Trencant barreres polítiques i de gènere

Barcelona¿Existeix algun esport en què Catalunya competeixi a nivell mundial i en el qual hagin de jugar el mateix nombre d’homes i de dones en cada equip? Doncs sí: el corfbol. Alguns l’anomenen el “bàsquet sense tauler”, però aquesta pràctica va molt més enllà. Un dels seus grans trets diferencials és la paritat sobre la pista. S’exigeix que en cada equip hi juguin quatre noies i quatre nois.

El corfbol és un esport molt estès a Catalunya, on hi ha una quinzena d’equips. En canvi, en territori espanyol no ha arrelat tant: només hi ha un equip a Marbella. Des del 2005 la selecció catalana està reconeguda de ple dret i, encara que es creés una hipotètica selecció espanyola, la catalana continuaria vigent. “Hi ha algunes seleccions que no entenen per què juguem nosaltres i no Espanya”, afirma Javi Navarro, capità de la selecció. La polèmica ha arribat fins i tot aquí, i la Federació Internacional de Corfbol va prohibir l’octubre passat que els membres de la selecció mostressin samarretes en suport als presos polítics, amb amenaça de sanció.

Tots els esports minoritaris tenen problemes per sobreviure, i el corfbol no és una excepció. “Cada cop s’està potenciant més a les escoles, però el pas a nivell federatiu encara costa”, explica Kira Menén, presidenta de la Federació Catalana de Corfbol.

Viure d’aquest esport a Catalunya és impossible. Només ho poden fer les potències mundials: Holanda (país on va néixer), Taiwan, Bèlgica i pocs més. Un clar exemple és el de les germanes Rosa. La Laia, la jugadora que més tornejos ha disputat amb la selecció catalana, treballa com a educadora social, i la seva germana Alba és consultora en un departament de recursos humans. “Ens ho prenem més com un hobby que no pas com una feina. No tenim alternativa”, comenta l’Alba. Comparteixen vestidor tant a la selecció com al seu equip: el CK Vallparadís. “La confiança fa que ens piquem als entrenaments, però també ens fa ser més competitives. Això sí, després tot queda a la pista”, explica entre rialles la Laia.

Després d’aconseguir la cinquena posició al Mundial del 2015 i la històrica medalla de bronze a l’Europeu del 2016, la selecció catalana té un gran repte aquest any: el Mundial del 2019. Se celebrarà a l’agost a Sud-àfrica i serà la sisena participació consecutiva de Catalunya en aquesta competició. El sorteig va celebrar-se ahir i Catalunya s’enfrontarà a Holanda, la República Txeca i Nova Zelanda a la fase de grups. “Estem una mica cansats d’enfrontar-nos a Holanda, és la tercera vegada consecutiva. Són les favorites i el nostre objectiu és classificar-nos com a segons de grup”, comenta Xavi Vidal, seleccionador català.

La selecció està immersa en un canvi generacional. En part, per culpa de les greus lesions de dues peces clau: Jose Álvarez, considerat un dels millors jugadors del país, i Irene Figueroa. “Alguns jugadors han hagut de renunciar a venir amb la selecció perquè no s’ho poden combinar amb la feina. Jo soc professor d’educació física i les vacances em coincideixen amb el Mundial d’aquest any”, explica el seleccionador. Els entrenaments faran una aturada i no tornaran fins al mes de juny, quan ho faran tres cops per setmana per motius, majoritàriament, laborals.

La falta de recursos de la Federació Catalana de Corfbol fa que els jugadors hagin de pagar de la seva butxaca part dels desplaçaments als tornejos. Per a l’Europeu del 2016, celebrat a Holanda, van haver d’aportar al voltant de 400 euros. Aquest any el desplaçament està molt més allunyat que el de l’últim gran torneig. La Federació, però, ha establert un import per anar a Sud-àfrica similar al d’Holanda. Un llarg camí per recórrer fins a la professionalització d’un esport que no entén de discriminació de sexes.