La mirada de Tostao

BarcelonaTostao, amb aquella mirada estràbica i aquells barrets que sol portar, sembla un llibreter dels anys 30. Un avi adorable que es passeja per les sales de premsa amb pas insegur, mirant-s'ho tot amb calma. Quan algú el reconeix, es mostra afable. En 10 segons, es posa una cuirassa per rebutjar els elogis i afirma que no va ser un futbolista magnífic ni escriu de collons.

Tothom menteix, caldria assumir-ho. I Tostao menteix quan parla d'ell. Va ser un futbolista magnífic, i quan escriu, t'enganxa i et deixes seduir. En la vida tot es seducció. I Tostao, ben lleig, enamorava amb moviments de maluc jugant. I ara t'enamora escrivint. Podries llegir-lo durant hores.

Tostao ha guanyat el premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu. Com sol passar cada any, un premi merescut. Mai va ser tan bon jugador com Pelé, però com a persona li dóna mil voltes. Reconvertit en comentarista esportiu, es deixa caure pel diari 'Folha de Sao Paulo'. El recull d'articles el bateja com a ‘Perfeição Não Existe’. Ben encertat, parlant d'un home que no va poder acabar la carrera i no admet les seves virtuts.

La perfecció no existeix. Ni tan sols a la llista de guanyadors d'aquest premi. I menys al periodisme, tal com estem. Ara, cada cop que sentim allò que el periodisme esportiu és previsible, fastigós, trist o de perfil baix, miro el palmarès del premi. I miro el jurat. Hi ha un denominador comú entre persones com en Tostao, en Ramon Besa i la Mònica Terribas, més enllà del seu talent. Ens pot agradar o no el que fan, però els mou una força increïble que els surt de la panxa. O del cor. Tant és si ets d'un barri barceloní, d'un poblet del Lluçanès o de Belo Horizonte. Hi ha un determinat tipus de gent que, un cop arrenquen, són imparables. Tot es seducció, en aquesta vida. I ells es van deixar seduir per aquesta feina. Per això s'hi deixen la salut, el bon humor i el cabell.

El premi Vázquez Montalbán, si em deixeu que parli de la meva feina, és necessari per reivindicar una professió que cada dos per tres els periodistes ens dediquem a tacar nosaltres mateixos. Les crítiques rebudes des de fora ja s'assumeixen, formen part del joc, ja que el periodisme té un poder que altres feines no tenen. Ara, en altres aspectes, el periodisme no es diferencia d'altres feines: té gent que la sap fer i gent que, de forma conscient, ho esguerra tot. Gent que es ven per quatre duros i altres que no tenen preu. El periodisme esportiu són les columnes de Pàmies, Villoro i Tostao. Són els llibres de Nick Hornby i les cròniques de Besa. Són el 'Don Andrés' d'en Puyal a Stamford Bridge i l'“És Roma, Pou” que es deia a pocs metres en el mateix moment. El periodisme esportiu, com un croissant, una cançó, un actor de teatre que s'hi deixa l'ànima o el sexe, pot ser magnífic. O pot ser un bunyol.

Tostao no sol parlar de temes que ens agradin, però ho fa amb una gràcia que et deixes atrapar. Tostao no és només el que escriu. És molt més que això. Va ser campió del món però va voler estudiar medicina, va interessar-se pel que passava al seu voltant i, sense ser tan revolucionari com Sòcrates, va revolucionar moltes coses. Esportista? Periodista? Ciutadà, en primer lloc. Cada cop queden menys futbolistes que siguin ciutadans. Per sort, quan miro els membres del jurat i remeno entre pàgines, webs i dials, segueixen trobant periodistes magnífics que dignifiquen una feina que hem tacat de fang amb massa errades. En la vida, tot és seducció i tot és responsabilitat. A l'hora d'escollir a qui llegeixes o a qui mires. El periodista és responsable de la seva feina i el ciutadà, responsable de si prefereix consumir periodisme per criticar el que veu o llegeix, o de si en consumeix confiant en el producte. El periodista és responsable de valorar aquest premi. Perquè porta el nom de Vázquez Montalbán. Perquè fa justícia i permet acostar a la gent el que fa Tostao. I llegir Tostao val més que llegir aquest text.

A mi, el que més m'ha seduït d'en Tostao, d'en Puyal, d'en Villoro, d'en Pou, la Terribas i en Besa, per sobre de tot, és la mirada. Sempre hi veig la força que jo no tenia quan volia lligar de jove. Hi veig seducció, força. Una mirada jove i passional. Uns ulls vius, com tenen els nens abans d'obrir regals per Nadal. Tant és que es queixin, que estiguin cansats o tristos. Un cop es posen a treballar, els ulls s'obren. També els de Tostao, l'home que es va retirar per un cop a la retina i té uns ulls lletjos. Però aquell dia que el vaig conèixer, després d'un mal partit del Brasil al Mundial del 2006, es va asseure davant l'ordinador... i la mirada es va tornar tan bonica a mesura que picava les tecles...