El vell somni anglès contra el renaixement italià

BarcelonaTot sembla pensat perquè per fi, 55 anys després, Anglaterra pugui guanyar un títol. 55 anys després de guanyar el Mundial al vell estadi de Wembley, l’únic títol de la selecció dels tres lleons a l’escut, Anglaterra jugarà per primer cop la final de l’Eurocopa al nou Wembley contra Itàlia (21 h / T5), un equip que tampoc sol tenir sort en aquest torneig. De fet, l’ha guanyat un sol cop, un llunyà 1968. Des de llavors, ha guanyat els Mundials del 1982 i el 2006, però l’Eurocopa se li resisteix.

L’Eurocopa descentralitzada, estranya en el format però engrescadora pel retorn dels càntics a les graderies, ha sigut un homenatge a l’alegria del futbol, amb propostes ofensives i molts gols. Malgrat algunes taques, com l’homofòbia hongaresa o l’actitud dels aficionats anglesos, capaços de xiular els seus propis jugadors quan s’agenollaven contra el racisme o agredir seguidors danesos després de les semifinals, aquesta Eurocopa jugada el 2021 malgrat ser la del 2020 ha sigut de les millors de la història. I la final té un cartell difícil de millorar: dues de les terres amb més tradició i passió, cara a cara per primer cop en una final. Roberto Mancini, que coneix bé Anglaterra després d'haver-hi treballat uns quants anys, ha liderat el renaixement d’una Itàlia que venia de quedar-se fora del Mundial 2018. L’exjugador de la Sampdoria ha aprofitat la feina feta els últims anys a Itàlia, on diferents entrenadors i clubs han anat enterrant el vell estil defensiu apostant per un futbol més alegre. I el resultat ha sigut una Itàlia engrescadora que només es va veure superada en el joc a les semifinals contra Espanya. Però llavors van saber patir i van obrir la porta de la final als penals.

Per als anglesos, guanyar un títol és el vell somni. Tips de burles dels rivals, Anglaterra també ha anat explorant nous camins els últims anys, amb un joc més coral, més tècnic, que ja els ha donat resultats en categories inferiors. Ara és Gareth Southgate, que ja va quedar-se a un pam de la final del Mundial del 2018, qui s’ha encarregat de ser tot just el segon seleccionador anglès a arribar a una final després de Sir Alf Ramsey el 1966. Després d’haver encaixat tot just un gol en tot el torneig, Anglaterra confia que el títol es quedi a casa. Tindran 60.000 persones animant-los a casa, ja que només alguns italians que viuen a Londres podran ser a l’estadi. 

Pocs dubtes en els equips inicials

Tots dos tècnics tenen clars els seus equips titulars. Mancini va perdre el lateral Spinazzola i hauria de repetir amb Emerson a la banda. Southgate, per la seva part, no mourà el doble pivot amb Declan Rice i Kalvin Phillips, per davant d’una defensa on són intocables Luke Shaw, John Stones, Harry Maguire i Kily Walker en defensa. Mason Mount li ha guanyat la partida a Phil Foden, amb Raheem Sterling, desequilibrant i polèmic pel penal que va forçar contra els danesos, acompanyant en atac un Harry Kane convertit en el gran líder de la selecció local, amb quatre gols. L’únic dubte de Southgate és si segueix apostant per un jove vertical com Bukayo Saka o intenta donar minuts a un migcampista més tècnic com Phil Foden, Jadon Sancho o Jack Grealish per disputar la possessió als italians.

A Itàlia, es respira optimisme. “Només un boig va dir fa tres anys que podíem arribar a aquest punt, i és Mancini”, deia Federico Bernardeschi després de guanyar la semifinal contra Espanya. Mancini no tocarà un mig del camp de molta qualitat, amb el sard amb cara d’entremaliat Nicoló Barella, l’italobrasiler Jorginho i el talent de Marco Verratti. I davant, el napolità Lorenzo Insigne i un golejador que de moment no aconsegueix marcar gols en el torneig, Ciro Immobile; tres jugadors –Verratti, Insigne i Immobile– que van jugar plegats ara fa 10 anys al Pescara, a la Segona Divisió, quan els entrenava Zdenek Zeman, i ja feien un joc molt engrescador. Llavors semblaven un grup de folls, ara lideren una nova Itàlia que sap defensar quan cal gràcies al saber fer de Bonucci i Chiellini però que prefereix mirar més cap a la porteria rival per intentar aspirar a un títol que se li resisteix. A Wembley acabarà la llarga travessa pel desert d’anglesos o italians. Qui perdi seguirà mossegant-se les ungles, després d’haver-se quedat tan a prop.