escapar-se en el segon ascens.

Primer ensurt de Pogačar

¿I Tadej Pogačar? El líder de la general, després de les seves exhibicions durant la primera setmana del Tour, ha demostrat ser humà. El jove eslovè, que fins ara feia el que volia i al creuar l'arribada demanava una Fanta com si fos un nen de colònies d'estiu, no ha pogut respondre a l'atac en els últims 20 km del danès Jonas Vingegaard (Jumbo-Visma). Pogačar, que havia controlat la situació fins llavors, segueix manant a la general amb solvència, ja que en els últims quilòmetres de l'etapa, durant la baixada del Mont Ventoux, ha pogut atrapar un Vingegaard tan brillant en l'escalada com incòmode en la baixada. Pogačar, però, per primer cop ha perdut l'aurèola de superioritat que l'acompanyava fins ara, després d'entrar a l'arribada acompanyat de l'equatorià Richard Carapaz i el colombià Rigoberto Uran, a un minut de Van Aert. L'heroi del dia. El mallorquí Enric Mas (Movistar) ha entrat a tres minuts del belga.

L'australià Ben O'Connor ha perdut la segona posició, ara en mans del colombià Rigoberto Uran. Pogačar li treu 5.18 a Urán i 5.32 a Vingegaard, amb Carapaz ocupant la quarta posició.