La trompada que va obrir la porta al videoarbitratge

Fa gairebé mig segle, el 1969, una federació esportiva va decidir introduir el videoarbitratge. Malgrat que durant els anys 60 l’hoquei sobre gel canadenc i la boxa havien fet els primers experiments amb uns equips de vídeo que pesaven mitja tona, va ser el sumo, un esport gairebé sagrat per als japonesos, el primer a introduir un jutge de vídeo de manera oficial, reglamentada, 49 anys abans que ho faci el futbol espanyol. I tot per culpa d’una trompada que va provocar fins i tot manifestacions.

El 1969 Koki Naya era un dels homes més famosos del Japó. Sota el nom esportiu de Taiho, aquest lluitador encadenava 45 triomfs consecutius. Quan tenia 21 anys i tres mesos, Taiho ja s’havia convertit en el lluitador més jove que arribava a ser yokozuna, la màxima categoria del sumo, i es convertia de passada en el primer lluitador que encadenava sis triomfs en tornejos grans després de la Segona Guerra Mundial. I, de fet, ho va fer dos cops, un fet força difícil, ja que cada any se celebren tot just sis tornejos, de 15 dies de duració. A més, vuit dels seus triomfs els havia aconseguit guanyant els 15 combats, un de diari. El 1969 Taiho encadenava 45 triomfs consecutius i s’acostava a la possibilitat de batre el rècord de 69 victòries consecutives, en mans de Futabayama, lluitador molt estimat als anys 40 al Japó imperial. I va ser llavors quan, en un combat contra Haguroiwa, Taiho va caure fora del dohyo, el cercle que delimita l’espai de lluita, i patia una derrota que seria recordada com “la polèmica del segle” al Japó.

“Al sumo, el primer lluitador que surt del dohyo, perd. També perd el primer que cau dins del cercle central. Aquell dia Taiho es va desequilibrar i Haguroiwa el va empènyer fora del dohyo. Taiho va caure just quan el seu rival, en l’esforç d’empènyer-lo, trepitjava fora del cercle. Els jutges van donar el triomf a Haguroiwa, però la televisió japonesa, aturant la imatge, va demostrar que en veritat havia guanyat Taiho, ja que el peu del seu rival havia tocat el terra abans que el seu cos”, explica el periodista Hiro Morita.

“Avui en dia el sumo és ple de lluitadors estrangers, especialment nascuts a Mongòlia. De fet, ara costa trobar campions japonesos. Però el 1969 era molt estrany veure un lluitador estranger. I Taiho era mig estranger, així que molts van considerar que els jutges havien defensat el rècord d’un japonès, Futabayama, per evitar que el millor lluitador de tots els temps fos algú que era mestís”, comenta Morita.

El pare de Taiho era un ucraïnès que havia lluitat a l’exèrcit blanc durant la guerra civil russa, contra els bolxevics. Als anys 20 el pare havia fugit a l’illa de Sakhalín, llavors japonesa, on s’havia casat amb una dona local. Quan els soviètics van envair aquesta illa el 1945, el pare va ser capturat i va morir, segurament, en un gulag. La mare va criar Taiho a Hokkaido, on el sumo li va obrir una porta. Taiho, que durant una gira per l’URSS va intentar conèixer el destí del seu pare sense sort, va perdre el seu rècord en aquell combat que va acabar amb una manifestació d’admiradors seus a la porta de la federació, que denunciaven que era racisme contra algú mig europeu. “Va ser un escàndol tan gran que es va dictaminar introduir un sistema d’arbitratge amb vídeo. La televisió ja feia els combats en directe, fet que havia provocat eliminar els pilars que aguanten el sostre que cal construir obre l’espai de lluita, conegut com a dohyo. El sumo és ple de referències religioses, i aquest sostre és com un temple. Però es van eliminar els pilars per facilitar la presència de la televisió, simbolitzant com un país unia tradició i modernitat”, afegeix Morita. El 1969 als vuit jutges habituals se’ls va afegir un equip de vídeo. Però a Taiho no li van tornar aquell triomf, tot i que tothom sabia que havia guanyat. I es va quedar sense rècord.