L’últim capítol trist d’un Girona irrepetible

GironaRes tornarà a ser el mateix del que s'ha viscut entre el 4 de juny del 2017 i el 18 de maig del 2019, les dates marcades al cor d’un Girona que ha consumat el seu tràgic descens a Segona Divisió, després de dues temporades sentimentalment brillants. La gesta que necessitava per continuar a l’elit ni tan sols va estar a prop de produir-se, i torna allà on va començar. Han sigut 76 partits plens de rialles i tristeses, 76 partits plens d’històries i vivències que Montilivi podrà explicar amb el pas del temps, quan tingui la ferida curada.

Perquè el cicle guanyador que ha vist créixer el Girona deixa una petjada que ningú podrà esborrar. Un grup d’amics als quals sempre els unirà l’escut blanc-i-vermell va ser capaç de fer que tota una ciutat toqués el cel. Va fer sentir que els somnis eren possibles, que amb esforç i humilitat tothom podia aconseguir el que es proposés. Va posar els fonaments perquè els més petits vestissin la seva samarreta i desitgessin ser com ells. El pas per Primera s’ha acabat, però no el seu camí; s’haurà d’aixecar com sigui perquè l’objectiu és tornar-hi. Han sigut massa anys lluitant per cremar-ho tot ara. Ha d’entendre que el que avui sembla un pas enrere, li pot permetre fer dos passos endavant.

No hi serà Eusebio Sacristán, que no ha sabut conduir a bon port un vaixell que a l’estiu semblava estable i a qui es recordarà com el tècnic que va esguerrar el somni del Girona. De fet, tot va anar bé fins a finals de març; malgrat que un mes abans ja hi va haver indicis del que ha acabat passant. L’inici, aferrat a la inèrcia del curs passat, va ser fantàstic: a principis de desembre va encadenar sis jornades sense perdre, traient el cap per la zona alta de la classificació. Va ser un miratge, perquè després es va passar deu setmanes sense sumar els tres punts. La derrota contra l’Osca a Montilivi, la quarta consecutiva, va estar a punt de costar-li el càrrec. Però el triomf al Bernabéu, acompanyat dels del Rayo i el Leganés, ho va tapar tot.

Nou derrotes en deu jornades

L’avantatge respecte a la divuitena posició era de nou punts, i només en quedaven trenta per jugar. En aquest tram final ha perdut nou de les deu jornades. Es diu aviat. La plantilla s’ha anat ensorrant a mesura que no lligava els pocs punts que faltaven. Només la revifada contra el Sevilla va donar alguna esperança palpable. Però no era real, estava tocat de mort. S’ha fet massa malament i la tornada a Segona és la conseqüència merescuda de tot plegat.

Esperar un miracle era cosa de valents. I mirant l’alineació, d’innocents. No hi ha manera d’entendre per què hi ha hagut tants canvis d’una setmana a l’altra. Ni ho saben els aficionats, ni els mateixos jugadors, perduts i sense ànima. Els gironins, que en cap moment hi van creure, van veure com Wakaso i Calleri donaven els tres punts a l’Alabès (2-1). Portu va marcar l'últim gol a Primera. Ha sigut l’últim capítol d’un Girona únic i irrepetible. No se sap si tornarà, però ningú li podrà prendre què ha viscut. S’ha guanyat l’eternitat.