Sílvia Vidal: “Vull viure aquestes experiències de soledat triada”

És una ànima lliure com n’he conegudes poques. Tan valenta que escala, en solitari, les parets naturals més verticals del planeta. I tan discreta que els mitjans parlen ben poc d’una esportista que assoleix fites que, en les seves condicions, no fa ningú més. Aquest curs l’Ajuntament de Barcelona li va donar el Premi Dona i Esport i va ser llavors, en un acte al Saló de Cent, que vaig tenir notícia que la Sílvia Vidal (Barcelona, 1970) era una llicenciada en INEF que, des de fa 30 anys, desafia la força de la gravetat d’una manera tan preparada com conseqüent. M’adverteix que mai parla de temes íntims. Amb ella al davant, tampoc no m’interessa el safareig terrenal. 

Què és l’Espiadimonis? 

— És el nom que vaig posar a una via que vaig obrir en una paret de la Patagònia xilena. S’acostuma a fer. Tothom que escala i que obre una nova ruta no escalada li posa el nom que vol. 

Va ser a la Patagònia xilena que vas trigar 32 dies a escalar la paret. Per què tants dies per arribar a dalt?

— Doncs perquè el tipus d’escalada que faig requereix una progressió lenta. Les parets són molt altes, de molta dificultat tècnica, vaig sola, són primeres ascensions mundials, no se’n té informació, hi ha una meteorologia adversa, i estem parlant de parets ubicades en territoris remots, d’alta muntanya. Són tota una sèrie de condicionants que fan que es necessitin molts dies. 

Més d’un mes penjada. No només pujant, sinó menjant, dormint, fent bivac sola. ¿Això t’ensenya els teus límits?

— Esclar, et posa en situacions molt inesperades perquè no només estàs sola a la paret. Acostumen a ser dos mesos entre que hi vas, escales i tornes. Dos mesos de soledat. Ja no sé si són límits o no, però tens molta comunicació amb tu mateixa. 

I per què sola? 

— Per a mi és com una necessitat. M’encanta anar sola, com també m’agrada molt anar acompanyada. No és que no tingui amics i per això hi vaig sola. És com jo vull viure aquestes vivències, aquestes experiències de soledat triada. 

També tries no anar-hi amb cap sistema de comunicació, ni telèfons, ni aparells per alertar si passa no sé què. Per què? 

— És la manera com vull assumir el compromís que adquireixo amb mi mateixa. És com vull viure aquesta aventura més enllà d’una escalada tècnica. Són dos mesos de vivències personals. Per a mi el fet d’anar-hi incomunicada ho canvia tot. 

Però no és una imprudència? 

— Depèn de l'òptica amb què t’ho miris això. 

La de la teva família, per exemple. 

— La meva família em dona suport al cent per cent i és allà sempre empenyent-ne i ajudant-me a fer les activitats. Puc entendre que per a la gran majoria de gent sembli una imprudència, però què entenem per imprudència? Evidentment, hi vaig preparada tècnicament, físicament i mentalment. Procuro anar preparada. Però hi ha molts imprevistos en la natura d’aquests llocs i ja no parlo de l’escalada. La vida és així. 

La família sap on vas?

— Ells saben on vaig, sí.

I què més saben? ¿El dia que tens el bitllet de tornada?

— Anada i tornada. I ja està. 

El 2020 eres a la Patagònia xilena. Què et vas trobar quan vas arribar a baix?

— Em vaig trobar la pandèmia. Quan vaig marxar a Xile, no sabia ni que existia aquest virus. I després de dos mesos, quan vaig tornar, aquí ja portàveu un parell de setmanes confinats. D’entrada, la rebuda a l’aeroport va ser un xoc, al Prat, tot buit. Em vaig posar a plorar. Vaig pensar: “Què és això?” 

Un altre moment complicat el vas tenir al Xanadu, a Alaska, on et va venir a rebre un personatge inesperat.

— Sí, un os.

No et volia deixar passar. 

— O senzillament volia estar per on era jo, perquè més aviat era jo qui estava al seu terreny. Sabia que anava a territori d’ossos i era la meva gran por. El primer dia un hidroavió, al qual havia dit que em tornés a buscar al cap de 53 dies, em deixa allà. Incomunicada. I el primer dia que tenia muntat el campament, va aparèixer un os. 

