La vida no es cansa de castigar el Girona (0-2)

GIRONAJa no li pot dir de més maneres, la vida al Girona, que no el vol a Primera. Per segon any seguit, es va quedar a les portes. El Rayo, just vencedor, tot i que fa mal dir-ho, va capgirar-li el resultat amb un 0-2 en un partit gris dels gironins, acomiadats amb aplaudiments tot i el desencant. Perquè el curs, tot i no acabar bé, deixa un orgull que altres cops no se sentia.

La rebuda de l’afició del Girona a la seva plantilla va ser espectacular. Més de dues hores abans del partit ja no hi cabia ningú, a l’esplanada de tribuna. Es palpava passió per tornar a Primera, una categoria que va transportar el club a una nova dimensió i que, en perdre-la, va provocar un buit que només es podia curar recuperant-la. A això anava l’equip de Francisco, acompanyat dels seus fidels: a treure’s l’espina per poder estar en pau amb la vida. No van poder i la ferida encara s’ha fet més gran.

El tècnic andalús no va fer invents a l'hora de triar els onze jugadors –Bárcenas va ser titular, Stuani no–. Han acaparat un munt d’elogis en una recta final de Lliga fascinant; han suportat injustícies i superat les expectatives. Com va passar a l’anada, el Rayo, que sí que va fer tres canvis, va sortir millor. Si a Vallecas va marcar al minut sis, a Montilivi ho va fer al set. I amb la sensació que, aquest cop, havia sigut massa fàcil: una assistència llarguíssima de Velázquez, la va aprofitar Álvaro guanyant l’esquena als centrals i picant la pilota per sobre de Juan Carlos. Pitjor, impossible. Bé, això no és cert, podia haver sigut pitjor perquè el porter del Girona es va fer un embolic instants després i Álvaro va estar a punt de marcar el segon.

Montilivi, que acabava de començar la nit i ja tenia un nus a l’estómac, va decidir que, en comptes d’afegir més pressió als seus futbolistes, els ajudaria donant-los suport. Tothom ovacionant i encoratjant el Girona, com ha de ser. Al cap i a la fi, han sigut ells els que han dut l’entitat fins aquí quan ningú, segurament ni ells, hauria donat un duro per les seves possibilitats. Al cap i a la fi, el 0-1 encara donava l’ascens. Un xut de Sylla a l’exterior de la xarxa i una rematada d’Arnau que va aturar Luca van ser els tímids intents d’un equip nul i bloquejat.

Ningú podia posar-hi la mà al foc, perquè el futbol no hi entén, de mèrits ni de justícia, i tampoc té memòria, però amb tots els cara o creu que ha hagut de superar el Girona, el que quedava clar és que per més desconegut que semblés no es rendiria. Però calia controlar els sentiments, l’ansietat i la precipitació. Malauradament, no en van saber més. En una contra de manual, Trejo va marcar el segon abans d’arribar al descans. En aquells moments, el Rayo era de Primera i el Girona no.

El silenci, un mal acompanyant

Francisco va detectar que el millor era sacsejar el mig del camp, amb l’entrada de Terrats i Saiz. Especialista a perdre el partit que mai pot perdre –normalment el decisiu–, el Girona volia espolsar-se el neguit, però no podia. A la graderia, les cares ja eren de terror. I més que ho van ser quan Andrés, sense oposició, va enviar la pilota als núvols. Es podia sentir el silenci, i el silenci mai és un bon acompanyant. Lent en la circulació, el Girona no va aconseguir generar superioritats enlloc. Ni rastre de la confiança amb la qual arribava a la final. Ni rastre d’aquella sensació que el feia sentir invencible.

La va tenir Bárcenas gràcies a una passada de Saiz, però el seu xut, massa centrat, el va blocar bé Luca. Un gol enviava el duel a la pròrroga. El Girona, per força, havia d’assumir riscos, i va aconseguir l’expulsió de Velázquez, accelerat en una acció evitable, quan faltava més de mitja hora per al final. Serien 11 contra 10. Bé, això tampoc és veritat, serien 12 contra 10 perquè l’afició no falla mai. Stuani va entrar per Arnau i Francisco va canviar l’esquema. Si s’havia de morir, es moriria deixant-s’hi la pell.

Stuani va rematar al pal però en fora de joc. Bárcenas va provocar llançaments de cantonada, Monchu i Sylla posaven a prova Luca. Picava pedra, el conjunt gironí, que obligava a seguir creient, perquè mai se sap quan pot canviar la història. Per terra, mar i aire ho intentava el Girona, cridant a l’èpica, encenent espelmes, de la manera que fos. Va haver-hi polèmica, per descomptat, quan es van demanar unes mans a l’àrea del Rayo que a l’anada ningú va dubtar a assenyalar quan llavors van ser de Bustos. Un cop més, la temporada acaba entre llàgrimes.