Per què volies que guanyés Espanya?

El juliol de 1994, després que Espanya perdés 2 a 1 amb Itàlia al Mundial dels Estats Units, vaig sentir amb impotència com els ulls se m’humitejaven. Tenia 12 anys. Probablement, en aquesta edat, hauria hagut de saber controlar els sentiments, perquè el futbol no deixa de ser la més important d’entre les coses menys importants, però no va ser possible. Va ser l’últim cop que vaig sentir ràbia per una derrota d’Espanya. Després, van venir força anys en què volia que la selecció espanyola perdés. Sense complexos, obertament, emparat per un entorn social on hi havia poca simpatia per la rojigualda.

Un sentiment que vaig anar modelant a mesura que l’efervescència adolescent s’anava mitigant. A poc a poc la meva mirada sobre la selecció espanyola va anar canviant fins arribar a la indiferència. Malgrat que hi ha imatges que em segueixen generant repulsa, fa molt temps que no em molesta veure aquesta Espanya guanyar. Mai m’hi podré identificar plenament, però, tot i això, per molt que sigui la selecció que priva de jugar la que m’agradaria animar, tampoc tinc res en contra seva.

Tota aquesta reflexió m’ha vingut al cap perquè el meu fill gran –farà 9 anys aquest mes– em va fer qüestionar tots aquests sentiments durant el partit contra Suïssa de quarts de final de l’Eurocopa. El Pol volia que guanyés Espanya. Igual que ho volia jo a la seva edat. I amb arguments ben simples. I alhora lògics. La seva mirada innocent encara no està imbuïda pels perjudicis ni la càrrega política i sentimental que pot tenir un adult. Per què vols que guanyi Espanya? “Perquè hi juguen futbolistes catalans”, va dir. Ras i curt.

El futbol és política. Ara i sempre. Aquí i a l’altra punta del món. Però el futbol és sobretot futbol. Depèn dels ulls amb què el miris. Del que hi busquis. Del que et provoqui. I el temps m’ha permès viure els partits de la selecció espanyola, com el d’aquest dimarts també contra Itàlia, com una part més d’aquest meravellós esport, destriant tota la càrrega política i sentimental que porta inherent. No em cal anar contra ningú per demostrar qui soc.

N’estic segur que molts catalans que han desconnectat políticament de l’estat espanyol volen que guanyi Espanya quan l’àrbitre xiula. Mentrestant, molts d’altres, ja sigui per la convulsió de l’últim lustre o simplement perquè sempre ho han viscut així, són incapaços de veure un partit de la roja sense desitjar amb totes les seves forces que perdi, per molt que hi juguin jugadors com Busquets o abans els Guardiola o Piqué de torn. I d’altres, qui sap quants, intenten mirar-s’ho amb certa indiferència, assaborint el futbol amb una mirada innocent com la del Pol.