I com hi negocies? 

— Primer vaig fer tot el que et diuen els manuals: moure’s i fer veure que ets més gran del que ets i cridar i fer soroll. Jo portava un esprai antiossos que et diuen que només el facis servir si realment t’ataca, perquè si no encara és pitjor, perquè l’irrites. Jo amb l’esprai, fent soroll, movent-me, cridant-lo, i ni cas, no l’impressionava. Va començar a arrossegar-me totes les motxilles, em va trencar un bidó amb aigua, portava uns bidons antiossos per portar el menjar i els intentava obrir... Vaig estar molta estona i no funcionava res. Al final vaig deixar l’esprai, vaig aixecar les mans i vaig dir-li que venia en to de pau, li vaig demanar permís per entrar al seu territori, i se’n va anar. 

Se’n va anar?

— I al cap d’uns dies em va trobar un os bru, que és el més gros que hi ha, i ja directament vaig fer això i va passar el mateix. Es va apartar. Jo carrego 6 motxilles de 25 kg cadascuna, un total de 150 kg. Les porto d’una en una, vaig carregada i torno enrere a buscar la següent, un total d’11 vegades el mateix trajecte, però no van tornar a aparèixer. 

Anem a l’ascensió. Quants metres pots pujar de mitjana en un dia normal? 

— És molt imprevisible, perquè puc pujar 10 metres o en puc pujar 150. Depèn, sobretot, de la dificultat que em trobi, depèn de la meteorologia… 

¿Tu mires la paret, l’analitzes, veus quina és la manera més lògica de pujar, i aleshores busques una via diferent?

— Hi ha diverses modalitats dins de l’escalada. Jo busco línies d’escalada artificial, que és anar progressant col·locant tota una sèrie de material, penjant-te amb uns graonets. En aquest tipus d’escalada, per buscar la dificultat has de buscar la línia menys òbvia, perquè la més òbvia és aquella on veus forats on agafar-te.

Tens 52 anys. ¿Fins quan dona de si, el cos, per escalar aquestes parets verticals? 

— Jo no li poso límits. Per a mi el calendari no té massa valor. 

Què menges en un dia a la paret?

— Doncs esmorzo bàsicament cereals amb fruits secs, durant el dia un parell de barretes energètiques i res més, i per sopar, menjar liofilitzat, deshidratat, que poses aigua bullint i el fas.

M’han dit que et menges un caramel al dia. Per superstició o com a premi?

— De superstició res, com a premi. Ens hem d’anar premiant les coses. És el moment. 

¿El moment no és contemplar el que hi ha a baix?

— Hi ha tants moments com tu vulguis. Si saps gaudir de contemplar a baix i gaudir del caramel i gaudir de veure aquell ocellet o la floreta o el que sigui, tot plegat fa que al final aquell dia, en funció de quants moments hi ha hagut, sigui un bon dia. 

¿Tu fas tot això per les emocions, pels sentiments?

— No, ho faig perquè és una manera de manifestar com vull viure, amb aquesta llibertat, amb aquesta capacitat de gestionar-me les coses, de prendre decisions.

Allà ets més feliç que aquí?

— Més feliç no, perquè m’és imprescindible la meva gent. I no m’estaria tota la vida allà. Hi vaig perquè sé que torno. Sé que és puntual, però hi ha un abans i un després de cada expedició i cada vegada que faig una activitat d’aquestes és un pas més. Per molt que pugui semblar que sempre fas el mateix, cada expedició és un món amb moltes incerteses noves. Per a mi això li dona un sentit a viure.

Sempre has arribat a dalt?

— No, no. Quasi sempre. Un cop no hi vaig arribar.

I aquell cop et vas sentir fracassada? Què va passar? 

— Era a Mali, a l’Àfrica, amb un company, el Pep Masip, per anar a una expedició. Érem dos. Allò és el desert. Llavors van venir unes tempestes de sorra, bèsties, i tenia els ulls fets pols, molt irritats. M’hi vaig tirar uns col·liris i resulta que tenia al·lèrgia a un dels components del col·liri. Em vaig quedar cega. Vaig trigar setmanes a poder-hi veure bé i evidentment vam abandonar i vam baixar. Esclar, quan alguna cosa no va com tu vols hi ha frustració, ràbia, pena…

Però hi havia un motiu.

