L''ultimate frisbee', l'esport en què sense àrbitre els rivals han de dialogar

BarcelonaCada dimecres, a la platja del Somorrostro, no gaire lluny del Peix d’Or de Frank Gehry, un grup de gent sua sobre la sorra. Els curiosos que s’ho miren pensen que són un grup d’amics jugant amb un platet volador, un frisbee. Però en veritat, aquest grup s’ho pren seriosament. Ara fa uns anys Barcelona va veure com naixia el seu primer equip d’ultimate frisbee, una disciplina esportiva nascuda els anys 60 als Estats Units que gira al voltant d’aquests plats de vol elegant. El que per a tantes persones és un simple joc per passar l’estona, per a altres és una part important de la seva vida. Una escola de valors sorprenent, perquè és un dels pocs esports en què no existeix una figura cabdal en altres esferes: l’àrbitre.

Aquesta setmana els Krakens, amb la senyera a la samarreta, debutaran als Campionats Europeus d’aquest esport a Bruges, Bèlgica. El debut és dijous contra el CUBS Red Bulls de Bolonya (Itàlia), el primer dels tres partits de la fase inicial. En molts països europeus hi ha certa tradició en un esport prou desconegut a casa nostra. A l’estranger, alguns jugadors poden cobrar gràcies a patrocinadors o el suport d’institucions locals. Els Krakens, en canvi, s’ho paguen tot de la seva butxaca per poder debutar en un torneig continental gràcies al subcampionat estatal que van aconseguir just abans de la pandèmia. Al ser debutants, els rivals no els coneixen. I ells aspiren a donar la sorpresa en un esport en què es tracta, naturalment, d’enxampar un disc a l’aire. Però darrere hi ha molt més que un salt. Hi ha un món que t’atrapa.

L’ultimate va sorgir a finals dels anys 60 a les universitats dels Estats Units. El 1984, coincidint amb la seva arribada a Europa i l’Amèrica Llatina, es va fundar la World Flying Disc Federation. "És un esport fàcil d’explicar. És similar al futbol americà, però sense contacte. I en aquest cas la pilota seria el disc volador, esclar. Hi ha dues modalitats. Una sobre la sorra de la platja, on s’enfronten equips de cinc jugadors. I una sobre gespa, on els equips tenen 7 jugadors. La idea és anar-se passant el disc per intentar arribar a la zona de marca, al final del terreny de joc. No hi ha porteria, hi ha una zona on puntua agafar el disc. Un cop reps el disc, només pots moure un peu i has de tornar a passar el disc en 10 segons. Els adversaris et poden intentar molestar, però mai sense tocar-te. Quan el disc toca el terra per una errada en la passada, canvia de possessió", explica Juan Manuel Triviño, una de les ànimes de l’equip barceloní.

A Bèlgica, els campionats són sobre gespa, en aquest cas. Triviño, colombià, ja jugava a ultimate al seu país i a l'arribar a Barcelona, va tenir clar que volia continuar practicant-lo. "Vaig començar a practicar-lo el 2004. Allà hi ha més tradició i vaig aprendre moltes coses que ara puc fer servir per fer d’entrenador de l’equip. Una de les meves idees era poder jugar en un equip que, més enllà de voler passar-ho bé, vulgui competir", diu.

A Catalunya, el primer club va ser el Bravas, fundat el 1997 a Castelldefels. A Barcelona, ara fa més d'una dècada va néixer els Peixets. L'embrió de Peixets neix el 2006, de la mà d'alguns jugadors de l'equip de Sevilla Frisbillanas que arriben a Barcelona, però el club acaba formant-se el 2007. "Dins hi ha dos equips, el Krakens masculí i el Piranyes femení. Som al Somorrostro, així que el nom s’inspira en el Peix Daurat. Ha passat molta gent pel club, però fa uns tres anys va entrar una fornada de gent que volia fer un salt de qualitat. Abans era més lúdic i ara també volem competir", diu Triviño.

En total, unes 50 persones vinculades a aquest club, un dels diferents que donen vida a l’ultimate a Barcelona, on existeixen altres conjunts com els Sharks. 21 d’ells, jugadors que han marxat a Bèlgica per debutar a uns Europeus. Al torneig, hi participaran més de 60 equips entre les tres divisions provinents de més de 20 països. La presència d'un equip provinent dels campionats espanyols és una novetat. "Naturalment, ens ho paguem tot nosaltres. Alguns no han pogut fer-s’ho venir bé per fer el viatge. És un grup molt bonic, amb gent de mig món. Tenim veneçolans, colombians, dos francesos, un italià i un bon grup de catalans. Una barreja de feines i edats. Un grup heterogeni amb un enginyer nuclear, gent que treballa a la Generalitat de Catalunya, un enginyer de la Seat o un geni del món de les aplicacions. El grup s’ha unit molt i ha esdevingut un grup d’amics", afegeix. Tal com alguns jugadors han passat per Universitats de prestigi, al Krakens també hi han persones que van arribar sense papers i van buscar un equip per poder integrar-se.

Els Krakens entrenen cada dilluns sobre gespa a les instal·lacions de Can Dragó, on ho tornen el dissabte. El dimecres, toca platja. Triviño dirigeix els entrenaments, que són més intensos del que la gent pot pensar. "En un partit d’ultimate toca córrer més que en un partit de bàsquet. Pots acabar molt cansat d’anar amunt i avall, cal estar en forma. Durant la pandèmia es van fer videotrucades per compartir entrenaments", recorda.

L’ultimate frisbee és un esport amb molts punts en comú amb d'altres, però amb factors diferencials claus per entendre per quina raó atrapa els seus practicants. Una, que hi hagi la categoria mixta, tan important com la masculina i la femenina. "Els jugadors solen formar part de dos equips, el mixt i l’altre", apunta Triviño. El segon factor que fa aquest esport tan especial és l’absència d’àrbitre. "A la gent els sorprèn molt que no hi hagi àrbitre, quan és un equip amb dos equips enfrontats. El fair play és molt important. És un esport en què no pots tocar el rival, en què en cas de dubte sobre una jugada, cal ser sincer. I si dos jugadors veuen les coses diferent, cal iniciar un diàleg. El diàleg t’obliga a escoltar, a parar atenció a les altres perspectives. I si tampoc hi ha acord, el disc torna endarrere", diu Triviño.

De fet, aquestes característiques han permès que l’ultimate frisbee formi part d’iniciatives per crear diàleg entre comunitats i grups enfrontats, com a Colòmbia amb exguerrillers de les FARC i membres de les contres, o a Jerusalem entre joves palestins i israelians. "Els pots fer jugar separats o compartint equip; obligant-los a dialogar, escoltar, per poder seguir jugant", apunta el jugador-entrenador dels Krakens. "El nostre esport ha crescut molt els darrers anys, especialment en centres formatius. És una disciplina amb molts valors. Molta gent deixa el futbol o el bàsquet quan el coneix. Hi troben una cosa diferent". Un esport reconegut pel Comitè Olímpic Internacional que intentarà entrar al programa oficial dels Jocs el 2028.