El millor escenari per recuperar la grandesa
BarcelonaEra l’escenari ideal i el dia ideal. Un acte de reafirmació, de reinvidicació d’un passat i unes idees. A Wembley, aquesta paraula que defineix alguna cosa més que un lloc físic per al barcelonisme, el Barça va recuperar la grandesa amb un triomf d’or contra el Tottenham que obre el camí a la Champions i allunya els núvols de tempesta del Camp Nou. Un triomf com aquells de no fa tant, en què els rivals acaben admirant els blaugranes i admetent la seva pròpia inferioritat, incapaços d’aturar Messi i companyia. Malgrat que els darrers 10 minuts es van fer llargs, el Barça va sortir de Wembley victoriós.
De fet, Wembley, temple pagà de la religió en què es dona puntades de peu a una pilota, per moments va quedar en silenci. Res d’aquells càntics inspirats en el gòspel, tan espirituals, que sol cantar l’afició del Tottenham de tant en tant. Res d’aquells insults als rivals quan cauen sobre la gespa, amb accent del nord de Londres i pudor de cervesa a l’alè. Res de celebrar un córner com si fos un gol. De mica en mica el joc del Barça va silenciar Wembley, en un espectacle majestuós en què per moments semblava que se sentia el soroll de les botes dels jugadors blaugranes picant la pilota. Toc, toc, toc. Un soroll ben senzill però que amaga tota una idea al darrere. I en la vida, qui té una idea té poder.
A Wembley, lloc de pelegrinatge del barcelonisme, el Barça va saber ser el Barça. Res de 4-4-2, res de por ni de prudència. Valverde va donar galons a Arthur Melo i va renunciar a la joventut anàrquica de Dembélé per posar en el seu lloc els balls seductors de Coutinho. És a dir, va voler defensar-se amb la pilota, encomanant a Arthur la tasca d’ajudar a amagar l’esfèrica als anglesos, evitant aquelles pèrdues que tant de mal han fet als centrals darrerament. El Barça va voler la pilota i el resultat va ser excel·lent. Valverde va encertar-la amb un canvi tan atrevit com inesperat, perquè la baixa de Dembélé era previsible, però que l’escollit per jugar fos un Arthur fins ara condemnat a ser un secundari va ser un gir de guió inesperat i brillant. Les úniques notes negatives van ser no traduir el clar domini en un triomf plàcid i veure com Suárez, incansable, segueix sense marcar a la Champions. És ben cert que marcar als 80 segons de joc va ajudar molt. És ben cert que sense Delle Ali, Eriksen o Dembélé, el Tottenham era una mica més petit. Però la tragèdia en dos actes del Tottenham la va escriure un Lionel Messi convertit en un home de paraula. Ell va anunciar en el seu primer discurs com a capità blaugrana que vol guanyar la Champions enguany, i ell va ser l’encarregat de liderar els seus companys sobre el terreny de joc en una exhibició d’omnipresència que va acabar aconseguint que alguns aficionats del Tottenham l’aplaudissin.
Un inici demolidor
Abans del segon minut de joc Messi va rebre al mig del camp i es va desempallegar de dos rivals sense despentinar-se just en el moment que feia una passada a Jordi Alba que la major part de jugadors ni tan sols es poden imaginar. Hugo Lloris, el porter francès que tornava d’una lesió, es va equivocar sortint als peus d’Alba i el lateral va entregar la pilota a Coutinho, que va fer el primer gol plàcidament, quan alguns espectadors encara buscaven el seu lloc a la graderia. El gol va marcar les regles del joc: el Barça cuidaria la pilota i el Tottenham la perseguiria. Busquets, de fet, segons com semblava fora del partit després de rebre una garrotada, però va poder seguir donant equilibri a un mig del camp amb un nivell de joc en certs moments tan alt que Iniesta, des de el Japó, i Xavi, des de el Qatar, de ben segur que gaudien del que veien.
Un final emocionant
Messi va baixar molts cops a l’altura de Rakitic i Arthur per donar sentit al joc, en un partit en què el segon gol va ser una delicatessen de Rakitic, rematant de manera espectacular una pilota que Coutinho no havia donat per perduda. El Tottenham va ser una joguina en mans d’un Barça que hauria pogut fer més gols. Messi, de fet, va enviar dues pilotes al pal a inicis de la segona part després d’unes accions individuals sensacionals. El gol de Harry Kane, que va aconseguir esquivar un Semedo fins llavors ferm en defensa, als 52 minuts, va ser un miratge. Poc després, en un homenatge a la filosofia de joc de Cruyff i Guardiola, Arthur, integrat al joc com si hagués nascut a la Maternitat de les Corts, al costat del Camp Nou, va connectar amb Messi, que va obrir el joc al seu soci, Jordi Alba, i la centrada va acabar amb Messi marcant el tercer gol. El monòleg blaugrana només es va trencar quan el Tottenham va fer dos canvis i un xut de Lamela, desviat per Lenglet, va acabar amb el 2-3 que va donar esperances, finalment, als 80.000 espectadors que van omplir Wembley. Els darrers 10 minuts se li van fer llargs a un equip cansat que va saber patir per poder mantenir viu l’idil·li del barcelonisme amb Wembley, sentenciant en l’últim minut gràcies a una recuperació de Suárez que Messi va convertir en el 2-4 definitiu. Havia de ser seu el darrer monòleg d’una petita obra d’art per recordar amb el pas dels anys.