Wembley o la refundació del FC Barcelona

BarcelonaEl Barça va ser fundat el 29 de novembre del 1899 al gimnàs Soler de Barcelona, però la seva refundació va tenir lloc a dos quarts d’onze de la nit del dia 20 de maig del 1992, a l’estadi de Wembley, a Londres, quan Ronald Koeman va transformar en gol una falta xiulada per l’àrbitre al minut sis de la segona part de la pròrroga de la final de la 37a edició de la Copa d’Europa.

Aquell gol va acabar amb el trauma dels pals de Berna del 1961 i dels penals de Sevilla del 1986 i va acabar amb la anormalitat que significava que l’únic equip del continent que havia jugat en competicions europees cada temporada sense fallar-ne cap, no tingués a les seves vitrines cap Copa d’Europa. Només per això, aquella canonada del minut 111 no tan sols va encastar-se a la porteria italiana sinó que, en el seu vol cap a la xarxa, va deixar la marca d’un tall profund en la història del club.

Però això no era tot. En aquell moment de llàgrimes i de pensar en els culers que s’havien mort sense poder-ho veure, no sabíem que la victòria de Wembley no quedaria en el palmarès del club com un bolet aïllat, sinó que constituiria l’inici de l’època més feliç de la seva història, perquè avui, 25 anys després de la nit de Londres, el Barça ha guanyat cinc Copes d’Europa, ha assolit un sextet, dos triplets i ha dominat la lliga espanyola: 13-7 al Madrid des d’aquell 1992, fins a tal punt que, en un momento dado, el Barça arribaria a ser considerat el millor equip de la història del futbol quan al nou Wembley va guanyar la quarta Champions al Manchester United amb una exhibició pròxima al Brasil del 70 de Pelé, Tostão i Rivelino.

Quan el Barça va saltar a la gespa de l’estadi de Wembley, ja feia quatre temporades que Johan Cruyff n’era l’entrenador. El primer any va guanyar la Recopa. El segon, la Copa del Rei. El tercer, la Lliga. Cruyff va estar a punt de ser cessat el 90, just abans de la final de Copa contra el Reial Madrid i qui sap el que hauria passat si Bakero no hagués mantingut l’equip en vida a la Champions a Kaiserslautern amb aquell gol en gairebé l’última jugada del partit, quan el campió alemany era a un pas d’eliminar el Barça. La Lliga semblava que seria per al Madrid. Aquell era un equip adolescent, imprevisible i excessiu en la victòria i en la derrota. En vigílies de la final, el president Josep Lluís Núñez se’n va anar a TV3 a dir que “difícilment” es presentaria a la reelecció. Dies abans, a Praga, Cruyff havia acusat l’entorn del club de perjudicar els interessos de l’equip. O sigui que el Barça vivia encara sota l’estrès de la inestabilitat emocional que convertia cada derrota en una crisi i cada final en un drama preventiu.

I tot i així, les graderies de Wembley es van omplir d’una afició jove, alliberada de fantasmes, amb ganes de cantar. El 1986, el mateix any de la final de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, Barcelona va guanyar a Lausana la nominació per als Jocs Olímpics. El 20 de maig del 92 el Barça va guanyar la Copa d’Europa i el 25 de juliol la ciutat pujava dalt de l’escenari mundial d’on ja no s’ha mogut, convertida en una celebritat. El 1992 va ser l’any en què vam a aprendre a guanyar amb talent, amb estil, i sense complexos.