Tothom pot placar

“El rugbi va néixer en una escola, no al carrer. Està pensat perquè hi arribem tots, molta gent, 15 al camp i 23 convocats. Tots necessaris”. Marc Sentís, entrenador del sènior femení del Barcelona Universitari Club (BUC), sintetitza així el seu esport. Els equips d’arreu són un equilibri entre grans i petits, alts i baixos, solitaris i gremials, però el BUC ha anat més enllà: ha engegat una secció de rugbi en cadira de rodes, alinea persones amb discapacitat intel·lectual i entrena interns de la presó de Quatre Camins i del centre educatiu de justícia juvenil de Can Llupià.

“Necessitem els nanos amb discapacitat com els necessita la societat -segueix Sentís-. Necessitem qui va en cadira de rodes, les dones, que són la meitat de la població, i també gent com jo, que som una mica tontets però som grans. Tots empenyem. El rugbi ensenya que tot sol no pots, perquè els 15 rivals et tiren a terra, així que quan no avances més cedeixes la pilota a l’altre perquè hi vagi ell”. El 2011, el BUC va estar a punt de la desaparició. La directiva sortint havia deixat un deute de 80.000 euros, el planter era un desert i el sènior tenia 17 jugadors. L’aleshores capità, Nin Escrig, motivava els companys amb la consigna “BUC o mort”, no amb esperit legionari sinó amb sentit d’urgència: donar-ho tot o enfonsar-se. No va morir res i ara no hi ha un equip sènior, sinó sis: quatre de masculins, un de femení i un de rugbi sobre rodes o wheelchair.

El “BUC o mort” trona als pavellons francesos on juga la secció wheelchair, que competeix a la segona divisió del país veí perquè a Espanya només hi ha dos equips més. “És un esport que no esculls, t’escull a tu, perquè només és apte per a persones amb una discapacitat severa”, apunta el seu capità, Carlos Fernández. Els jugadors han de tenir afectació d’un mínim de tres membres, però estan permesos els xocs entre les cadires, de vegades brutals. Al BUC els jugadors paguen els desplaçaments, els entrenadors i les cadires. I ho fan per amor al joc. “Som discapacitats, però sobretot som esportistes”, reivindica Fernández.

No són els únics que fugen d’etiquetes. “La gent no arriba preguntant pel rugbi inclusiu, sinó pel rugbi a seques. Saben que integrem”, explica Diego Junjo, responsable de la secció d’habilitats mixtes, on els equips combinen jugadors de diverses capacitats intel·lectuals i se suavitzen les accions amb més perill, com la melé. Alguns dels 25 jugadors amb síndrome de Down també juguen a les seccions estàndards. Solen advertir el rival, però de vegades Junjo prefereix no fer-ho.

Gabi Pérez veu la diversitat com una part d’aquest esport: “Vaig anar a una escola a fer uns exercicis d’iniciació i un nano gros ho feia molt bé. Li vaig dir «Gordo, vos sos bueno», i hauries d’haver vist la cara del professor. Al rugbi ho diem i no passa res. Hi ha el Gordo, el Negro, el Calvo, el Pajarito... Jo de petit era el Cara de Hacha, perquè tenia les celles juntes”, recorda rient. Pérez va arribar al BUC amb 44 anys, cansat que miressin més la seva edat que les seves ganes o la seva habilitat. Ha jugat amb el primer equip a la Divisió d’HonorB fins a la temporada passada, que va fer 50 anys, i recorda que es va enamorar dels seus valors: “Un company va fer una acció lletja i el van sancionar vuit partits. El reglament permetia que jugués amb el segon equip mentre no podia fer-ho amb el primer, però el club va decidir que no. En un altre club va passar el mateix i el sancionat va jugar totes les jornades de càstig amb el B”.

Belén Esteve, coordinadora de l’escola, entén aquesta filosofia com una eina educativa: “No separem per nivells, juga tothom barrejat. A l’últim torneig que vam jugar vam arribar a la final, i podíem decidir seguir fent jugar tothom o no. El rival no va fer canvis, nosaltres vam seguir fent-los jugar a tots i vam perdre”. Esteve, exjugadora, havia començat a entrenar els petits el 2010, quan la seva filla va voler provar el rugbi. Era una de les poques fitxes femenines al club. Avui són 63, rècord a Catalunya, i totes juguen en equips mixtos en totes les categories excepte al sènior, amb equip a Primera Catalana, tot a base d’anar animant amigues a formar-ne part. Hugo Llort, president del BUC, intenta trobar explicació al creixement: “Un juga, una altra motiva les companyes, un altre entrena, un altre porta els números. Entre tots sumem, com al camp”. I com a la vida.