Wilfred, el porter del Rayo convertit en símbol de la lluita contra el racisme

Amb 85 anys Carmen Martínez es va trobar al carrer. A primera hora del matí, la policia va entrar al seu modest pis al carrer Sierra de Palomeras de Madrid per fer-la fora. Uns mesos abans havia avalat un préstec que el seu fill no havia pogut tornar. La persona que havia fet el préstec va cobrar-se l’aval que el fill havia aportat, el pis de la seva mare, malalta, que va veure com es quedava sense res d’un dia per l’altre. Més de 20 activistes van intentar aturar el desnonament sense sort. Alguns d’aquests joves eren a la vegada aficionats del Rayo Vallecano, el barri de la Carmen. I en un partit de Lliga van mostrar pancartes a favor de l’àvia. El seu missatge va arribar a tots els racons del barri madrileny i el tècnic de l’equip, Paco Jémez, va decidir ajudar. En roda de premsa, va explicar que els futbolistes i el cos tècnic donarien diners per trobar un pis a la Carmen. Finalment, el Rayo Vallecano va aconseguir més de 21.000 euros per a la seva veïna, una dona que sempre havia seguit de lluny el futbol. "Em feia gràcia quan el Rayito guanyava, però no m’esperava que serien ells els que m’ajudarien", explicaria.

"El Rayo Vallecano és més que un club. Quan arribes a Vallecas ja veus que és un barri diferent, on tothom ha patit molt. Una zona treballadora molt orgullosa del Rayo, on els veïns, com passava abans, encara s’ajuden. Així que hi arribes, et sents part d’una comunitat", explica Paco Jémez, tècnic molts anys del rival del Barça a la Copa. Vallecas, durant dècades, era sinònim de pobresa i misèria, a Madrid. Però també de solidaritat i lluites veïnals. Durant segles va ser un poble no gaire lluny de Madrid, però després de la Guerra Civil la capital espanyola va créixer tant que va engolir Vallecas, i el va convertir en un barri on arribava gent de tota la Península buscant feina.

I al mig del barri, un club de futbol. El Rayo Vallecano, un club fundat als anys 30 que va arribar a Primera el 1977 per primer cop. Un club que ja va veure com el seu primer estadi era clausurat pel seu estat ruïnós. L’actual camp, amb seu al carrer del Payaso Fofó, també sembla caure a trossos, però aguanta al mig d’un barri que ha convertit l’equip en un punt de trobada de la gent que ha anat fent de Vallecas un barri amb tanta personalitat. Un club, ara a Segona, que viu una fractura interna, amb els aficionats en contra de la directiva de Raúl Martín Presa, a la qual critiquen perquè consideren que no defensa els valors del barri. Uns valors representats en la Carmen i el porter Wilfred. 

El llarg periple de Wilfred Agbonavbare

Fa cinc anys el Rayo va intentar ajudar un dels seus futbolistes més estimats, el porter nigerià Wilfred Agbonavbare, malalt de càncer. Als 48 anys, Wilfred era conscient que no podria acomiadar-se dels seus fills, ja que vivien a Nigèria i no tenia diners per pagar el viatge. Va ser la Carmen qui va oferir-se a pagar. El Rayo, gràcies a l’esforç dels jugadors i els aficionats amb les seves donacions, havia entregat més de 20.000 euros a la Carmen, i ella va donar-ne la meitat a la família de Wilfred. I els seus fills van arribar a temps per ser al funeral, però no per acomiadar-se en vida del seu pare per culpa d’uns tràmits amb els visats. Un pare, Wilfred, que encara avui en dia presideix una de les entrades al camp del Rayo amb un gran mural pintat pels aficionats. La porta número 1, a Vallecas, és la porta de Wilfred.

