Vallecas: entre la lluita i la resignació contra el propietari del Rayo

MadridEl càntic "Presa, vete ya!" ja és un ritual al minut 13 de partit a l'estadi de Vallecas. L'entona la graderia d'animació, els Bukaneros, i la major part del camp el segueix amb més o menys entusiasme en funció de la proximitat amb la llotja. El president i propietari del club –amb gairebé el 98% de les accions– des de 2011, Raúl Martín Presa, ja hi està acostumat. "Jo crec que fins i tot li fa gràcia", assegura un accionista minoritari del Rayo Vallecano que prefereix mantenir-se en l'anonimat. Li agradi o no, el sentiment general de l'afició és que no li importa gens ni mica. Més aviat, li serveix per donar corda a una actitud "xulesca i provocadora", creu el Miguel Ángel, que aquest dimecres assistia a la semifinal de Copa del Rei contra el Betis.

Per segona vegada en l'últim any, també va presenciar el partit Rocío Monasterio, líder de Vox a la Comunitat de Madrid. La primera va ser la primavera passada i va anar-hi acompanyada del president del partit, Santiago Abascal, en un episodi que va indignar els aficionats. El rayisme es caracteritza per la defensa d'ideals d'esquerres com l'anticapitalisme, l'antifeixisme i l'antiracisme, que xoquen no només amb els convidats a la llotja, sinó amb una gestió de l'empresa –el club– que només mira el compte de resultats, coincideixen tots els abonats i seguidors consultats.

La gran majoria és gent del barri i de classe treballadora, sensible a problemes com el de l'habitatge: el 2014 els Bukaneros van aconseguir que la plantilla pagués el nou lloguer d'una dona gran desnonada. A la zona que ocupen del camp, darrere d'una de les porteries, a vegades s'hi pot veure la mare de l'Alfon, un bukanero detingut a la vaga general del 14 de novembre de 2012 i condemnat a quatre anys de presó per tinença d'explosius. L'esquerra madrilenya sempre ha denunciat que va ser un muntatge policial i ara el jove viu a Catalunya.

A la placeta del mercat de Numància, al costat del camp de futbol, acostumen a concentrar-s'hi abans i després dels partits els Bukaneros i els aficionats més joves. Hi predomina la roba negra, hi sona música punk i s'hi fumen porros, formant així una estètica i ambient força determinats on ningú s'imaginaria Martín Presa. Tampoc el seu antecessor, l'empresari i marquès de l'Olivar José María Ruiz-Mateos, mort el 2015. "Som aigua i oli", subratlla un dels que acostuma a allargar la prèvia i el post partit en aquest punt de trobada.

L'entrenador de l'equip femení

L'últim escàndol que ha agreujat la divisió entre l'afició i la propietat és el del nou entrenador de l'equip femení, Carlos Santiso, que va defensar la violació en grup com a eina de cohesió per al seu staff, tal com recullen uns àudios del passat novembre. Ni ell ha dimitit –sí que ho ha fet el preparador físic– ni Presa l'ha fet fora; al contrari, ha apostat per perdonar-lo tot i les seves paraules, que ha qualificat de "menyspreables". De fet, ha assegurat que la seva continuïtat la defensen les mateixes jugadores, malgrat que no s'han manifestat directament. Només l'Associació de Futbolistes Espanyols va emetre un comunicat de rebuig que sectors de l'afició del Rayo veuen tou. Consideren que les jugadores haurien de fer un pas endavant per dignitat, mentre que altres destaquen que Presa prohibeix a les futbolistes parlar amb els mitjans. "Seria pitjor. Com més t'hi enfrontis, més et fot", opina la Susana, una seguidora.

Als voltants de l'estadi és inevitable que el cas de Santiso s'acabi comparant amb el de Roman Zozúlia, el futbolista ucraïnès amb vincles neonazis que havia d'arribar cedit al Rayo el 2017. La pressió de l'afició va fer que no s'acabés consumant la incorporació. ¿Hi va haver més contundència en les protestes? El Daniel creu que sí: "Si hagués estat l'entrenador del masculí, s'hauria muntat alguna cosa". La Vera creu que hi ha hagut tolerància zero en els dos casos, però sospita que Presa pot tenir algun "conflicte d'interessos" amb Santiso. Hi ha un fet diferencial, que és que el mateix Zozúlia va voler marxar quan va veure l'enrenou.

L'equip femení ja va centrar la polèmica aquest estiu quan van estar un mes sense estar donades d'alta a la Seguretat Social. "La seva única prioritat és el masculí i tota la resta la té abandonada", afirma el petit accionista consultat. Descriu un estat de "desídia i deixadesa" del club que, si els resultats esportius no acompanyen, el podria portar cap a la desaparició: a la botiga no hi ha samarretes, a les categories inferiors els nens reben la indumentària amb mesos de retard, a les jugadores del femení se les premia amb sandvitxos de gall dindi després dels partits i amb sancions si agafen un AVE pel seu compte en lloc del bus del club perquè arriben tard a les altres feines que compatibilitzen amb el futbol.

La infraestructura també és "pèssima", denuncia, i posa d'exemple que no es puguin comprar entrades online. Això explicaria que aquest dimecres Presa decidís que els abonats poguessin anar gratuïtament al camp –els partits de Copa del Rei no hi estan inclosos–: el club es va trobar amb 10.000 entrades per vendre a dos dies del partit i sense recursos per fer-ho. Ara bé, els preus de l'entrada general per al públic general no baixaven dels 50 euros. Les "traves" són constants, es queixen els penyistes, encarregats d'organitzar les jornades del rayisme i una cursa popular que arriba a la tercera edició. L'any passat Presa no va permetre que acabés dins l'estadi i temen que aquesta vegada tampoc. El "menysteniment" que es critica del president també s'exemplifica amb la data de convocatòria de les juntes d'accionistes: el 31 de desembre.

"L'únic que ens queda és que marxi"

Presa marca les normes i fa i desfà com vol: la setmana passada als quarts de final de la Copa del Rei els Bukaneros van veure com se'ls impedia accedir a l'estadi amb samarretes, bufandes o pancartes on aparegués el nom que els defineix. Aquest dimecres, en canvi, no van tenir problemes. Un estira-i-arronsa més entre la propietat i una afició que viu amb una sensació generalitzada d'afartament, barrejada amb la de resignació. "El club és seu. És el puto amo", resumeix una seguidora, amb un punt d'enuig i un altre de realisme. "L'únic que ens queda és que [Presa] se'n cansi i marxi", s'intenta consolar un altre. Mentrestant, Vallecas gaudeix del futbol i tot el que envolta el Rayo.