No volia escriure aquest article, però el cap d’Esports, el Xavi Hernández Navarro, em va recordar que a la vida sempre has de dir adeu. Ni que sigui perquè hi ha un sol lector que es pregunta què ha passat amb aquesta secció. Els viatges s’acaben i a mi em pertoca posar el punt final.
El 25 d’octubre la meva vida va canviar de manera brusca. Una experiència que m’ha de servir per canviar algunes prioritats i també per treure pes de la motxilla. I aquesta secció, que per a molts seria un caramel golós, per a mi era com una pedra feixuga. No en sabia gaudir. O millor dit, gaudia només quan no escrivia sobre el Barça.
Fa gairebé set anys, quan el Toni Padilla era el cap d'Esports, vaig començar a escriure aquesta columna: Al soci no se’l pot enganyar. Ironies de la vida, va ser un primer article parlant de Javier Tebas i les seves relacions amb el Barça. El món és cíclic i la realitat tossuda. Llavors creia que podia convertir aquest espai en una tribuna de reflexió imprescindible sobre el món culer. Incrèdul de mi.
Volia parlar del club, de la institució més que del futbol i l’equip, però allunyat del dia a dia dels esports, dedicat a altres tasques periodístiques, vaig comprendre ràpidament que era un il·lús. Sense fonts ni cafès ni informació pròpia, la meva aportació al debat públic era nul·la. La meva opinió no valia més que la de qualsevol persona a qui li agradés el futbol i estigués mínimament informada. I com a periodistes tenim una responsabilitat. A cada temporada, la síndrome de l’impostor s'anava fent més i més grossa.
Tinc clar que una cosa és parlar de futbol, que d’això en saps o no en saps, i l’altra intentar dir coses amb sentit sobre un dia a dia cada vegada més complex d’una institució com el Barça. Tocar d’oïdes és enganyar el lector i enganyar-me a mi mateix. A més, soc un pèssim polemista. No m’agrada dir el que no penso ni tibar fora mida els arguments. I probablement soc un pèl covard.
L’estimat cap d’Economia, l'Albert Martín, sempre em recorda que algun cop xuti des de 40 metres i no busqui entrar a la porteria rival amb la pilota als peus. Tanmateix, no puc per més que ho intenti. Quan faig un article sempre faig, per prudència o basarda, una passa enrere. La vida són grisos més que blancs i negres.
El dia perfecte per escriure un article sobre el Barça, després de sentir les paraules del president Joan Laporta, dic adeu. El lector de l'ARA es mereix alguna cosa més que les reflexions de servidor.