Els ultres prenen els carrers de València
BarcelonaEl 9 d’octubre es van produir diverses agressions contra manifestants i periodistes que participaven i cobrien els actes convocats amb motiu de la Diada del País Valencià. Diverses fonts van identificar alguns dels atacants com a membres dels Yomus, el grup de seguidors radicals del València CF. Uns successos que han fet que la Xarxa Espanyola d’Immigració i Ajuda al Refugiat reaccioni presentant davant la Fiscalia de València una denúncia contra aquests aficionats per delictes d’odi.
Coneguts pel seu anticatalanisme i les vinculacions amb el blaverisme i l’extrema dreta, els radicals valencianistes han protagonitzat diversos incidents violents des de la seva creació, el 1983. Les agressions amb motiu del Noud’Octubre no són, doncs, cap novetat. Fa anys que acostumen a fer acte de presència a les manifestacions valencianistes i de l’esquerra independentista per vexar i colpejar els seus participants, als quals titllen despectivament de “catalanistes”. En el rerefons de tot plegat hi ha l’anomenada Batalla de València, que des dels anys setanta va sacsejar la Transició local amb episodis de violència i l’adopció per part de la dreta regionalista d’un discurs anticatalanista per fer front a la victòria electoral de les forces d’esquerres el 1977.
A les darreries de la dècada següent els Yomus van adoptar pràctiques i estètiques pròpies dels mal anomenats grups ultres. Més enllà de les rivalitats locals i geogràfiques -Llevant, Castelló i Hèrcules-, els Yomus mantenen una aferrissada animadversió amb el Barça, producte del seu pòsit anticatalanista. Tot i que últimament l’aversió cap al Reial Madrid ha augmentat, el conjunt blaugrana continua focalitzant les ires dels radicals valencianistes, com demostren els càntics insultants i l’ Himne de l’Exposició Regional de 1909, que entonen a mode d’afirmació d’una valencianitat en clau anticatalana.
A inicis dels noranta, quan l’extrema dreta maldava per incidir en el grup, aquest va patir diversos canvis de lideratge que van coincidir amb episodis com l’assassinat el 1993 del jove militant de Maulets Guillem Agulló. Una setmana després, la seva mort va ser celebrada a les graderies de l’aleshores estadi Lluís Casanova amb càntics i l’exhibició d’una pancarta on es llegia “ Guillem, jódete ”. Una situació similar es va repetir aquest 9 d’octubre, quan els radicals valencianistes van entonar crits com: “Dónde están, no se ven, los amigos de Guillem”.
La desarticulació d’Acción Radical, un grup neonazi integrat per desenes de caps rapats que el 1992 va organitzar el Concierto en Defensa de la Raza a la ciutat del Túria, juntament amb el judici del cas Agulló, van provocar que Yomus patís una escissió el 1994. Els radicals que no compartien les formes d’actuació ni la seva ultrapolitització van crear el grup d’animació Lubo’s Gol Gran. Després de diverses dificultats atesos els problemes a l’hora de dur a terme un canvi generacional, els més veterans -enquadrats en l’anomenat Fan Club- van tornar a prendre les regnes dels Yomus. Alguns d’ells treballaven a l’empresa Levantina de Seguridad, propietat de José Luis Roberto, la cara visible de la formació ultradretana España 2000.
Malgrat la seva trajectòria i les contínues crisis de lideratge, el grup va sobreposar-se fins a aconseguir fer-se un lloc al projecte de graderia d’animació, la Curva Nord, que el club xe va impulsar la temporada 2012/13.
Així, doncs, quan ja se’ls donava pràcticament per morts, els Yomus van ressorgir amb força a recer del projecte de nova graderia i del creixent ultranacionalisme espanyolista estimulat pel procés independentista català. Per aquest motiu ahir, 12 d’octubre, també eren Barcelona. La seva presència tampoc va passar desapercebuda, atesa la batussa que van protagonitzar contra radicals rivals a la plaça de Catalunya després de la manifestació convocada per Societat Civil Catalana. A Mestalla els Yomus són els que controlen l’espai d’animació i l’utilitzen per atraure els més joves que se situen en aquesta zona per animar. Les temptatives per excloure’ls del club no han reeixit. I els reiterats incidents que han protagonitzat tampoc han provocat la seva expulsió definitiva de Mestalla. Amb l’excusa que l’estadi perd caliu i ambient, els dirigents del club sempre han acabat readmetent els radicals. No ens ha d’estranyar, doncs, que davant la impunitat i tolerància amb què actuen es vanagloriïn del seu principal lema: “ Valencia somos nosotros ”.
