El trial té nom català i no és el de Toni Bou

Sant Fost de CampsentellesEl so de les motos de trial és inconfusible. L’olor de benzina, la sorra planejant a l’aire i, de sobte, l’explosió en donar gas. L’escenari és perfecte, idíl·lic fins i tot, per a la Berta Abellán. Amb quatre anys va pujar a la moto per primer cop i des de llavors s'ha negat a baixar-ne. Els diumenges eren el dia gran: amb el seu pare, agafava la moto i anava a passar-s'ho bé i competir. Referents com Laia Sanz van obrir-li la porta, i ara la Berta, tossuda i persistent, s'erigeix com el nom propi del trial femení català i mundial: és la número dos del món amb 24 anys.

"He tingut moltes dificultats", confessa Abellán asseguda a la seva inseparable furgoneta. Amb la seva moto a dins ben assegurada, volta per diversos escenaris per poder entrenar, sempre acompanyada d'un motxiller [persona que marca les zones i guia en els obstacles]. "El trial és un esport en què cal tenir algú al darrere sempre. Fins que no vaig tenir carnet, el meu pare m'havia de portar amunt i avall. Sempre has de tenir algú, ja sigui un motxiller, un mecànic, un pare... Això es nota", afegeix. El trial, a més, és un esport exigent econòmicament, tot i ser dels més assequibles dins del món del motor.

En els seus inicis, ser dona mai va ser un hàndicap. "També hi ha nois als quals els costa trobar algú que hi posi diners. Si no en tens, ni tampoc furgoneta o facilitat per moure't, tens les mateixes dificultats siguis nen o nena", explica la pilot. A mesura que va anar creixent, però, va patir com les traves no són les mateixes per a uns que per a d'altres. "A mi m'agradaria tenir un motxiller cada dia, un mecànic cada pocs dies i més ajudes econòmiques. La diferència de nivell és òbvia i es nota en el fet que ells entrenen cada dia moltes hores i nosaltres, al final, només ho fem l'Emma Bristow [número 1 del món] i jo. És cert que els nois també tenen barreres: el trial és un esport minoritari. N'hi ha molts que lluiten pel mateix, costa molt seleccionar i cada any fer-ho bé. Però en comparació amb els nois, nosaltres tenim més barreres, està clar", se sincera.

La seva evolució està sent meteòrica. Fa quatre anys que ostenta la segona posició del rànquing mundial, el seu talent es manté intacte, però les seves habilitats han anat in crescendo. I la preparació mental ha sigut la clau. "Aquest any ho estic treballant molt i és fonamental per fer un salt de qualitat. Hi ha moltes eines i tu has d'agafar les que et van millor —explica —. En el trial veus els teus contrincants, però no és un braç a braç com el motocròs o l'enduro. Aquí ets tu, depèn de tu. Si a la moto li passa alguna cosa, has de gestionar-ho i adaptar-t'hi. No valen les excuses, i els trialeros som molt d'excuses!", admet Abellán.

Fa poques setmanes, la pilot de Terrassa va veure justament aquesta situació en el Women's Trophy Indoor al Palau Sant Jordi, l'única competició de trial indoor en el món per a dones, en la qual va acabar segona. "A Barcelona vaig tenir un problema amb la moto i vaig ser capaç de gestionar-ho molt millor amb aquestes eines. Tampoc som gaire professionals i m'he d'adaptar al que hi ha", explica. En aquesta gran cita del motociclisme a la capital catalana, tots els titulars els va tornar a acaparar Toni Bou. L'esportista més dominador del món es va tornar a endur la victòria.

"El Toni és un fora de sèrie i ha fet una mica de mal! —riu còmplice—. És una bèstia i fa ombra a la resta. Tenir referents com el Toni Bou o la Laia Sanz són bons. Mentalment, són molt forts i els admiro. Són boníssims i a part són superhumils, i això és digne d'admirar", confessa Abellán, que fa dos anys que forma part de l'equip Scorpa. "Necessitem que se'ns vegi. És complicat convèncer els espònsors que se't veurà. Hem de donar veu, que el trial existeix, i existeix un Toni Bou i una Berta Abellán", conclou.