— Encara que hi hagi un motiu. Sempre hi ha motius i si no ens els inventem. Tu vols fer allò, i no ho has pogut fer, és igual. És així, què vols fer-hi... Gestiona-ho. Dona gràcies que has pogut tornar. 

En tota la resta de casos has arribat a dalt: quan s’hi arriba, què es fa? Quanta estona t’hi estàs? 

— Depèn. Hi ha vegades que no m’hi puc estar gaire estona perquè vaig justa d’horari. Perquè un cop arribes a dalt no s’ha acabat. Has de baixar, i fer-ho pot portar tres o quatre dies. A vegades les parets són molt altes i les maniobres són complexes. Després ve tot el camí de tornada que poden ser setmanes carregant tot el material que ja has carregat en sentit invers. Llavors el cim no és el final de res més que d’una paret, però de la teva aventura, no. 

Però baixar és molt més ràpid i fàcil. 

— És molt més ràpid, molt més. Tècnicament també és fàcil, però és on hi ha la majoria d’accidents perquè vas cansat, vols acabar i s’han de fer moltes maniobres, se’t poden enganxar les cordes...

¿Pujant poses les cordes que fas servir per fer ràpel de baixada?

— Podríem dir-ho així. Però si tu vas pujant i la paret té mil metres, no porto mil metres de corda. Jo vaig pujant amb la corda, la corda no s'hi queda. 

Va ser al Pakistan que se’t van entortolligar les cordes i vas tenir un problema. 

— Al Pakistan? M’ha passat, segur, però no recordo on, tinc molt mala memòria. 

Quan se t’entortolliguen les cordes, et surten els ossos bruns, trobes les pluges de la Patagònia xilena… no tens por? 

— Sí. 

Forma part del joc?

— La por... És que jo crec que en tenim tots. La gent que no té por que ens expliqui com s’ho fa. Jo en una expedició passo molta por. Abans i durant l’expedició passo molta por. Després ja s’ha acabat. 

La por, que no és pànic. Si tinguessis pànic hi tornaries?

— Hi ha hagut moments que he creuat la línia de la por al pànic. Si tu passes la línia cap al pànic, la passes tu, ningú m’hi ha empès. Llavors sempre em dic de fer un pas enrere i passar a l’altra banda de la línia altre cop. Perquè això és teu, és la teva por, és la que tu estàs experimentant. 

Tot això, qui ho paga, els patrocinadors?

— Els patrocinadors són menda lerenda. Actualment tinc un sol espònsor que és Boreal, calçat de muntanya, que m’han donat suport des del minut u. Són els únics i la resta d’espònsors de tots aquests anys m’han anat fent fora perquè no tinc xarxes socials. Ara fa un mes he començat a treballar amb una empresa de menjar liofilitzat que es diu Lyofood, de Polònia. Però mai ningú m’ha pagat una expedició. 

¿Si et connectessis en directe cada nit fent bivac tindria més interès, hi hauria més espectacle? 

— Esclar. 

Però a tu no t’interessa l’espectacle. 

— No, tot i que vinc aquí i faig una entrevista perquè em sembla molt xulo comunicar, però quan soc allà és la meva vivència. Després ja la comparteixo. 

La comparteixes fent conferències. Amb això arribes a final de mes?

— Sí. Visc de les conferències i de fer xerrades en festivals de muntanya i per a empreses. I també per a adolescents en instituts. 

Per què es parla tant del Kilian Jornet i tan poc de tu?

— El Kilian Jornet és un crac. 

Tu també.

— Cadascú és com és, i li deu estar bé. No el conec però em mereix tots els respectes. Jo penso que cadascú es mou en funció del que pot assumir. Hi ha moltes coses que jo no puc assumir i em moc en els límits que jo em poso.

Si pregunto per projectes de futur, d’això no en parles?

— No.

¿Però saps on i quan tornaràs a marxar?

Segurament.

QÜESTIONARI HALSMAN

L’escalada hauria de ser esport olímpic?

A la muntanya, ni un paper a terra?

T’agrada estar de cara a la paret?

Quantes grans parets et queden per pujar?