Tres partits i un autobús avariat: el relat d’un Girona-Osasuna de postguerra

GIRONAEl Girona i l’Osasuna es veuen les cares demà dijous a Montilivi en els setzens de final de la Copa del Rei (16 h, DAZN), una eliminatòria que ja els va emparellar l’any 1940, el del retorn del futbol després de la guerra, i va deixar un munt d’anècdotes. Es van jugar tres partits en tres ciutats diferents, amb pròrroga inclosa, i en el definitiu una avaria a l’autobús de l’Osasuna va provocar una situació insòlita: els jugadors gironins van passar-se hores esperant l’arribada del seu rival, tot i que en aquella època, i malgrat les protestes, normativa en mà el Girona hauria d’haver sigut l’equip classificat, ja que només podien justificar-se retards ferroviaris, el vehicle reglamentari de transport per als equips de futbol.

Vista Alegre va donar el tret de sortida a una ronda de Copa que semblava que no s’acabava mai. El Girona, que havia acabat tercer a Segona Divisió –la competició va finalitzar al març–, es va fer un fart de jugar amistosos preparant-se per al torneig, que no va començar fins al maig. El primer partit es va jugar el dia 12 i el va guanyar l'Osasuna (1-2). Trujillo va avançar l’equip català, liderat pels mítics Fèlix Farró i Manel Trias, però els visitants van capgirar el marcador. El dia 19, a Pamplona, el Girona va guanyar 2-3, i va estar a un pas de classificar-se, ja que els locals van marcar el gol que igualava l’eliminatòria als minuts finals. I això que els blanc-i-vermells van jugar tot el duel condicionats “per un àrbitre parcialíssim –el de l’inefable Sr. Jáuregui– que el va privar de resoldre la classificació allà mateix”, segons la premsa de l’època. Van marcar Masós, Barceló i Rancel. I com que els gols a camp contrari no valien doble, el Girona i l’Osasuna es van citar a Saragossa, terreny neutral, per definir el vencedor. Aquí comencen els embolics de veritat.

La pissarra de Can Muntanya

Un parell de dies més tard, més de 2.000 aficionats gironins es van reunir a Can Muntanya, a la Rambla de Girona, per descobrir si el seu equip s’enfrontaria al Reial Madrid, que seria el rival en l'eliminatòria següent. Al local hi havia una pissarra en què es podia llegir el marcador del partit, que s’actualitzava al final de cada part o després de cada gol, quan algú trucava per informar i l’encarregat agafava el guix mentre la multitud el perseguia amb la mirada. Així se seguien els partits a camp contrari, abans. Envoltat de gent, dret al carrer i amb la copa a la mà. D’aquesta manera ho descrivia El Pirineo: “Nuestra Rambla era un hervidero humano que esperaba ansioso el resultado de Zaragoza”.

Els preliminars van ser una bogeria i, a l’hora prevista, al camp només hi havia el Girona. L’autobús de l’Osasuna s’havia avariat a Tudela i els jugadors no van arribar a temps. La conseqüència era que els gironins, que havien presentat una protesta pel retard mitjançant el seu delegat, estaven classificats, perquè abans només es podien justificar els retards ferroviaris. Però parlem del Girona, i al Girona mai li passen coses lògiques: l’àrbitre va telefonar a Madrid i Madrid va dir que calia esperar. Quan l’Osasuna es va presentar, hores més tard, el partit es va jugar sota una fortíssima pressió. Els 90 minuts van acabar amb empat a zero i l’eliminatòria es va decidir a la pròrroga. Allà, dos gols dels navarresos van esvair les aspiracions d’un Girona que va marxar enfadat i frustrat, i amb raó. Quan les notícies van arribar a Can Muntanya, tothom es va desencantar. Segurament algú va demanar una altra ronda. O un parell.