La vida en dimensions paral·leles

Els bons restaurants amb reservats discrets estan fent l’agost. Sota l’aparent tranquil·litat que s’ha instal·lat al club gràcies als bons resultats, les conspiracions preelectorals han convertit el gener en temporada alta per a la restauració de la ciutat. Candidats buscant gent. Gent en cerca i captura del líder idoni. Una bona vianda al plat i tots fent càlculs feixucs del que pot arribar a passar i de la infinitat de variables que afecten la cursa electoral que patirem aviat. Avui dia l’únic cert és que han aparegut més presumptes experts en la matèria que aspirants a la presidència. És poc conegut, però existeix un exèrcit de cèl·lules dorments d’assessors a Barcelona que ofereixen els seus serveis als candidats. I pocs tenen la fórmula per resoldre un dels grans problemes que s’han trobat els gestors del club a les últimes legislatures: viure en una dimensió paral·lela.

Analitzem el perfil del candidat anònim que s’escolta els presumptes experts. L’existència d’un aval redueix el ventall de possibilitats a empresaris d’èxit, executius qualificats de grans corporacions, personalitats amb patrimonis familiar o nou-rics (si en queda algun). Posem un exemple imaginari perquè ningú s’enfadi. Imaginem que parlem d’algú que controla l’empresa líder en el sector de la manufactura de pinces d’estendre la roba. Format a les millors escoles de negocis, capeja la crisi internacionalitzant el negoci, i es relaciona amb un cercle molt determinat de gent de la seva posició. Imaginem-lo a les postres amb cafè i copa, escoltant l’assessor que li ofereix la fórmula infal·lible per guanyar les eleccions de l’estiu.

Si la fórmula funciona, els problemes comencen l’endemà. En el moment de gestionar. Els assessors no li han explicat al nostre home que el futbol i els seus complexos protagonistes tenen un codi propi, impossible d’aprendre si no n’has format part abans. I no tardarà a fer cara d’estupefacció quan prengui decisions que al seu món serien aplaudides però que són menyspreades o ignorades per un gremi com el periodístic. D’aquesta frustració de sentir-se instal·lats en dimensions paral·leles a la realitat del futbol i a la lògica mediàtica en podrien fer conferències Bartomeu, Rosell i l’últim Laporta. Aquella sensació de no entendre l’entorn del qual han format part per assaltar el poder, i aquella frustració perquè l’entorn no comprèn la lògica de les seves decisions.

Al Barça hi confluïm unes quantes dimensions que vivim en paral·lel. L’èxit serà per a qui entengui aquest ball de percepcions.