Com el Barça s'ha allunyat de l'excel·lència futbolística
La plantilla més ben pagada dels darrers anys a Europa és també la que ha acumulat els fracassos més sonats en l’últim lustre a la Lliga de Campions
BarcelonaMalgrat que les urgències econòmiques marquen una bona part de l’agenda dels tres candidats a la presidència del Barça, el projecte esportiu és un dels pilars fonamentals del club i també necessita una profunda reestructuració per recuperar el lideratge perdut. Els últims anys del mandat de Josep Maria Bartomeu la parcel·la futbolística s’ha vist molt castigada. Aquell equip que un dia va tocar el cel arribant a copar el podi de la Pilota d’Or amb tres futbolistes de la casa –Messi, Xavi i Iniesta– ha anat involucionant fins a encaixar doloroses desfetes a l'olimp del futbol europeu, la Champions, aquests últims cinc anys. No és només el fet de perdre, sinó també com s’ha perdut.
Bartomeu, que es va imposar amb mà de ferro a les eleccions del 2015 gràcies a un triplet liderat per Neymar, Suárez i Messi, tots tres en la plenitud de la seva carrera, va acabar el mandat dimitint abans del judici que hauria suposat afrontar una moció de censura. El llavors president se'n va anar per la porta del darrere engolit per la destrucció del que havia sigut el seu propi eslògan electoral: ja no quedava ni triplet ni trident.
Durant l'últim lustre de gestió al Barça, el batibull al primer equip (i també a La Masia) ha sigut constant. Destitucions i dimissions de secretaris tècnics utilitzant-los com a caps de turc: Andoni Zubizarreta, Robert Fernández i Éric Abidal. I també la dimissió de Pep Segura, que va arribar al club enmig de la controvèrsia sobre si els seus criteris encaixaven amb la manera d’entendre el futbol del Barça. Quan el mànager esportiu de futbol va ser assenyalat, les discrepàncies entre els directius de l'àrea de futbol van comportar la dimissió de Jordi Mestre, primer, i del mateix Segura, pocs dies després. Bartomeu, cada cop més presidencialista, va absorbir llavors la vicepresidència esportiva que deixava vacant el seu amic Mestre.
Tot plegat continuaria amb l’acomiadament de males maneres d'Ernesto Valverde, que mai va tenir una mala paraula pública cap al Barça. Mentre es cuinava la destitució del tècnic extremeny, es va coquetejar d'amagat amb altres entrenadors i es va acabar fitxant Quique Setién, superat per les circumstàncies. Totes aquestes anades i vingudes al llarg dels últims anys han debilitat un equip que camina sense un rumb futbolístic clar i que ara mateix viu molt allunyat de la grandíssima herència esportiva que va suposar l’etapa a la banqueta del tàndem que van formar Pep Guardiola i Tito Vilanova.
L'últim en agafar les regnes del conjunt blaugrana ha sigut Ronald Koeman, un entrenador a qui Bartomeu ja havia volgut seduir quan va substituir Valverde. Però llavors el tècnic neerlandès estava immers en la preparació de l’Eurocopa amb la selecció dels Països Baixos.
Koeman, icona blaugrana especialment estimada per ser l’autor del gol a la final que va donar al Barça la seva primera Lliga de Campions, ha aterrat al club amb el principal encàrrec d’abordar una reestructuració que feia temps que hauria d'haver arribat, tal com la deriva en el joc i els resultats dels últims anys evidenciaven.
De Figo a Neymar
Des de la marxa de Neymar al PSG l’estiu del 2017, la plantilla del Barça s’ha anat debilitant progressivament. Com ja va passar amb el pas de Figo al Reial Madrid, el Barça va acudir al mercat carregat de bitllets i la transició, malgrat que llavors va ser molt més dura que després de la fuga del brasiler a París, ha empobrit rotundament l’equip. El Barça contemporani ha protagonitzat una incongruència feridora i ferotge: la plantilla de futbol més ben pagada dels darrers anys a Europa és la que acumula més fracassos en l’últim lustre a la Lliga de Campions.
Des que el club va rebre la injecció de més de 200 milions d’euros que va suposar el comiat de Neymar, els tres últims grans fitxatges que han superat els 100 milions de cost han donat un rendiment molt per sota de les expectatives. L’aportació fins ara de Dembélé, Coutinho i Griezmann queda molt lluny tant del que van costar com del que cobren. Ni l’extrem francès, ni el migcampista brasiler ni l’ex de l’Altètic de Madrid han acumulat prou mèrits per capgirar el que Messi va verbalitzar mesos abans de fer públic que volia deixar el Barça i que va ser un bany de realitat cru: “Con esto no nos alcanza”.
El Barça que vindrà
La lliçó dels últims anys convida, o més aviat exigeix, a reconduir el Barça cap al model futbolístic del joc de posició –i tot el treball i l’exigència que comporta–, en què, sense ser ni els més forts ni els més alts, l'equip blaugrana va arribar a meravellar amb el seu futbol. Sembla que hi ha un ampli consens per fer tornar al Barça la seva identitat i cultura futbolístiques, les que més èxits han suposat. I per deixar enrere el que els últims anys han esdevingut mers eslògans publicitaris ("La pilota ens fa més", amb Nike), mentre la realitat era que futbolistes com Paulinho i Arturo Vidal eren pals de paller.
Davant la fita de tornar a construir un club gran i respectat en l’elit futbolística europea, l'aspiració general és recuperar l’essència del joc, cosa que pocs dubten que passa per una línia de treball i de comunicació unificada a La Masia. Extreballadors del planter com Joan Vilà, pare esportiu de Xavi, i Albert Benaiges, pare esportiu d'Iniesta, han denunciat aquests últims anys que faltava una línia a seguir que fos transversal, que anés des dels jugadors de les categories inferiors fins als juvenils i el filial, els dos últims graons abans de fer el salt al primer equip. Aquesta absència va generar un missatge confús, tant per als treballadors del futbol formatiu com per als mateixos jugadors i les seves famílies.
Sembla una bona notícia per al futur del club que, amb tots els seus matisos i discrepàncies, les tres candidatures que lluitaran el 7 de març per ser escollides han optat per un discurs que defensa recuperar el pes de La Masia. Els tres candidats coincideixen en la idea que el planter i, en conseqüència els futbolistes formats a la casa, han de recuperar influència. La història és tossuda a l'hora de mostrar que, quan millor han funcionat les coses, ha sigut amb una bona base de futbolistes de la casa al primer equip.
Durant les etapes d'èxit de Johan Cruyff i de Pep Guardiola a la banqueta blaugrana, la mirada i la presència dels jugadors formats a la casa va ser dogmàtica. Un futbolista amb una cultura de joc molt allunyada de la que es practicava al Barça com Javier Mascherano ho sintetitzava en una entrevista a l'ARA: “Els que vam arribar de fora en el meu moment vam tenir la sort que l’equip tenia set jugadors titulars que havien sortit de La Masia. I d’aquells set futbolistes, cinc eren els millors del món en la seva posició. El Barça juga a una altra cosa, és més que un club i té un model que s’ha de respectar. Abans era més fàcil adaptar-s'hi perquè només havies d’entrar en una cosa que ja funcionava”.
El futur a curt termini també estarà determinat per la decisió final de Leo Messi, fil conductor del relat guanyador de les últimes dues dècades del Barça. Si la seva decisió és quedar-s'hi, tal com també volen els tres candidats a la presidència, pot ser el millor mestre per acompanyar joves amb un futur engrescador com Ansu Fati i Pedri. Tal com Ronaldinho ho va ser per a l'argentí.