Jordi Guerrero: “Veig el Girona amb opcions reals de fer el 'play-off' d'ascens a Primera”

GIRONAJordi Guerrero (Arbúcies, 1968), el segon entrenador del millor Girona de la història, se cita amb l’ARA per parlar de l’experiència adquirida al Brasil amb Domènec Torrent i de les possibilitats del conjunt gironí, que visita l’Oviedo (14 hores, Movistar LaLiga), d’accedir al play-off d’ascens a Primera, molt més a prop després de la punxada de l’Sporting. De fet, el Girona ja depèn de si mateix per jugar-lo.

Quina alegria tornar-te a veure.

— Estic molt bé, esperant que surti alguna cosa per treballar una altra vegada. La relació amb en Dome és bona i he viscut una vivència professional força interessant, tant en l’àmbit de l’aprenentatge com de contingut. Hi ha poques coses més grans que formar part d’un transatlàntic com el Flamengo. Allà tot s’encaixa amb una passió desmesurada, amb intensitat. Dubto que hi hagi gaires llocs al món que sigui semblant.

¿Un cop has fet la maleta sol per marxar tan lluny, la família ja està curada d’espants?

— En aquesta professió els dubtes no hi són, però és cert que s’ha de saber gestionar. Tinc un avantatge: els meus són molt futbolers, saben a què em dedico i em fan costat en tot moment. No puc negar que estar separats no és fàcil, però fem el possible per anar-nos veient. El sí per marxar al Brasil el dona Jordi Guerrero, però amb el sí de la família. I recordant que quan entrenava en categories modestes ja passaven fets d’aquesta mena. No és el mateix entrenar a Arbúcies que a Palamós i quan t’ho ofereixen dius que sí i després tramites la resta.

Cal fer sacrificis.

— Quan estava dirigint el Palamós entrenàvem quatre cops a la setmana, havia de sortir una hora abans, la Judit, la meva dona, també treballa, i els fills eren petits, que vol dir que els has de dutxar, donar de sopar, preparar i estar pendent d’ells. ¿Quants cops no he anat a deixar els nens amb la sogra o la mare després d’haver complert amb les tasques, esperant que la dona arribés de la feina, per poder anar al futbol? Moltíssims. És un esforç comú, de totes les parts. Com també compartim els bons moments.

Amb un ull posat al Girona, malgrat no ser-hi.

— És inevitable, el segueixo perquè a casa som del Girona i jo soc soci. Sempre he intentat trobar un forat per veure els partits, fins i tot al Brasil. Fos en directe o en diferit, ens assèiem amb en Dome i el miràvem. Ara arriba l’esprint final i a Segona la clau és tenir empenta en els últims deu partits. Potser no és una situació idíl·lica, però tampoc és dolenta. Sincerament, l’equip ha anat creixent, competeix i el veig amb opcions reals de fer el play-off d’ascens a Primera.

Has conegut remuntades a Montilivi. Sobretot el curs 15/16, en què l’equip entra a play-off eixugant un gran desavantatge a la classificació.

— Les dinàmiques positives fan creure que tot és més assequible. Conceptualment, el Girona avui pensa que és possible, que si no falla els rivals ho faran i, per tant, es classificarà. Si tu fas la feina que toca, encara que inconscientment facis números, tens molt de guanyat. El 3-5-2? Tots els sistemes són bons, a la pissarra, ho hem dit un munt de cops. Cal ser líquid i saber adaptar-se, perquè el joc i els minipartits demanen moltíssimes coses. No per jugar amb més defenses ets més defensiu, per exemple. I el mestre sempre deia que has de marcar un gol més que el rival per guanyar. Perquè té més mèrit atacar que defensar.

El VAR també hi està participant, últimament. Com interpretes el seu ús?

— És complicat de nassos [riu]. Els penals s’haurien de clarificar ràpidament, o ho és o no ho és. Si toca la mà directament, si ve d’un rebot o el que sigui. El que no pot ser és que el criteri variï en funció de l’àrbitre. Que crec que ho fan el millor que saben, eh, però no poden ser ambigus. En el fora de joc, soc partidari que la posició dels peus marqui la línia. Les altres parts del cos no tenen gaire sentit i seria molt més clar. ¿Per què s’invalida un gol per una espatlla? Després la decisió s’ha d’accelerar, no pots estar tres minuts aturat per una acció. I en cas de dubte no s’ha de xiular. Aquesta eina es va instal·lar per agilitzar i ajudar a l’arbitratge, però s’ha de polir.

¿Un club com el Girona té prou pes per ser escoltat quan es queixa a la Lliga?

— La Lliga escolta tothom, però no tothom té el mateix pes. No és el mateix xiular al Bernábeu que al Pizjuán o a Montilivi. Ara, si et sents maltractat t’has de queixar. També et dic que allà a on vagis, qualsevol diu que li tenen mania. S’ha d’agafar distància, perquè els àrbitres s’equivoquen com ens equivoquem tots. I el debat no és si s’equivoquen amb bona o mala fe. És com ho solucionem i com ho millorem.

En un estudi recent del CIES, la Segona Divisió apareix com la competició en què menys joc real es practica de les grans lligues europees, amb el 55,9%. A què ho atribueixes?

— Normalment qui té més la possessió acaba guanyant, però, si soc inferior i necessito que no es jugui, intentaré que no es jugui, perquè el rival no tindrà tant temps per fer-me mal. Potser caldria implementar una norma limitant les faltes per jugador, com es fa al bàsquet amb les personals. Però dins del reglament totes les maneres són vàlides, encara que no siguin tan boniques.