Núria Picas: "A vegades ens frena, però el dolor només és dolor"

CaldersForrest Gump deia que "es poden saber moltes coses de les persones per les sabates que porten: on van, on han estat". Núria Picas (Manresa, 1976) obre la porta de casa, al menut municipi moianès de Calders, ja a punt per sortir amb bicicleta. No són ni les 9 del matí. "No sé viure sense l'esport ni sense la muntanya", diu somrient i mirant cap a Montserrat. No es veu per la pols africana, però sap perfectament on és. És l'origen de tot, el punt zero: de petita hi anava cada cap de setmana. "Si els pares són de cultura excursionista hi ajuda molt perquè t'ensenyen el camí, però aquesta inquietud neix d'un mateix. Em costa molt estar parada. La muntanya em regala molts moments de llibertat. Al final, és el que busquem tots. La llibertat és sentir el control total del cos i la ment, l'evasió, el benestar, la connexió amb la natura", assegura aquesta diputada del Parlament del 2019 al 2022.

Corredora "des de l'època glacial" de les curses de muntanya i vencedora de l'última Ultra Pirineu, la setmana passada va ser tercera a la cursa de 110 quilòmetres de la Val d'Aran by UTMB, amb quinze hores i mitja. "Jo tinc molts més anys que la resta, però tinc molta més experiència i m'hi aferro. És una arma que em permet lluitar encara amb més força que abans i anar més de pressa", destaca. No vol parlar de reptes de futur: "No els sé ni jo. Abans feia calendaris per penjar-los a Instagram i era com fer la llista dels Reis. Ara vaig al dia". Feliç de continuar trencant barreres, recorda bé que fa més de dues dècades li van dir que no podria tornar a córrer per un accident d'escalada.

Com va anar per la Vall d'Aran?

— Va ser una cursa molt dura, va ser una pallissa brutal, però me'n vaig sortir. La gestió del patiment va ser particularment complicada, però vaig vèncer tots els dimonis i al final vaig quedar tercera, que té molt de valor. Arriba un moment en què portes 60 quilòmetres i ja és el cap qui comença a treballar amb força perquè estàs cansat, et fan mal les cames, se't tanca l'estómac per la calor. Allà comences a fer pactes amb tu mateix i amb el dolor, sabent que plegar no és una opció. Aquest cop vaig fer un pacte molt especial que és el que em va permetre no abandonar. Sé que no correré gaires més ultratrails i va ser: "Aquesta potser és l'última, o sigui que acaba-la". Pensava que seria l'última: "Això ja s'acosta al càstig a un mateix". Però després vaig arribar a la meta, vaig fer podi i vaig aconseguir l'accés directe a la ultratrail del Mont Blanc, la mare de totes les ultratrails [la va guanyar el 2017].

El moment més feliç deu ser just després del moment de voler parar.

— Sí. És una relació curiosa, d'amor i odi. Corria i odiava córrer perquè em feia mal absolutament tot: "Què carai fas? Per què et castigues així? No ho suporto. No vull ser aquí". Pateixes una mena d'infern, però les ultres són així. El dia de la cursa, quan em vaig llevar a les 4 de la matinada, vaig pensar: "Avui serà un dia molt dur, però serà un dia que recordaràs tota la vida passi el que passi. Encara que pleguis al quilòmetre 10". Una ultratrail és com una vida que transcorre en 15 hores, 24, les que siguin. Perquè les coses poden anar molt bé i de cop, pam, es pot girar la truita. Perquè és una lluita constant: hi ha moments molt bons, moments molt dolents. El peu encara em fa mal, però demà passat ja no me'n farà i només quedarà la sensació de mirar enrere i dir: "Uau, el que vaig superar". Això t'enriqueix molt, t'enforteix. Et fa molt feliç. Això és el que segurament fa que enganxi tant. És una victòria. És un patrimoni immaterial que té més valor que quedar tercera.

La frontera entra el patiment i la felicitat, doncs, sembla molt difusa.

— La línia és molt fina. Al quilòmetre 108 hi havia una baixada de 1.200 metres de desnivell. Em feia tant de mal el genoll que vaig haver de parar: "Ara no em puc moure". Però em vaig dir: "Núria, només és dolor. Tira avall". El dolor a vegades ens frena, però el dolor només ens fa mal. Si en aquell moment m'arriba a perseguir un lleó per menjar-se'm, segur que hauria tirat avall. Esclar, una cosa és que tinguis un os trencat i no puguis avançar, però molts cops el dolor només és dolor. Quant durarà? Quatre hores? Cinc hores? Tira avall!

També t'ha tocat viure la cara més complicada: a Montserrat, al Nepal.

— Hi ha coses que no pots controlar i que passen. I penso que l'únic que pots fer quan et passa una cosa desagradable és convertir-la en una oportunitat. No lamentar-se, no queixar-se, perquè al final som aquí de passada i val més que ens agafem les coses amb optimisme i, sobretot, estar pendents d'un mateix: avui ens fixem molt en el que fan els altres i és perdre molt de temps i energia. Del terratrèmol al Nepal, quan vam anar a l'Himàlaia per fer el Makalu, m'he après que la muntanya i la mare Terra tenen el poder per canviar les coses i nosaltres, per sort, encara no. I que la muntanya no es mou de lloc i, si no s'hi pot anar aquell dia, segurament la vida et regalarà uns altres dies per poder pujar-hi. A vegades no toca. Ja arribarà el dia. Hi ha molta gent que vol les coses de pressa, de pressa, de pressa. I cal tenir paciència. Això m'ho han ensenyat la muntanya, la mare Terra i els accidents. Avui hi ha molts corredors que volen anar molt de pressa i sembla que si no fan la ultratrail del Mont Blanc aquell any s'hagi d'acabar el món. I penso: "Ei, tranquil, el Mont Blanc no es mourà de lloc".

L'última. S'ha d'anar a votar diumenge que ve?

— És clar que sí. Però estic bastant desconnectada, la veritat, i més de les Espanyes. I aniré a votar amb un regust una mica agredolç, perquè veus que, de moment, no hem guanyat la batalla i que, a més, ens estem tirant els plats pel cap els uns als altres. Però crec que hem d'anar a votar si més no per frenar la ultradreta. Perquè si no tenim representació, ja podem agafar i plegar. Si ja ens han matxacat fins ara, imagina't el que pot arribar a venir.