Els ulls d’Ellen White i la sort De ser dels anys vuitanta

BarcelonaLaura Bardsley, 34 anys. Jill Scott, 32. Steph Houghton, 31. Ellen White, 30. Totes quatre, amb permís de Lucy Bronze, Nikita Parris i Fran Kirby, són l’ànima d’aquesta Anglaterra que ahir es va carregar Noruega (3-0) i ja espera rival a les semifinals. L’adversari sortirà de la que, per a molts, és la final anticipada d’aquest Mundial, el partit que enfrontarà França amb els Estats Units avui (21 h, Gol). Segons les ferides amb què en surtin les dues grans favorites, toparan amb una Anglaterra que ahir va presentar una ferma candidatura al títol.

I és que Anglaterra té una columna vertebral solidíssima, amb moltes hores d’experiència. És un equip, és un tot. Sota pals té en Bardsley una assegurança. Ahir se li va girar feina a la portera, sobretot a la segona part, quan Noruega es va estirar per buscar un gol que la fiqués dins el partit, i la va anar resolent per tornar a mantenir la porteria a zero. Anglaterra només ha encaixat un gol, i va ser en el derbi contra Escòcia de la primera jornada.

Bronze, sempre a l’atac

A l’eix de la defensa, Steph Houghton és la capitana general. Ahir li va pispar una pilota decisiva a Hansen a l’àrea petita i va salvar de la línia de gol una pilota que ja anava al fons de la xarxa. El seu lideratge al darrere és el motor d’aquest equip que viu amb Lucy Bronze instal·lada en camp contrari. La lateral del Lió, considerada pel seleccionador anglès, Phil Neville, “la millor jugadora del món”, ataca els carrils interiors amb una ferocitat que acaba sent imparable. El seu gran gol va segellar un triomf que ella havia sentenciat al primer temps, amb una excursió ofensiva que va regalar el segon gol al seu equip.

La feina de marcar està corresponent a dues veteranes, Jill Scott i Ellen White, que són intocables per al tècnic. La primera té una responsabilitat més fosca, d’arribada a l’àrea, d’arrossegar marques, d’empènyer cap amunt l’equip per robar pilotes en la pressió. Scott va obrir la llauna i anunciava així la nit màgica que viuria Anglaterra, i que només el penal fallat de Nikita Parris va espatllar. Un esment a part mereix Ellen White, que reforçarà el City l’any que ve. La 9 anglesa ja ha marcat cinc gols, en aquest Mundial, i és una garantia quan ataca una pilota a l’àrea. Per la seva valentia, per la seva concentració. És un espectacle veure-la en cada pausa del joc: no parpelleja, està ficadíssima en el partit, li brillen els ulls. Crec que se li nota que és dels vuitanta. Molt del final, del 89, però dels vuitanta. Té aquell esperit de qui va viure un inici del futbol femení menys mediàtic, més fosc. Té aquell esperit de qui viu el seu moment en el millor moment. Els seus gols ja destaquen a Anglaterra.