Nascut a Nigèria, Wilfred Agbonavbare havia arribat a guanyar la lliga del seu país com a porter, però va decidir marxar, cansat de la manca d’estabilitat d’un país marcat pels conflictes civils i els cops d’estat. Als anys 80 va estar a prova al Brentford anglès. I el 1990 es va plantar a Madrid pagant-s'ho de la seva butxaca, oferint-se a diferents clubs. Anava a l’estadi, explicava qui era i demanava una prova. El tècnic del Rayo, Félix Barderas 'Felines', li va fer cas i va decidir fitxar-lo, tot i que els primers anys tenia un contracte tan modest, que alguns juvenils cobraven més que ell. "Mira que era bona persona. Passava moltes hores amb els nens dels equips inferiors, entrenant-se amb ells. Li havien trobat un pis a Vallecas, no gaire lluny del camp, i anava caminant a l’estadi", recorda Jémez, que va ser company d’equip seu. Wilfred, anomenat per tothom Willy, jugaria 177 partits amb el Rayo, 76 a Primera i 101 a Segona, i aconseguiria dos ascensos. I patiria dos descensos. Les seves actuacions amb el Rayo li van permetre ser convocat per la selecció nigeriana i va formar part de l’equip que guanyaria la Copa d’Àfrica el 1994 i jugaria el Mundial del 1998, sempre com a suplent. El 1996 havia marxat a l’Écija, de Segona. I poc després tornaria a Nigèria, on es retiraria. "No va estalviar. No tenia un bon sou i era d’aquells que ho donaven tot. Algú el devia enganyar, però igualment era tot cor. Sempre volia deixar diners a qui no en tenia, a veïns, a joves de l’equip", explica Jémez.

"El Willy era un tros de pa. Molt bona persona. Ara recordo aquella època i imagino el que devia patir. Els altres potser no en vam ser conscients, el futbol d’abans era desagradable. A cada camp t’insultaven de la manera més cruel, et queien objectes. Havíem normalitzat aquella violència. Però per al Willy era pitjor", admet Jesús Diego Cota, gran capità del Rayo durant molts anys. A inicis dels anys 90 Wilfred va convertir-se en l’objectiu dels insults racistes dels membres de penyes radicals d’extrema dreta per mig Espanya, tal com li havia passat a Tommy N’Kono amb l’Espanyol. Quan el Rayo va jugar un derbi al Santiago Bernabéu contra el Reial Madrid, els Ultra Sur, els radicals del club blanc, li van dir de tot. Que si havia d’anar a recollir cotó, que si era una mico, que si era un esclau. Al voltant d’aquells skinheads, joves de tot just 12 anys reien, imitant els insults, mentre la televisió ho gravava tot. Wilfred no en feia cas i s'intentava concentrar en el joc. El Rayo va guanyar 0-2. Al sortir del camp, aficionats blancs van buscar les càmeres de TV per explicar que havien perdut per culpa de l’àrbitre i el "puto negre". Afirmaven que anirien a Vallecas a buscar-lo, per matar-lo, mentre dins del vestidor els jugadors del Rayo celebraven el triomf entre bromes, ja que el president del club, el polifacètic empresari Ruiz Mateos, explicava que Wilfred havia brillat sobre la gespa gràcies al nou patrocinador del club, una beguda que, suposadament, servia per millorar la vida sexual de les persones. 

"El futbol llavors era així. El mateix Wilfred aguantava les nostres bromes al vestidor, per a molts era el primer cop que comparties la vida amb algú de color. Li fèiem bromes sobre el color de la pell, però ell somreia i seguia treballant, no s’enfadava mai. Suposo que entenia que, més enllà de les bromes, els companys d’equip sempre el defensaríem", admet Cota.

Wilfred tornaria a Vallecas després de retirar-se, buscant feina. Va acabar en una empresa de missatgeria, ordenant els magatzems, intentant guanyar diners com fos, ja que la seva dona va caure malalta de càncer. Wilfred es gastaria tots els estalvis per poder enviar-la a una clínica dels Estats Units, on va morir. Trist, va continuar treballant, mentre entrenava els porters de les categories inferiors del Coslada. Sempre que podia anava a veure el Rayo, on li van fer un homenatge quan es va saber que ell també patia càncer. "Però ens va enganyar, va callar la veritat. Ens deia que estava curat quan no era així. No volia demanar favors", es queixa Cota. Quan el van hospitalitzar, finalment, Wilfred explicaria als seus amics que no tenia ni un euro i no podia ni veure els seus fills. Els seus antics companys d’equip es van oferir a pagar-li el tractament, però ja era massa tard. Tampoc els diners de la Carmen van arribar a temps perquè pogués acomiadar-se dels seus fills. "Ningú hauria de morir, però quan la persona que mor ha patit tant i era tan bona persona... et fot molt", explica Jémez. Wilfred no va tenir sort en vida. Però, un cop ja no hi és, el seu nom continua ben present a l’estadi del Rayo, on una nova generació d’aficionats explica les històries d’un porter que va patir el racisme, però no va defallir. Fins a esdevenir l’heroi de tota una afició.