Núria Castán: "Què faig a la vida? Baixar muntanyes verges en total llibertat"

BarcelonaFa poques setmanes, Núria Castán (Almoster, Baix Camp, 1997) va protagonitzar una de les grans fites de la història dels esports catalans d'hivern al proclamar-se subcampiona mundial del Freeride World Tour, la principal competició internacional de snowboard en pista lliure, on les participants fan trucs mentre baixen per la muntanya. Castán, que fa anys que viu a l'estranger per poder ser a prop de les muntanyes on practica aquesta disciplina, atén l'ARA des d'Innsbruck (Àustria) per valorar l'any més complicat de la seva vida. En 12 mesos va passar de gairebé perdre la vida en una allau a ocupar una plaça al podi que poca gent s'esperava que aconseguiria. A més, l'esportista d'Almoster ha sigut escollida pels aficionats com a rider de l'any després de la seva tornada a la competició.

Molta gent encara no coneix el freeride. ¿Com definiries el que fas a la vida a qui no segueixi els esports d'hivern?

— N'hi ha variants, però en general el que faig és baixar muntanyes verges fent snowboard per la neu amb total llibertat. Pots arribar al cim de diferents maneres, i es tracta de baixar seguint el teu instint. Tu coneixes el teu nivell i decideix la dificultat de la baixada. Si vols que sigui més obert, més arriscat, saltant roques... Aquesta és l'essència, que pots escollir la línia que vulguis traçar per la neu verge. Es pot fer per plaer, i després tenim les competicions, esclar.

Com valores la temporada? 

— Era una temporada molt diferent per tot el que va passar a finals de l'anterior, quan vaig patir aquella allau abans de la darrera prova del campionat, en què vaig acabar sepultada per la neu. Després de tot allò no creia que pogués aspirar a ser entre les primeres... Però en canvi he aconseguit el subcampionat. Ha estat tot un èxit. Ha estat una temporada diferent pels resultats, però també en la part mental, perquè ja fa molts anys que competeixo en aquesta disciplina i aquest escenari era un nou repte. Cada any el nivell puja, cada any cal treballar més, i aquest any creia que l'èxit ja seria poder competir. I resulta que gairebé guanyo, millorant els resultats d'altres anys. Estic molt contenta. He fet una gran feina per tornar al màxim nivell, per superar les pors.

Recordem els fets. A finals de la passada temporada gairebé perds la vida en una allau a Verbier. Així que abans d'iniciar la present temporada vas decidir tornar voluntàriament a Verbier al lloc dels fets, ja que sabies que hi hauries de tornar per competir, oi?

— Exacte. Sabia que hi tornaria, així que millor fer-ho ràpid. Volia afrontar les pors, superar-les, tancar el record de tot allò. I a sobre van modificar el calendari del campionat després de suspendre la prova d'Andorra i van començar precisament a Verbier. Calia competir ja a l'inici allà... i vaig guanyar. És difícil, competir a Verbier, hi ha molt pendent, és una pista molt tècnica. Guanyar va ser una alliberació. Després les següents proves van costar més per raons alienes, com al Canadà, on em van perdre el material i vaig haver de competir com vaig poder. Al final he acabat segona, que segueix sent un èxit. Ara tinc un objectiu per al futur, que és aspirar a ser campiona. Seguir pas a pas.

No devia ser fàcil recuperar-se després d'aquell accident...

— Vaig passar més de 10 minuts sota la neu, enterrada, semblava el final. Però per sort només tenia un cop al colze, dolor muscular i dos dits congelats perquè havia perdut els guants. Tinc molta sort de poder dir que he sobreviscut a una allau, però després de l'accident vaig estar uns tres o quatre mesos amb trastorn per estrès posttraumàtic Vaig haver de treballar-ho amb un terapeuta, no va ser fàcil.

Un dels grans èxits que has aconseguit és poder tornar a disfrutar allà on solies ser feliç, la muntanya, però on gairebé perds la vida...

— Sí, és així. Em feia mal pensar que podia tenir por de tornar a la muntanya, que em costaria recuperar les sensacions d'abans de l'accident. Aquella sensació de riure quan baixes per la neu.

Vas marxar de casa molt jove a l'estranger per poder viure d'aquest esport. No deu ser fàcil... ¿Com recordes els primers anys de la teva trajectòria? 

— Els primers anys volia disfrutar, tot era diferent. Els meus pares eren tot entusiasme. Ells sempre han estimat la neu, anaven al Pirineu i vaig enamorar-me de l'snowboard. Llavors era com un joc, però quan vaig començar a competir va ser diferent. El pare, que sempre ha estat un motivat, em portava a les competicions agafant-se dies de festa. Llavors costava imaginar que podria arribar fins aquí. Recordo que amb 13 anys una professora va arribar-me a abaixar-me una nota d'uns exàmens perquè no entenia per quina raó havia demanat festa per anar a una competició... La gent no entenia què feia. Ara ja hi ha més gent que practica aquest esport, més escoles, però llavors el que primer era una cosa bonica va convertir-se en un debat, perquè vaig veure clar que calia marxar fora d'Espanya per poder competir.

Com és una prova del circuit de freeride? Com et prepares?

— Doncs el dia abans de la competició ens ensenyen una foto de la cara de la muntanya per la qual baixarem. I ens toca estudiar-la bé per decidir per on baixar. Normalment treballo diferents plans, per si hi ha imprevistos, decidint quines rutes puc fer. Els jutges valoren l'originalitat de la línia que dibuixes per baixar, la tècnica, les acrobàcies... Cal ser atrevida i original.

Els darrers anys has volgut ser ambaixadora de diferents causes, com la lluita contra el canvi climàtic i la protecció de la natura.

— Si, és normal, crec. La meva passió és la muntanya, la neu.... i crec que cal protegir-la. És per això que estic molt conscienciada i intento seguir tot el que està passant, no vull viure d'esquena a la realitat. L'esport que practico et connecta amb la natura i vaig començar a adonar-me de tots els viatges que havia de fer, tot el que suposava en contaminació, i cada cop veus més escombraries a la natura... Aquí a Àustria diria que encara estan més conscienciats que nosaltres, fem campanyes, tallers, s'intenta fer veure als polítics que cal actuar. Tot plegat m'ha marcat i també intento fer coses a Catalunya o lluny de la muntanya, com ara treballar per alertar de la quantitat de plàstic que hi ha al mar.

Quins reptes t'esperen en el futur, intentar ser campiona?

— Ho intentarem. Tinc el somni de ser campiona del Freeride World Tour. Ara, però, toca descansar, tot i que també estic treballant en un projecte audiovisual sobre el procés de sanació, per conscienciar que cal cuidar la salut mental.