Tres-cents cinquanta sometents

Soldeu-El TarterAmb poc més de 76.000 habitants i una superfície que no arriba als 500 quilòmetres quadrats, Andorra és un país petit sense exèrcit. Si bé la defensa correspon a Espanya i França, al Principat encara hi ha la figura del sometent, que es desplega en cas de màxima necessitat i sempre que no hi hagi prou efectius policials disponibles. Va passar en les inundacions del novembre del 1982 o, per un motiu més protocol·lari, amb la visita del president francès François Mitterrand el setembre del 1986. Les finals d’una Copa del Món d’esquí no són una emergència nacional, tot al contrari. Però així com a la resta del planeta s’acostuma a recórrer a l’exèrcit per donar un cop de mà en les tasques de muntanya, sobretot a les pistes, aquest petit estat dels Pirineus ha fet una crida popular per allistar-se a l’organització.

No se’n pot dir sometents en el sentit original del terme, però sí d’una manera simbòlica. Ningú els hi obliga ni són tots andorrans. No són només majors de 18 anys i menors de 60. També hi ha dones, joves i gent gran. En total, tres-cents cinquanta. Gent de totes les edats, de múltiples nacionalitats i d’oficis molt diversos. S’encarreguen de tot, ja sigui del pàrquing, d’assistir els esportistes i visitants o d’ajudar en feines administratives. Encara que l’ofici més delicat i per al qual cal més preparació és a mitja muntanya: els derrapadors.

A diferència del que es va veure l’any passat a les finals d’Are (Suècia), o fa tres hiverns a St. Moritz (Suïssa), els encarregats de netejar la pista entre baixada i baixada dels competidors no són militars. A Andorra, aquesta feina correspon a esquiadors. La majoria són joves, pertanyents a clubs d’esquí, ja siguin andorrans o de les comarques del nord de Catalunya. Una setantena, expliquen des de Soldeu-El Tarter. “En un país normal, després de la nevada de dimecres hauria vingut l’exèrcit a derrapar i treure aquesta neu sobrera de les pistes. Aquí ho hem hagut de fer amb voluntaris”, explica Víctor Torres. El pressupost de les finals és de quatre milions d’euros. Amb això es paguen els premis als esportistes, l’allotjament, les despeses de manteniment i de preparació de les pistes i la feina dels professionals. Però no n’hi ha prou perquè tot tiri endavant. Cal més gent. Gent que treballi de franc.

Aconseguir un bon nombre d’ajudants era una de les preocupacions dels organitzadors de les finals. Confiaven en el fet que complirien amb els 350 necessaris. Ara bé, el que no s’esperaven ni el Víctor ni la Rosa Rubio, l’altra responsable, és que se’n presentarien gairebé 650. “Hem hagut de dir que no a molta gent!”, confessen amb una cara que barreja satisfacció i decepció. “Perquè no és fàcil dir que no a algú que ja s’havia demanat festa de la feina”, diu el Víctor. La majoria eren persones en edat activa, estudiants o assalariats. I quasi tots els de fora d’Andorra “es paguen l’allotjament”. Com, per exemple, quatre voluntaris que van fer la sol·licitud des de Wisconsin (EUA). “Ja em diràs com coi sabien que existia Andorra...”, afegeix irònicament.

Bàsicament hi havia dos requisits: saber esquiar i parlar idiomes. I tot per a feines no sempre agraïdes, com les dues noies -una de les quals, estudiant de biologia- que van acceptar de bon grat passar-se cinc dies sencers a l’aeroport del Prat amb un cartell per rebre els competidors i els membres de la Federació Internacional (FIS). O passar-se el dia al pàrquing, a pocs metres de la graderia, “organitzant els cotxes que venen, sense veure res de la pista i sentint com el públic xala amb els competidors”. El Víctor diu, posant-se en la seva pell, que se li “trenca el cor” amb aquestes coses. No cobren i l’únic premi que poden obtenir és un forfet per esquiar a Grandvalira. Un premi de consolació, però suficient per a gent “que es mou pel voluntariat”.