BarcelonaAl pis que va veure créixer la família Weisz a Sabadell s’hi respira tenis taula per tots els racons. Trofeus, retalls de diaris, samarretes del club que van fundar fa uns mesos, el Tenis Taula Sabadell, i, esclar, pales i pilotes. El seu cognom és una de les dinasties per excel·lència en el tenis taula català: sumen més de 70 campionats d’Espanya i Catalunya, des de joves fins a adults i veterans.
“De petit hi havia jugat algun cop als Lluïsos de Gràcia”, recorda el Josep, precursor de l’esport a la família, i que als 79 anys encara hi juga al Ciervo (Societat Coral Recreativa de Sabadell) dos cops per setmana. “Hi vaig a suar una mica, és el meu gimnàs”, apunta. No va trigar a apuntar-hi els set fills, que van enganxar-s’hi de cop en veure-ho en una festa major.
Alguns d’ells van provar amb l’handbol, però l’ambient i el joc “dur” els van fer preferir el tenis taula. Per als pares suposava un avantatge logístic, ja que tenien tots els fills entretinguts en un mateix lloc, encara que molts caps de setmana no paressin de fer viatges per acompanyar-los a tots. D’una taula rodona al menjador de casa, a competir al màxim nivell pocs anys després. “Vam començar més seriosament el 1980, encara que aleshores gairebé ni ens entrenàvem”, comenta la Mònica, que dos anys després participaria en el seu primer campionat d’Espanya, i el 1984 va ser convocada amb la selecció espanyola. “Hi va ajudar que ben aviat van tenir un paper destacat que els va motivar a seguir”, recorda el Josep. “Alguns vam prioritzar el tenis taula sobre altres coses com els estudis”, se sincera el Pere, juntament amb el Joan, el fill gran, l’únic que mai ha deixat de jugar-hi. Ell i la Mònica van arribar a marxar uns mesos per jugar en clubs de fora de Sabadell. “Érem semiprofessionals, no ens hi podíem dedicar, però cobràvem uns diners”, recorda la Mònica, que va tenir una prolífica trajectòria fins que ho va deixar amb 30 anys, amb l’espina clavada de no haver arribat als Jocs de Barcelona del 92. “Jo ho vaig deixar abans per la feina, ja que a l’hora que em podia entrenar, ningú més podia, i perdia amb noies contra qui sabia que no podia perdre”, comenta la seva bessona, la Montse, que va conèixer el seu marit gràcies al tenis taula. Al casament, en lloc d’arròs, els van llançar pilotes. Les bessones van formar un tàndem que va guanyar sis campionats estatals.
Competir amb germans els era un avantatge. “Anàvem a buscar la pilota i no paràvem de xerrar i d’animar-nos”, rememora la Mònica, que notava “grans diferències” quan jugava amb la seva germana o amb altres parelles. “Jugues amb la tranquil·litat de saber que hi ha un 200% de confiança i saps què farà l’altre”, afegeix l’Ignasi, un altre dels germans, que reconeix que patia quan li tocava fer d’espectador: “Ho passes fatal fora”. “Als que juguen els animes amb passió, i això ho reben”, completa el Pere, responsable de recuperar-los un a un a tots per jugar com a veterans. “És un dels punts de més satisfacció que m’ha donat aquest esport”, afirma. “Ens va enganyar”, li retreu la Mònica, a qui va convèncer assegurant que aniria com a reserva en cas de lesió. “Al cap de quatre dies, una noia es va lesionar i em va tocar jugar. I em va engrescar”, afegeix. I ella, al seu torn, va proposar-se repescar la Montse: “Em feia il·lusió tornar a jugar amb ella, i va caure al parany”. “Jo hi vaig tornar per anar als sopars a fora dels dimarts, veia que s’ho passaven bé”, puntualitza la Montse.
No han perdut el toc, i volen engrescar uns fills distrets amb les noves tecnologies. “Venen a passar l’estona sense grans objectius. Abans ens podíem entrenar cinc hores, ara és impensable”, lamenten. No pensen a retirar-se, i mentre aixequen el nou club es preparen per a l’estatal del mes d’abril a Reus i qui sap si també per al Mundial de Las Vegas del 2018. “No hi aniríem només a jugar”, bromeja el Pere.