Un triomf i gràcies abans de la setmana gran (1-0)

BarcelonaEl Barça entra a la seva setmana gran llepant-se les ferides, enfilat al capdamunt de la classificació. Però sense una rialla, conscient que caldrà ser molt fort per aprovar amb nota els dos tests que arriben en tot just cinc dies. Contra el Celta calia guanyar. I es va guanyar (1-0), però patint massa en una segona part que va confirmar que l’equip viu un moment complicat, entra tantes lesions i un calendari sense pausa. La temporada, que va començar com les vacances d’estiu que s’allargaven, entre rialles i golejades, s’ha convertit en un camí ple d’espines. Ha arribat el fred, en forma de lesions i àrbitres amb cara de dolent. La temporada va començar convidant a somiar, però ara que toca jugar-se el futur a Europa i tornar a Madrid, sobre la gespa hi ha la versió més mundana d'un equip que ha acabat assetjat. Encomanat a Ter Stegen.

Aquest Barça, però, té caràcter. Sap patir i, davant de les injustícies, es rebel·la. A l’equip de Xavi li va faltar espurna en atac, però va saber unir-se com a col·lectiu. Si a Milà només Dembélé apareixia en aquest caos on es troba tan a gust, contra el Celta inicialment hi va haver ordre, però hi va faltar aventura. I això que Xavi va demanar als seus deixebles xutar més des de la distància per tal d’engreixar les estadístiques ofensives. Però les pilotes no van arribar a un Lewandowski rodejat de rivals i el Celta va acabar fent mèrits per treure un punt. Al futbol, com a la vida, tothom lluita contra els seus fantasmes, contra els seus enemics. I si l’afició va començar cantant contra la UEFA després de l’espectacle del VAR a Milà, a mesura que van anar passant els minuts va girar les seves crítiques cap a Tebas i la Lliga, després de no entendre per quina raó no es va assenyalar un clar penal sobre Raphinha a la primera part.

El problema del Barça, però, no és només tenir col·legiats dolents o amb criteris difícils d’entendre. La qüestió és no tenir defenses i haver perdut màgia en atac. És a dir, allò que sí que depèn de tu. Però amb l’orgull ferit, aquest Barça lluita. Tocava alçar el cap i patir. I l’equip va saber fer-ho contra un Celta inicialment estranyament poruc, amb la qualitat que té en atac el conjunt de Vigo. A la segona part van demostrar-ho, i van convertir un partit fins llavors amb una sola porteria en una ruleta russa.

Xavi, que ha anat perdent un defensa en cada bugada, com si fossin aquells mitjons que desapareixen quan fas una rentadora i no saps on han anat a parar, es va veure obligat a sortir amb tres laterals. A Marcos Alonso li va penjar l’etiqueta de central, al costat d’un Piqué que va rebre el suport de l’estadi. Alejandro Balde va caure per la dreta, on topava amb un gegant com Larsen, que es pensava que podria guanyar-li la partida perquè fa tres pams més que ell. Errada greu. I Jordi Alba es va retrobar per la banda que duia el seu nom l'última dècada. Un retorn al passat en què Alba no va desentonar. De fet, l’únic que no hi era és un Ferran Torres massa melancòlic, amb la mirada trista. Si el Barça, com a col·lectiu, lluita contra els seus enemics, l’extrem valencià sembla perdre el duel que lluita amb els seus fantasmes interiors. A la segona part va arribar a aturar una pilota que semblava que podia ser el 2-0 i va intentar rematar sense sort. No li surt res. Per tal de donar més ordre a l’equip, Xavi havia sacrificat l’anarquia de Dembélé, per un cop suplent. Raphinha va aprofitar-ho una mica per la banda; Ferran, gens. Lewandowski, massa vigilat, tampoc no va tenir el dia. Però només el seu nom imposa tanta por que sempre s’emporta dos defenses amb ell. Una mena de sacrifici del polonès pel bé del col·lectiu, que va permetre a Pedri fer tot sol el primer gol després d’una errada gallega i una bona cursa a l’espai d’un Gavi incansable. El jove andalús va ser a tot arreu. Lliscant per la gespa per pispar la cartera de Iago Aspas, o atacant l’esquena del Celta per donar regals. Li poden sortir o no, les coses. Però el seu sacrifici és innegociable. El Barça sabia que, sense defenses, calia tenir la pilota sempre ben lluny de Ter Stegen. Atacar per defensar-se. I va rutllar prou bé durant la primera part.

A la segona, el Celta va fer un pas endavant. I van arribar els nervis. Aquells murmuris a la grada cada cop que l’equip visitant s’acostava. Xavi va remoure l’equip amb un triple canvi. Si hi havia caos, tocava recuperar Dembélé, acompanyat d’Ansu i De Jong, però el Celta seguia emprenyant amb un còctel on barreja pèrdues de temps amb atacs ben trenats com el que va acabar amb el gol de l’empat. Per un cop, però, el VAR va ser just amb el Barça i va detectar un fora de joc abans de la rematada final de Larsen. Amb sang nova i cames fresques, el Barça no va poder anar redibuixant el partit per tal de recuperar un guió més similar a la primera part, amb la pilota lluny de Ter Stegen. Amb aquesta defensa agafada amb pinces, era la millor idea. Però no va ser així. El partit estava destinat a ser una olla de grills fins al final, com si el Barça volgués preparar a la seva gent abans dels partits de dimecres i diumenge. Després del cop de Milà, el partit contra el Celta, incòmode, feixuc, havia de servir per fer-se fort, però l'equip va acabar assetjat per un Celta que va topar amb un Ter Stegen gegant. L'alemany va evitar que la trencadissa fos més gran, amb dues aturades salvadores. Ara arriba la setmana de passió, amb dos partits clau. Al de la Champions, amb molt a perdre-hi. Al de Madrid, amb molt a guanyar-hi.